dijous, de setembre 28, 2006

Peregrintage Benedictí

Aquest estiu hem fet un intensiu a St. Benet. De tots es coneguda la qualitat de les vies a aquesta zona montserratina i sempre hi he anat fent visites per “tatxar” les clàssiques, però he de confessar que m’ha sorprès de nou la concentració de viotes per m2.
Després d’un mes de la meva paternitat vaig tornar-me a posar el gats, però amb el temps justet ja que només disposo de matinals. M’he de limitar a Montserrat i descartant les grans tàpies i amb la zona d’Agulles bastant esgotada, reviso les topos de St. Benet i m’adono de tot el que em falta. Amb diferents companys anem repetint autèntiques meravelles que us detallo a continuació:


- 1º dia: Amb el Juanillo torno a repetir la Brown Sugar (6b+, je, je) , a la MOMIA, una mica per força perquè no m’agrada repetir però és la única que queda a l’ombra. Flipo mandarines, que guapa que és!!! No la recordava tant difícil!, la inactivitat passa factura i tot i que surt en lliure vaig molt a límit. Sortim per la Valor, 6a+ i no dona temps per res més ja que hem anat lents.

- 2º dia: Amb el Juanillo camviem d’agullla i ens dirigim a LA TRUMFA per fer la Obstaculo impertinente, 6b+, llargs empalmables al gust, L2 sorprenentment riglero i últim llarg amb obstaculo peleón; un altre joia!. Acabem el matí fent la Babacul (6c+) a la S.E. del CONTRAFORT DE LA PRENYADA, mooolt guapa i seguros justets. Un error al pas clau i no l’encadeno.

- 3º dia: la calor apreta. De nou busquem l’ombra de la S.O. de la MOMIA amb el Juanillo. Torno a repetir la Albert Cervera, 7a+, però vull sortir per dalt (l’altre cop vaig fer la integral Cirili Climb). Els dos primers 6c/+ surten en lliure, el L2 molt al límit, però el 7a+ em destrossa, els primer passos em semblen inhumans i això que es dièdre!, la resta guapíssim, últim llarg amb ambient picant. Acabem fent totxos a l’espatlla de la Mòmia.

- 4º dia. Canvi de company. Pujo amb el Jesus però comença a ploure. Fem esportiva, primer a la S. de l’ELEFANT amb roca molla. Quan seca baixem a la XIRIMOIA, La del Xavo, La somnis humits amb la Destivelle, molt guapes i acabem a la S.E. del CONTRAFORT DE LA PRENYADA, aquí és on disfruto més amb el L1 de la Cal Magre (6c)


- 5º dia: S.E DE L’ELEFANT amb el Pastes, una integral que feia molt de temps que volía fer: apurar en lliure la Cerdà-Pokosky (6c+) i el dièdre Capeta del costat (6a+). A la primera via, jo fallo al 6c+ al no entrar-me el mosquetó a l’espit que te la placa retorçada. Si hi aneu passeu d’ell, el pitons estan a caldo i són més fàcils de xapar. Material: friends i tascons mitjans.
A la segona via, el dièdre Capeta, al mig del L1 hi ha un spit força nou i sorprèn el L2, bastant dur i raro de protegir. Uns metres abans d’acabar, el dièdre pinta molt qutre i hem sembla que la via surt per la reprisa de l’esquerra. Després veig que la topo marca més o menys fins dalt. Algú ho ha fet?. Material: frineds fins al 2, aliens i 3 plaquetes.

Una simpàtica escaladora veneçolana fent esportiva a la sud de l'elefant.


L1 del capeta

El salvatge L2





- 6º dia: apoteòsic: amb el Josep a La MOMIA, Sangre de barrio (6c+) sortint per la Variant Camacho del 90 (6b, expo) . Empalmable cada dos llargs. El pas inicial del L1 de 6c+ no surt, patinada mútua, la resta de la via obligada i amb ambient, fins a la variant al L5, sort que li va tocar al Pastes, només tres seguros a la tirada. Ell es planta al últim parabolt sense inmutar-se (6b, alejes de 8m) però allà cal fer un desplom, 6c “real” amb hòstia a la reprisa que et queda a 6m. Li entra, s’ho mira, destrepa, s’ho pensa, li manxa de nou i ufff, surt..jo de 2on flipo. Continuem amb la S.E. de la MOMIETA, via Quinzmaníacs, una passada de guapa, empalmable al gust, oberta per baix pel Ajipi, amb algun tram picantet i sortida de desplomet curiós.

