Saleretes, Ripollès.

Encara que el Ripollès queda fora del meu “àmbit d’actuació”, es imperdonable no haver visitat mai aquesta joia de Gombrèn.

Menys conegut i mes petit que “El Castell de les Dames”, però tot un sectoret ***** ben aprofitat.

Destaca per l’abundància de 7b’s (el 50% de vies) i no haver-hi res per sota del 6c.

Placa desplomada de 25-30m, rica en canto (tacs, llastres...) de morfologia molt similar a Tres Ponts, però amb roca blanca mes fràgil, en algun tram mola seleccionar la roca (ull a les pedres!).

Es Sud-Est, ideal per matins d’hivern.

Boniques vistes, tant per la banda catalana com per la Francesa...

En un matí ensaco “a vista” la meitat esquerra de la paret, amb dos 6c’s, un 6c+, un 7a i tres 7b’s, totes ens van semblar molt bones.

En general els 6c’s i 7a’s ben graduats i els 7b’s centrals bastant regalats (alguns mes que d’altres).

Ah!, hi ha una ha una via nova a l’esquerra del tot que no surt a la guia del Luichy, ens van dir que era 6c.

Supercrack a l'Arcada

A l’esquerra de la Cova de l’Arcada hi ha un subsector poc visitat on trobem vàries vies d’esportiva molt bones.

Entre elles ressalta una fissura tallada a ganivet.

Sobre ella, teniu un bon post i aquesta ressenya a

http://celiavern.blogspot.com/search/label/Montserrat%20Sud%3A%20Cova%20de%20l%27Arcada

Em va sortir tota la fissura a vista sense xapar cap burí, amb un semàfor alien + carbassa i camalots 1, 2 i 3. No calen tascons si xapem els tres primers parabolts.

En canvi, el pas de bloc inicial per incorporar-se a la fissura em va escopir tres intents i ja no en quedava pell ni temps per fer-ne mes. El col.lega si que el va treure.

Sobre la pregunta de treure els burins, jo penso que si, que val la pena eliminar-los (prèvia consulta als autors). Estan molt cascats i reequipar allò amb parabolts seria un crim. No hi ha massa fissures tan bones i assequibles com aquesta per gaudir de l’autoprotecció a Montserrat. Es convertiria en una clàssica del “clean”.

Els parabolts de la via del costat són imprescindibles i per altra banda sembla ètic respectar-los (la Supercrack ja tenia expansions abans en aquest tram de placa).

L’escarpia entre el primer i el segon parabolt la trauria, fa nosa per encastar, i la posaria per sobre del segon parabolt, allà la fissura es molt estreta i costa d’entrar res, així el tercer parabolt de la via del costat ja no caldria xapar-lo (ja queda una mica desplaçat i estèticament no interfereix).

També vam fer-li un pegue al 7a+ de la dreta, molt recomanable, però collat i dur a vista (zero magnesi).

Els rotpunkts i la resta de vies per un altre dia amb mes temps.

Turbón. Seguint el camí del mestre Tei-Chi

Diumenge la vam repetir amb el Paco i el Pastes.

Gran homenatge al mestre Tei-Chi, com no podia ser d’altre manera...i es que el “jefe” Ganxets ens te massa ben acostumats a la qualitat.

Atenció oberturistes, que el llistó està mes alt que mai!!!

Aquest cop ens regala una via molt equipada, per gaudir del moviment sense passar nervis... tot i això, cal protegir-se a base de micros en algun tram i també hi ha alguna excursió puntual entre parabolts, però no es pateix gens si es va amb la idea de intentar-la en lliure.

La via es força mantinguda en el seté grau i el itinerari està molt ben trobat, sortejant en lliure un munt de sostres, l'única pega es que les tirades queden molt curtes.

En conjunt la roca es molt bona però també hi ha petits trams trencats que li donen caràcter i fins i tot alguna llastra grossa on cal treballar fi per estalviar-se algun disgust important.

La ressenya està perfecte, els graus, al meu entendre, “clavats”, només afegir-hi que els tascons no calen i que de l’última R no es surt caminant, si no que cal escalar i per tant es millor empalmar fins al cim.

Pel que fa al rotpunkt:

L’únic que s'emporta el “a vista” net i la birra gratis va ser el Paco.

El Pastes ho allibera tot, amb un segon pegue per culpa d'una relliscada en una xorrera molla.

Jo fallo al primer 7b per una enredada en una marca de magnesi "trampa", un cop recolocat ja surt. També volo per culpa d’una patinada a la part fàcil de l’últim 7a+ i he d’encadenar al segon pegue.

En fi, nosaltres dos no ens emportem el rotpunkt però si alguna llanega i rovelló, que ja mola.

Pastes al LL1, 6c+

Pastes al Ll2, 6b

Paco al LL3, 7b

Paco al Ll5, 7a

pastes al Ll7, 7a+

Pel que fa als ràpels de la via de la dreta:

El primer que marca la topo es troba seguint unes fites: son tres ponts de roca amb un mailló. El vam reforçar amb un quart pont de roca amb una baga que ens vam trobar.