7º dia: La Mòmia. C. Sud. Escándalo público. Un altre imprescindible, al nivell de les seves veines. Reequipada ja fa anys amb parabolts, tots els llargs són bonics i obligadets, com el mantingut 6a+ del L3, el espectacular desplom de 6c+ del L4, el mantingut pilar de 6b del L5 i un dels llargs amb mes patata de momtserrat, el 6a del L6.

Si algú li falta alguna d’aquestes vies, no ho dubteu, són una meravella.
Em queden bastantes de pendents: la Inòpia, la Pleniluni, Kumbaya...són tan guapes com m’imagino?
i si algú dia m’inspiro vull fer la Kung-Fu i la Trencaigües...són suïcides?



divendres, de setembre 08, 2006

Casting Buñuel a la Roca Alta. Vilanova de Meià


Per sol·licitud de l’Indi rescato una antiga topo a la que tinc un carinyo especial.
No us perdeu els caretos de la ilustració, (de la peli Viridiana) i també adjunto algunes fotos que he rescatat de l’obertura.
Si us va l’equipament aventurer i us moveu be en el 6b/c, us la recomano, es 5 estrelles. Després d’acabada l’he repetit en 3 ocasions i cada cop he flipat mes.
Es spits a les tirades els vam afegir a posteriori, protegint millor algun pas expo. Tot i això te fama de cutre (immerescuda) ja que està molt equipada amb ferros variats i els que l’han repetit els ha agradat molt i no s’han queixat pas en aquest sentit.
Aquesta tàpia es molt resultona i ha donat altres joies obertes per baix en línies que semblen impossibls i on acaba predominant el lliure, com “Intifada”, “Turpial”, “Lolita la mimosa”, “Patas kagás”, “Albert Andreu” ...



La "Belle de jour"




Obrint la preciosa bavaresa crocant del L3. Roca curiosament sólida



Última jornada d'obertura. Repetint el L1 per anar a buscar la corda fixada al L3








divendres, de setembre 01, 2006

MALI. ESCALADA AL SAHEL


L’altre dia hem va tornar a les mans aquest article que vaig publicar a la revista del club , es del Nadal del 2002, l’he rellegit i m’ha recordat aquell viatge tan especial per mi i he pensat en penjar-lo al blog. Aviso que no és gens tècnic, ja que estava escrit per a tots els públics.

SOMNIS VERTICALS AL SAHEL
Suposo que ens ha passat a tots els viatgers...algun cop hem vist una foto i a l’instant hem sentit un desig irreprimible d’estar en aquell lloc, de veure’l amb els nostres propis ulls. Fa anys vaig llegir un article d’escalada a Malí. Les fotos eren precioses i hi sortien unes agulles de roca rogenca que s’elevaven verticals sobre l’infinit desert del Sahel. El repte tècnic d’aquelles roques ja em va enganxar de seguit: semblaven columnes perfectes, sense sòcols ni reprises que les tallessin, estètica pura. Inevitablement la imaginació em va transportar dins la foto, imaginant-me com un puntet dins la paret que intentava resseguir les possibles fissures per on pujar.
Igual d’intensa va ser la curiositat per aquell desconegut país sub-saharià, impregnat d’exotisme islàmic, una cultura massa castigada últimament des de el mon occidental , però on també hi habiten els urgollosos Tuaregs i altres ètnies encara influenciades per antigues creences animistes.

El Sahel es diferencia del desert saharià perquè hi passa el riu Níger, miracle de vida enmig d’un infern de sorra i pedres. Malgrat tot, aquesta zona formada pels països de Malí, Nigeria, Mauritània i Txad, és extremadament pobre i hi manquen la majoría de comoditats o infrastructures turístiques. Pel mateix motiu, afortunadament es manté encara verge i autèntic.

Per fi, aquest Gener vam reunir-nos un grupet d’amics a qui també els atreia la idea: érem dos escaladors i quatre companys més. Després d’infinites complicacions burocràtiques pels visats i bitllets d’avió, vam enlairar-nos per fi de Moltpellier cap a Malí.