Amb el temps s’anirà tornant cutre... per tant, es millor fer el ràpel d’expansions que hi ha 8m per sota i que vam veure després, però ull, no s’hi pot accedir sense encordar-se prèviament!!! Ah!, xapar algun seguro de baixada per apropar-se a la paret i poder accedir a la reprisa de sota.

Els altres dos ràpels marcats a la topo ja no tenen cap problema.

Ser o no ser...a la Calavera

Com el meu amic Hamlet, compartim certs dubtes existencials sobre “La Calavera”:





Via “Els incondicionals”:
Es la segona via que trobem baixant de la ferrada.
A la guia del Luichy està dibuixada massa a la dreta. De fet, te el mateix inici (sobre un bloc amb esgraons) que la via de la seva esquerra “L’Ètica” i també el mateix final, ja que acaba en la seva R intermitja, que es comuna.
“Els incondicionals” no pot ser mai 7b+ si agafem com a referència de grau les vies de la seva esquerra, mes aviat 7c o 7c+ (com ja marcava una ressenya anterior que m’havien passat), no?
Algun dels “incondicionals” del sector m’ho confirma?


També toca decotar una miqueta. Parlant de la següent de l’esquerra, “L’Ètica”, li posen LL1+LL2= 7c, per mi es un clar 7b+, però això ja es filar prim, es una via gloriosa, de les millors de Montserrat.

Seguint cap a l’esquerra, informar-vos que la 5ª via, la “Tàctica”, un 7a genial, es veu des del terra que li falta una xapa, diria que l’espàrrec està be i portant una xapa i femella M10 el tema queda solucionat.
En moltes vies els ancoratges estan ja deteriorats i en concret alguns força malament (per exemple a la fissura de 7b+ del LL1 de “Vertigen” ), caldrà anar pensant en un reequipament. Una llàstima ja que aquest sectoràs es mereix el millor.


Via “Batura”
A l’esquerra de tot, ja al final del sector (i a la dreta d’un bloc alt on hi ha petites vies de 8m equipades) a la guia el LL1 està ressenyat de 7b que a mi no em quadra gens. Em va semblar molt mes dur encara que no estava gaire tocat. En la topo anterior que em van passar estava de 7c. Algú confirma el grau?

I la de la seva dreta, “l’Etnia” (LL1+LL2=7c) tampoc es veu tocada, li falta alguna xapa, algú l’ha feta?

A veure si algun assidu al sector posa llum a aquests dubtes...

Trollrygen a l'Aeri

Línia boníssima, llàstima que l’equipessin per dalt, si no, seria una obra mestra.

A part de la falta d’estil, mes o menys greu segons el criteri de cada un, això provoca que bastants xapatges estiguin mal ubicats i algun petit tram mal traçat.

Si li afegim que alguns parabolts estan a distancies considerables, que en algun tram la roca s’hagi d’estudiar, que no estigui gens marcada i que el grau està ben collat (com marca el cànon de la cara nord)...doncs tenim tots els ingredients per gaudir d’una escalada antològica!!!!

El tema va exclusivament de finura montserratina: molt mantinguda, de petit còdol, equilibris i constants recolocacions on sempre seran bàsics els peus... i obligada (potser 6c/7a “actual”?)

Hi ha unes plaquetes xafades per un despreniment: una al LL4 i un parell mes al LL6 (la primera d’aquestes últimes cal xapar-la per sota amb una mica de gest, mola un mosquetó petit).

El grau del LL4 varia segons la ressenya, 7a+ o 7b, (tan fa, es cara nord i tots dos quadren), però per mi, el LL6 te mes d’un plus de diferència, per tant, aquest hauria de ser 7b+ o 7c en proporció.
Jo fallo tant en l'una com en l'altre, amb dues volades respectives i una mala aterrissada...el Troll li recorda als meus ossos que el “a vista” aquí està fora de les meves possibilitats..

Calen unes 16 exprés, alguna llarga si anem amb corda simple.

Jesus i Piju el 26/09/09

LL1. Panoràmica de l'espectacular placa de la via, a la dreta de la bavaresa de la "Valentín", per on van també la "Olesa" i la "Del Xavi".

Flipant LL4, 7a+ o 7b.

Nota apart 1: sense ofendre a ningú i amb tot el respecte pel dolor dels seus pròxims... la foto de la noia morta a peu de la canal em sembla que està fora de lloc (igual que la via d’homenatge, però aquest tema ja es mes complicat). La muntanya hauria d'estar al marge de tot això.

Nota apart 2: Deu n’hi do la porqueria de cables i cordes fixes per pujar la canal...Qui vol fer una via a l’Aeri no pot pujar sense tot aquest muntatge?. Si els escaladors presumim de no degradar el medi, aquí ens hi hem lluït. No m’estranya que ens caiguin prohibicions.

Fins al moll de l'os. La Geganta.

Via “fins el Moll de l’os”. Paret de la Geganta. Tossal de l’Aguila, Collegats.

Diumenge vam fer la aquest viot amb el Jesus.
Ruta brutal i dura, dura, dura....
Tot un manual de com obrir grau per baix... felicitats als autors.
Majoritàriament en placa, monolítica i molt vertical, primer de roca coral.lina vermella i després de calcari gris adherent per acabar amb placa llisa i forats roms.
Protegida amb parabolts força distanciats, que en algun tram es combinen amb friends.
Sempre obligada, potser 7a+ (si no s’abusa del ganxo) i grau molt apretat.
Excepte el LL1 (l’únic que vaig encadenar) es pot pujar un plus a tot i encara queda collada.
Joc complert d’aliens i friends fins el 3. Ganxo interessant . (jo vaig haver de posar-lo en un pas de peu relliscós).
Doble corda imprescindible degut a la sinuositat dels traçats.
Ull a la sortida del LL2, va petar un pitó i ara cal fer uns 5m nets sense veure el primer parabolt, però amb un parell de camalots podem reduir el factor dos sobre la R.
Ombra a partir de les 13h.aprox.
Horari variable depenent de les ganes d’encadenar, però en general es una via lenta.

Topo original i mes info a
http://www.caranorte.com/foros/read.php?106,9923,9923#msg-9923

ull, a la ressenya estan malament les orientacions de la bruixola, on posa sud hauria de ser EST i així successivament.

Foto panoràmica i descripció d’altres itineraris aquí.
http://escaladatradicional.blogspot.com/2008/10/la-geganta-adormida.html


Aproximació: de Montcortés (Pallars) agafem la pista al poble de Peracalç. Aparqueu abans d’entrar al poble. Travesseu-lo fins a l’extrem nord i baixeu als prats de baix. Allà agafeu un sender que va per sobre el prats, per dalt d’un marge de pedres i a costat mateix dels sòcols de roca, sempre direcció Est, fins arribar a un collet on ja veiem la paret E. de la Geganta. Atents aquí (fita) per agafar un sender molt estret que va baixant prop de la paret. (45’).


Descens: De l’última R, saltar l’aresta i flanquejar baixant direcció O, primer destrepant fins situar-nos al torrent, on ja caminant, continuemt baixant buscant la línia mes fàcil (alguna destrepada de II al final) fins a baix de tot on retrobem el sender per pujar de nou cap el coll i al poble (1h15’)



vista des del collet, la via es a la paret de baix.



LL1




LL2




LL3






LL4



LL5





Selectes plaers locals per acabar la jornada

Cavallers. YÚ-YÚ a l’African i les noves del Cajón

Fa unes setmanetes vam pujar amb el Paco a buscar la fresca de Cavallers i treballar amb la ferralla.

A l’African Wall vam fer la YÚ-YÚ, 115m, 7b.

Via que destaca per un gran sostre fissurat d’invertits, al mes pur estil Yosemític...però amb parabolts, li posen 7a+...per mi molt suau.
La idea era fer tota la via en “clean”, però al inici del segon llarg hi ha un tram de placa on no entra res i vaig xapar-hi dos parabolts. Un cop al sostre em va entrar la mandra i al final vaig ho vaig fer al revés...només amb expréss :-(

si ens veiés el Bridwell...

El LL3 s’empalma amb el LL2 o amb el LL4, al gust.
El LL4 supera un desplom amb les xapes a desmà, ja que es va obrir en artifo buscant la roca bona. La veritat es que tibar-li d’aquest mega-bloc no fa gaire gràcia i algún dia anirà avall (potser amb escalador inclòs) però val la pena el risc, surt un tram interessant. Superes un sostre amb passos llargs i canto, volant peus i t’equilibres sobre un fi esperó penjat del buit. Quan sembla que ja està, et ve la clatellada...tres pegues i em va tombar!

En definitiva, la via no es que compensi el viatge, però com a complement d’un altre activitat, val la pena fer-la, ni que sigui com a curiositat. Si es convina amb esportiva, podeu anar-hi només amb exprés i una mica de morro.

Amb una caminadeta poc agraida, pugem cap al Cajón, on l’últim Vèrtex ressenyava unes fissures, mes o menys clean, de 7c.
La paret es veu guapa de lluny, però un cop allà ens va decepcionar. Els llargs previs per arribar-hi son un pastel i l’últim pany de paret, el Cajón, quan li has tret les reprises, es redueix a un petit tram de 15m. La que ens va semblar mes interessant era la via Cortesia, 7c, una fissura tallada a ganivet, però al final va resultar que calia tibar-li majoritàriament per la placa, protegida amb xapes. El grau molt collat i a bloc.

Paco apretant al tram maco...

El Paco passa de fer-li un segon pegue i jo ni la toco.
Els panys de paret a esquerra i dreta del Cajón també son discontinus, però potser les tirades plaqueres de les vies “Foc al Faro” i “Sol i birres” son mes agraïdes, vaig fer el LL2 d’aquest última (6c) i era maco...algú ho pot confirmar? ... potser en un altre visita.