Sempre es diu que durant el primer contacte amb el país, a l’aeroport d’arribada, un ja es pot fer una idea bastant aproximada de les costums locals. El nostre cas no va ser cap excepció: a l’instant vam gaudir de l’extrema hospitalitat local i fins i tot ens va rebre el president del país (encara que dins la multitud no el vam ni distingir) i també vam notar de seguida l’arrelada filosofia africana...vam haver de ser nosaltres mateixos qui descarregar les maletes de l’avió i organitzar el visat de passaports, això sí, tot molt més ràpid i divertit que a qualsevol aeroport occidental.

A partir d’aquí el viatge va ser com estar en família: cal dir que al peu de les parets que volíem escalar, en un petit poblet de cabanyes anomenat Daari, hi viu en Salva, un català que ja fa anys es va enamorar de la zona i va decidir establir-s’hi. Es escalador i hi treballa de guia. Encara que ell ja tenia un ‘tour’ contractat, vam poder llogar-li un Land Rover i l’Asís, un tuareg amic seu ens va fer de xofer.

El primer objectiu del viatge era escalar. Volíem fer-ho de seguida, abans no ens agafessin els inevitables descontrols intestinals. Les principals característiques d’aquestes parets són l’extrema calor, uns 40ºC al mig del dia i un incessant vent anomenat ‘Harmatan’ que és un arma de doble fil: et va refrescant, permeten que no t’ofeguis de calor però a la vegada et deshidrata fins a deixar-te sec com un bacallà. Hi ha moments que és extremadament fort i provoca una total incomunicació amb el teu company de cordada o fins i tot pot arribar a tirar-te fora de la paret. També la roca és estranya: són grans blocs superposats que fan l’escalada molt atlètica. Per altra banda, les fissures són arrodonides i relliscoses i estan plenes de rat-penats que xisclen enfadats quan hi poses la mà, però no mosseguen, encara que això no t’ho acabes de creure mai.

No m’allargaré amb detalls tècnics, però en tres jornades vam poder fer cinc vies.
En la segona ruta, on la majoria d’ascensions fan vivac, vam sortir en el dia i en la tercera jornada vam conseguir un encadenament inèdit de tres vies.

Així doncs vam fer cim a les tres agulles més característiques de la zona, però el que és més important es que vam viure unes jornades d’escalada de la forma més pura que podem imaginar: la nostra vida consistia en començar a escalar a les 6 del matí, finalitzar la via al crepuscle, descendre per sopar tots junts davant del foc, convivint amb la gent del poblat i dormir sota els estels del desert.

Com que també ens interessava visitar el país i no volíem avorrir els companys que no escalaven, vam recollir els trastos i vam iniciar el viatge en el vell Land Rover. Les activitats van ser variades:
Un improvisat safari fotogràfic d’elefants que havíem de perseguir corrent per la sabana... molt maco però sens dubte més perillós que escalar. També vam realitzar una travessa a peu del país Dogon, una tribu que viu dins la falla rocosa de Bandiagara on es poden veure impressionants i misterioses construccions penjades de la paret a més de 200m del terra sense cap tipus d’accés humanament possible. Vam navegar pel Níger en les típiques barques de pesca local...

Vint dies passen ràpid quan s’és feliç. Sense adonar-nos va arribar el dia de tornar i també sense adonar-nos Malí ens va marcar a tots per sempre. Avui, després d’uns quants mesos d’haver tornat, recordem amb nostàlgia la imatge de les agulles de roca rogenca retallant-se sobre
l’infinit desert del Sahel.
Nota apart (víes realitzades):
- Suri Tondo: Vía Guy Albert. 400m, ED-, 6b/A0 (7a)
- Kaga Tondo. Vía Esperó Nord. 600m, MD+, 6a/b
- Integral del ventilador:
Kaga Tondo. Vía Sans Mill, 150m, MD+,V+
+
Kaga Tondo. Vía:,Vuelva Ud. Mañana, 200m, ED-, 6b, Ae
+
Kaga Pamari. Vía Macumba Circus, 100m, ED-, 6b,Ae
Primera visió de les tàpies: el Sahel i el massís d'Hombori al fons. Infinites possibiliats d'obertures
La Main de Fatma, el grup d'agulles més estètiques del massís i que concentren el major nº de víes
Fissures de sortida a la Guy Albert. Agulla de Suri Tondo
Dos guris molt lletjos i els seus bojos invents occidentals. Al fons a l'esq. el Suri Tondo. A la dreta el Kaga Tondo
El llarguíssim esperó N. Del Kaga Tondo. En cercles blaus es pot veure una cordada de Italians que van repetir la via uns dies després.