Misoginos. Ordesa

Diumenge vam fer la Misogenos amb el Pastes.

Pel que fa a l’accident mortal, no hi ha cap indici a la via. No falta cap pitó bàsic i no hi ha cap parabolt ni espàrrec del rescat (només hem vam detectar un mes a la dreta, dins el traçat de la Sol Negro).

Tota en lliure excepte dos trams del 7a+, que ens va semblar galàctic tot i ser Ordesa.

Algú sap qui la va alliberar? ... te tota la meva admiració!

Dos jocs de camalots fins el 3, un 3.5 dos jocs d’aliens a partir del verd i tascons. 8h.

Topos: original del Papila, força detallada però amb mala ressolució aquí:


o be Desnivel 252, del mateix autor i també del Soldevila al Vèrtex 195.

Alguna informació útil:

Ll0: Inici a la vertical del sostre característic del mig de la Sol Negro.
Flanquejar horitzontal ( i no en ascens com diuen les topos) peruna vira (II) amb un pas al mig en descens, 30m, fins a una reprisa gran amb un spit antic amb xapa quadrada al terra (hi he deixat una fita), al peu de la torre característica del LL1.

Ll1+Ll2: Empalmables, 50m. La R1 te un tascó i un pont de roca (i no 2 pitons com diu la topo).




Ll3: Ja ens havien avisat que faltava el segon spit i n’hem pogut deixar un amb plaqueta collat fins al fons a mà. Un cop instal.lat, torno a la reprisa i encadeno el tram de 6c+, genial a base de varis “cops gas”.

Ll4: El pont de roca del que tibes per superar el 6c+ es mou (“crec-crec”, “glups”!), mola posar-hi abans un friend a sota i assegurar mes la jugada. Ull al delicat tram final , amb uns grans blocs sueltos.

Ll5: Compte amb la “Travessa del toreros”, poc evident (el primer pont de roca no hi es i no hi ha referències) i es de mal protegir (expo). Potser es el tram clau de la via, cal afinar l’olfacte. Hi ha dos R’s juntes, mola la de l’esquerra, mes còmode (2 spits M10).



Ll6: Mes desequipat del que pot semblar a la ressenya, sobretot el primer tram de 6c, net. A la travessa del sostre ja surten dos pitons amagats. Després ve el primer tram de 7a+ galàctic o A1 per nosaltres. AL mig un tram de canto molt desplomat permet uns passos en lliure i de nou un altre tram galàctic (A1).

Ll7: Preciós i “tranquilet”,6b+ ben protegible i amb roca bona, seguit d’un tram de 6a comú amb la Sol Negro, molt equipat.

Ll8. Comú amb la Sol Negro. Tram dur al sostre. Diria que ha petat un peu i cal tenir vista per encertar la jugada, (pujar-li un grau).

Ll9: El segon tram d’aquest llarg està mal ressenyat i pot ser perdedor. A la del Vèrtex després del dièdre, marca un flanqueig a dretes que no s’ha de fer. Cal seguir recte a buscar la xemeneia gris, per uns blocs carbassa (uns 2 m. a la dreta del dièdre) i quan s’entra en una zona gris ja surten dos pitons amagats. Passar una berruga de blocs per l’esquerra i fer R en una coveta, just al inici de la xemeneia gris.

Ll10. Inici en xemeneia gris que es transforma al final en preciós flanqueig per placa calcaria dins d’un gran ambient. R10 desequipada, assegurar a cos.

Ll11. Cap problema. Recte, IV.


Nota: Ens van caure dos exprés amb un tascó a peu de via. Si algú passa per allà, a veure si s’enrolla...gràcies

fissures equipades...no gràcies!

Una petita paret verge i desconeguda.
L’escassa alçada, fa que sigui un objectiu menor i massa temps posposat.
Al final li passo el mapa del tresor al col.lega fanàtic, que no perd temps per encetar el botí...però uns altres pirates han arribat abans i van desembarcar l’artilleria pesada....
La visó es desagradable: l’excel.lent fissura, motiu principal de la paret està paraboltada de dalt a baix!

Pirates verticals:
Una fissura que ratlla tota una possible via mola deixar-la desequipada. Si no et va el rotllo de l’autoprotecció, munta-li un R a dalt de tot i fes-li els top ropes que vulguis però deixeu lloc a l’estil “net”... les futures generacions t’ho agrairan.

un exemple: “Afluixa maduixa”, 6c, a El Casot.

Un sector 100% esportiu on han deixat amb molt bon criteri aquesta bona fissura desequipada.

RACS. ORDESA

Ahir va caure un mite personal: la RACS (aquest nom sempre m’ha sonat a saque amb cremallera, uff!) amb el Paco (encolomant-li les tirades parells perquè es menges la mes dura)

Rotpunkt a nivell de cordada, tots vam encadenar de primer, però no personal, ja que vaig fallar de segon al 7a+ encara que després ja va sortir, llàstima!

Vam anar amb la topo de l’Albert, boníssima, com totes les seves, però en concret, el recull que està fent d’Ordesa son imprescindibles. (podeu trobar-les a www.caranorte.com).
La penjo aquí, on m'he pres la llibertat de posar-hi anotacions meves en verd.

La ressenya del Papila del article de desnivel 252 es nefasta, això si, amb el material i la foto panoràmica l’encerta.

No cal martell. Si que vam carregar 2 jocs de camalots fins el 3, un c3.5 i un c4. Dos jocs d’aliens i un de tascons.
Es pot passar amb menys, però val la pena dur aquesta xatarra per poder anar ràpid (7h) i centrar-se en el rotpunkt.
La via es brutal, ambient únic, lliure de pel·lícula, dominant la fissura desplomada d’encastament i la superació de sostres. Sempre dura (ull als dos últims, no ets pots relaxar!) però relativament ben protegible, encara que cal dominar els típics cops de gas d’Ordesa...porteu el carburador ben afinat!



Algunes fotos:





lluvia dorada...no em vaig treu-re del cap la cançó del Prince amb tot el dia!







entrada a R1











LL2







inici LL4







entrada a R5

ni a les reprises et pots relaxar!, inici del LL6







bucolisme cimer


NOTA: vam retirar i deixar plegada a dalt de tot una corda fixa que ajudava a superar els trams herbosos finals. Estava en molt mal estat i algú s’hi podria matar, a part que ens va semblar innecessària.

El retorn a Taghia

Resumet de la segona visita que hem fet a Taghia amb el Pastes i el trio "calavera": Jesus, Javi i Paco "el mulero".
La meteo va ser millor que l’any passat, així que inspirats amb el Barça, amb el Pastes ens apuntem 8 vies en 8 dies non-stop.

Valoració de les vies i detalls pràctics que us interessants:


-L’ALLUMEUR DU REVE BEREBER. 6c (sortida variant dreta), 320m. (Ifrig, sector Akka N’Tafrawt). Equipada amb amb parabolts i long-life’s inox.
1er dia, arribem a Taghia al migdia. Ens baixem del primer llarg, de la LIBITI BITO, massa expo, excursió de 10-15m sobre reprisa i sense veure on està la següent xapa...potser ha desaparegut, potser amb uns aliens la cosa es mes humana...no se, no volem trencar-nos les cames el primer dia i ens fiquem sense ressenya una nova via que no coneixem a l’esquerra de la Cañon Apache, amb idèntic estil i qualitat, totalment equipada. Als primers metres ja identifiquem la ma del Piola, i després ens assabentem que l’ha acabada just feia 4 dies i sembla que ens emportem la segona repetició. Es molt maca i ràpida (3h).



- BARRACUDA, 7c+, 7a+ obl. 600m (Oujdad S). Equipada amb parabolts M8. No utilitzem cap friend per dalt.
2on dia. Al Taghia es recomanable fer les vies dures quan abans millor. Les punxes et destrossen la pell ben aviat i el “virus de la gite” amenaça el el sistema intestinal. Així que ens fiquem aquest viot, el mes dur del recull. Per sort s’apunta el Paco i repartim les forces entre tres.
Ull amb les vies polaques!: sempre per les plaques mes dures i punxoses, graus desfaçats, excursions de 6c, xapatges raros (i sospitosos)...a mitja via desistim del rotpunkt i l’objectiu es sortir en el dia, ho aconseguim en 10h.
http://www.onaclimb.com/taghia/re_oujdad23.html




- A BOIRE OU JE TUE LE CHIEN, 6c/+, 250m, (Taoujdad O).
El 3er dia toca “descans actiu” i optem per aquesta joia. S'apunta el Jesus. Un punt mes dura i picant que la veïna “Reforme”, es de visita obligada. Portar un alien carbassa i un vermell pel Ll5, la resta està equipat i s’escala ràpida (3h).
Per baixar ràpid: No fer cim!!!, un cop al collet de la última R, destrepar (III) uns 15m direcció S. a buscar un arbre i rapelar (sense instal.lació directament del tronc) 20m fins un gran prat penjat que s’estreny fins fer-se una feixa que connecta amb la canal de marbre blanc entre el Taoujdad i l’Oujdad (45 min)
http://www.onaclimb.com/taghia/re_taoujdad9.html




- L’AXE DU MAL, 7c+, 7a obl. 500m, (Tadrarate S.O.). Equipada.
4t dia, ens encordem de nou amb el Paco per afrontar un altre de les dures. Una gran planxa llisa on la cordada Petit-Piola dibuixen una obra mestra.
Ja en els primers llargs veiem que aquí no regalen tant com a la “Rivieres” i que caldra apretar en cada una de les 14 tirades. El rotpunkt queda molt lluny però gaudim de l’estètica de tots i cada un dels llargs. Sortim en 9h.
Per baixar ràpid: Del “plateaux” cimer on acaba la via cal flanquejar primer sense perdre alçada i després en lleugera baixada sempre en direcció N (cap a Taghia) fins situar-nos davant per davant del ràpel de baixada del Oujdad (extrem dret de la seva cara S.), llavors baixem per una ample i evident canal amb passos berebers i un cop al collet, saltem a la dreta a buscar la canal de marbre blanc ntre el Oujdad i el Taoujdad. (només 1h!!!)
http://www.onaclimb.com/taghia/re_tadrarate2.html




- HABEN ODER SEIN. 6b+. 250m, (Paret de la Cascada, cara E). Equipada amb parabolts M8.
5é dia, molt bona via de tarda per a un descans “actiu”. S'apunten el Javi i el Jesus.
De grau mig, però colladet i amb excursions considerables, cal anar sobrat.
A mitja via comença a tronar i llampegar de forma que apretem el gas per sortir en 3h, total, que no descansem gaire...
Si us emporteu el mòbil, al cim hi ha una ratlleta de cobertura.
La curiosa baixada per la xemeneia del camí del Tirabuixon acaba de arrodonir la sortideta.
http://www.onaclimb.com/taghia/re_cascada1.html




- WHISKY BEREBER, 7a, 400m, (Oujdad N.) tascons, aliens i friends fins el 3.
6é dia. Ens llevem cansats i pensem que aquesta clàssica es una bona opció per no tibar-li massa. El grau no està gens collat, però la veritat es que via cal escalar-la i tampoc es curta. (5h)
Bona opció per variar de les plaques punxoses, ja que agafa bones fisures i plaques de roca mes gris. Alguna reprisa herbosa.
No son spits, si no parabolts de M8, el primer costa de veure, a uns 10m del terra, per sobre i a l’esquerra d’un bombo fisurat a protegir.
Al segon llarg hi ha un error a totes les ressenyes, en lloc de 7a+ es 6a+.
Per baixar ràpid: No feu la última tirada i rapeleu de la R10 fins a la vira del mig de les tres que ratllen el terç inferior de la pare, entre la R3 i la R4. D’aquí flanquejar caminat per la feixeta cap al E fins connectar amb el plateaux penjat de la cara S.O. per on passa el camí que va a la Baraka.
http://www.onaclimb.com/taghia/re_oujdad15.html




- TOUT POR LE CLUB. 7c, 6c obl., 270m (Oujdad S.O). Equipada
7é dia. 48h després de la final de la Champions ens assabentem que va guanyar el Barça. Aquesta es doncs la via perfecta per rendir el nostre homenatge a en Guardiola i el seu equip.
El Paco també s’apunta.
De nou ens enfrontem a plaques dures amb grau mol collat.
El virus gite s’ha instal.lat definitivament als budells (tot i la tàctica de substituïr al màxim l’aigua per birra) i literalment ens arrosseguem per la via. El Paco es l’únic que deixa el pabelló alt, emportant-se algun 7b.
Està amb parabolts i no espits del 10 com diu la guia, molt ben equipada.
De la R5 rapelem a R3 i de la R2 al terra.
http://www.onaclimb.com/taghia/re_oujdad26.html



- IL ETAIT UNE FOIS DANS L’OUED. 7b, 120m, 6b+ obl., (Akka’n Tazarte, E). Equipada
8é i últim dia. Volíem escalar una del Ravier en aquest congost però les tempestes de tarda i el vivac ens van tallar. Al final ho compensem una mica repetint aquesta bona vieta que ve mig de pas per anar a Zaouia, ja que al migdia hem d’agafar el taxi. Està amb parabolts M10. El primer llarg es un 7b que ens sembla estratosfèric. Els altres 3 molt macos per disfrutar amb 6c’s i 7a poc collats. Amb 2 ràpels de 50m ets al terra.
http://www.onaclimb.com/taghia/re_atzarte6.html



+ fotos i info a:
http://pastesdepedra-pastes.blogspot.com/2009/06/taghia-2009.html

La Tossa al dia

Sembla que definitivament la Tossa ha ressuscitat del regne de les escoles mortes:

http://fernando-espacioamorylocura.blogspot.com/2009/05/la-tossa-de-montbui.html

Bon reportatge de la vista de Fernando a la Tossa amb algunes aportacions interessants sobre la graduació d’algunes vies:

- Sostret Fisurat al Mig. En las reseñas está de 7a; en nuestra opinión no lo es, 6c le queda bien. Una vía muy guapa.

- Sostret Fisurat al Mig, entrada directa. 6c/c+. McKey se lo saca al primer pegue. No le ve diferencia con la anterior, si bien el paso largo puede ser morfo y alguien tenerlo más difícil.

- Galifardeus, 6b/b+. Otra vía bonita. Nos metemos en ella pensando que era la Nexus 7. McKey se la hace a vista, yo me hago en top; ambos hubieramos firmado la vía como 6c:7a

Adjunto topo arreglada segons suggerencies:

Gràcies a tots per mantenir-la en vida ...i neta!

Nàufrags a vista!

En veure la ressenya d’en Quicu i Willow amb lliure, ens vam animar a repetir la Náufagos amb el Sergi aquest Dissabte.


http://www.caranorte.com/foros/read.php?49,6037,10659#msg-10659

El primer cop que la vaig repetir ni em podia imaginar que sortis en lliure. Després de deu anys, ja li puc pintar el punt vermell a vista.

La topo d’aquests dos bous es molt encertada, ben colladeta però, només alguns comentaris:

Vam anar sense friends 3.5 ni 4 i cap problema.

En corda simple es fa be.

Ll1: Molt trencat, ull!

Ll2: La nova via del Paca (burins i ponts de roca) va just 2m a l’esquerra a mitja tirada, ull a no confondre-les. Ells marquen 6b que amaga un pas de bloc dur i enganyós que pot espatllar-te fàcilment el “a vista”. Se li pot posar 6c i tot i això queda collat.

Ll5: Millor no fer la R del sostre (molt incòmode) i seguir 15m mes (6b) i fer la R opcional (2 burins). Llarg antològic.





Ll6: catxondo "Montrotei"


Ll7 i Ll8: Empalmar-los. Es la tirada dura, bidits pels forats de pitonatge a protegir amb aliens, seqüencial i deplomadet però evident i amb bons peus (semi-dièdre). Als 20m per sobre uns llavis cal anar 2m a la dreta a buscar un burí (no seguir recte per una fissura amb forats de pitons). Seguir empalmant ja amb roca excel·lent.


Ll9: Una mica de morro si no agafem el friends grans, després ve un dur tramet de off-width desplomat on cal creure-t'ho, protegit però amb 2 burins a prop.





Ll10: falta el segon pitó i diria que un canto. Dur, cal morro.



Ll11: Flanqueig de 4m al final a montar R desequipada al peu de la xemeneia final .



Nota apart: suspens a l’amic Paca en els primers llargs de la seva obertura “Paca is back”. Moltes expansions massa a prop i fins i tot a tocar que desvirtuen la Náufragos, però encara es mes greu expansionar una R just al costat de la R d’una clàssica que cal montar de fissurers...

Siurana, alguns dubtes

Escapadeta a Siurana per gaudir dels millors “a vista” del mon (= tècnica+física+roca excelent+metres).

Siuranella Central, El Pati i El Cargol (foto: gencat.cat)

Varis dubtes i novetats que no aconsegueixo aclarir entre la macedònia de ressenyes que tinc...algú dels que no teniu vacances em pot ajudar?

Comencem escalfant-nos al sol matinal la SIURANELLA NORD (perquè van batejar així aquest sector si es 90% cara est?):

-A l’esquerra de la famosa “Lo dejé todo blanco” (7a suau, que per cert, a mi “me dejó indiferente”) tenim el genial esperó blanc de la “Brigadistak”.
Aquesta te una variant d’entrada a l’esquerra per un tècnic dièdre cec que li puja un plus (per mi 7a/b) i deixa una línia brutal, 35m ben siuraneros (obligadet, que també treballi el coco)

- D’aquest sector fa temps que vull fer els dos impresionants-súper-dièdres-desequipats: “Roig” (6c+) i “Blanc” (7a+), algú els ha fet? Hi ha cadena? Alguna expansió a la tirada? quan material cal?

Després arriba l’hora de “EL PATI” i podem anar a jugar, de dreta a esquerra:

- La primera i just al costat del Cargol trobem la curiosa “Crosta pànic” (L1,7a+ recomanable, L2 7c, que no he fet)

- Just a la seva esquerra hi ha una via gens tocada de placa de 25m rematada a dalt per un impressionant bombo fissurat de 25m mes, espectacular però no se el grau...qui m’ajuda?

- Després crec que ve un 6b curtet i la següent, la 4ª, deu ser la “Prado del rei (7b+/c), no?

Llavors venen dues que no tinc ressenyades enlloc:

- crec que es la 5ª, un bonic 7a de 28m que em va semblar molt suau.

- A l’esquerra d’aquesta un 7a+ de 35m, orgàsmic...antologia siuranera.

Sense moure’ns gens, recomanar-vos totes les vies del CARGOL Est, (ull! 40m si no es fa R intermitja) abans de que s’ensorri definitivament...
- El 6a,7a+ del mig bonic i suau.
- El 5+,6c+ de l’esquerra preciós.
- El 7a,6c+ de l’esquerra del tot, ben colladet i orgàsmic

veure http://www.onaclimb.com/luichy/lg_varios6.htm

ULTRA-VOX- POPULI

Ja es al sac la preciositat ULTRAVOX –allargada- del Vermell.

7c com diu l’autor?

7b+ tal i estava abans d'allargar-la?

Tan fa, es un monument i punt...


Vàries caigudes a la segona xapa, 3 pegues fins dalt i temperatura ben fresca per finalment poder aguantar-me dels cantells inicials...la resta 35m de somni fins i tot “humit” (el forat de la xorrera estava ple d’aigua!!!)

La de la seva dreta, la nova VOX POPULI ens ha sortit (sense rotpunkt) fins a la primera cadena (7a+/b difícil a vista), però per sobre d'aquesta em vaig caure en al pujar-me sobre el sostre final i amb les presses habituals no vaig poder mirar-m’ho.

Algú sap el grau de tota aquesta via encadenada fins dalt?

Mercès!

Seguint la Pauta

Com ja anunciava K al seu blog, La Pauta es un sector proper a Alòs que han redescobert l’Albert Cortès i el Pete O'Donovan amb molt bon criteri.

Excel.lents línies llargues de 35m, predomini de setens en placa vertical a vegades amb fissura.
Xapes molt ben posades, sense allunyar però que et deixen escalar entre elles.
Roca excel.lent però vies poc tocades, encara es pot trencar alguna cosa (ull !!!).
Grau correcte, de placa, sense regalar, en consonància a l’antiga tradició lleidatana.
Entorn bucòlic, espero que duri!

Jo hi he fet poca cosa, que anava sol amb la família, però qualitat 5*.

Marian topropejant la genial Homo Sapiens, 7a

Senyalar que la Crackers, que estava en interrogant, jo li dono 6c/+, molt bona i complerta, amb un pas a estudiar (ull a uns petits blocs del final de la primera fissura-dièdre).

També hem va dir l’Albert que Alvalle quedava de 6b/+ i Gegantots L1:6c+, L2:7a+,L3:7c, es així, oi?

El Jesus i el Pastes en una visita anterior van fer-hi feina, apuntant-se moltes vies i ja em van comentar la qualitat del sector.

Combinant-t’ho amb l’Antepauta ens donarà joc per buscar ombra si quan apreti mes el sol.

Que aquestes alçades de la pel·lícula surtin joies com aquesta no deixa de sorprendre, però es que la roca de la Terra Ferma es infinita... i ben aviat mes!

Felicitats als autors, us ho heu currat de conya!

08/03/09, excel.lent matinal a La Pauta:

Al Valle Gazpatxo, *****
Malongo, *****
Secreto Aneto, *****
Cos de gestió, ****
Realina’m el xacra, *****

Ariete, **
El Pastes s’ho emporta tot a vista,...i a dinar a casa!

Plaques d’ECOS potagònics.

Teníem una visita pendent amb el Pastes a les Penyetes que Parlen (mal dites “Plaques de l’Eco”) a Alacant.

Ja la vam anular al Gener per una nevada i aquest cap de setmana Alacant ens ha tornat a rebre vestida de riguros hivern.

El Josep ja tenia al sac la “Pets & co” i la “cracks in the sky”, pel que la elecció va ser clara, la CIMERIA tot i seguint en la onda Ganxets que tants bons moments ens està donant.

+ info a http://vilaplain.blogspot.com/2008/12/alacant-ii-cimeria.html

Molt bona línia de fisures desplomades en quatre excel.lents llargs de 6c+, 7a, 7a i 7a, de grau “vidilla”

Nosaltres no vam utilitzar cap peça repetida i vam passar amb friends fins el 3.5 i joc de micros complert i algun tascó mitjà.
Amb algunes volves de neu i molt de fred surt tota al rotpunkt , excepte l’últim llarg on vaig volar al trencar-se un canto, però sol.lucionant-la en lliure partint del repòs anterior.
(si aneu amb la topo del especial del Sinivel, a aquest llarg s’han deixat de posar el 7a, ...jo anava flipant pensant que era 6b+!).
Vam deixar els ràpels equipats però cal vigilar, ja que s’enganxen les cordes i vam haver de remontar un llarg a prusiks.

Encara ens quedava força temps per intentar la “Moon”, però la tempesta de neu s’ens va tirar a sobre...retirada!.


Cap al tard comença a bufar una ventolera que a mitja nit casi ens tomba la caravana i que continuarà l’endemà... pel que decidim anar a SELLA a inflar-nos d’esportiva (5*).

El tercer dia tornem a les Plaques de l’Eco a repetir la ALPINISMO CALIENTE...amb el vent gelat que encara bufa el nom es com una broma.

http://www.matxinklimb.com/

Via dura, dura, dura...on vam passar bastanta por al 6a+, flipar al 6b+, apretar fort al 6c+, caure al 7a+ i sortir del 7b/c pillant-nos a tot. ...
Bona i de gran ambient, però mooolt desfassada de grau, obligada en 7a “real”, amb alguna hòstia mooolt considerable i lletja en trams de 6b raro, roca excelent però es pot trencar alguna cosa, ja que no està gens marcada...en definitiva, que en ho vam passar de conya!

Després vam llegir que estava “casi abierta por abajo” i que no estava encadenada... (mmmmm...sense comentaris)
Joc de micros i tascons.
La ressenya original deia que era rapelable, però amb el flanqueig que fa i els blocs que sobresurten, no us ho recomano. Decidim baixar per la canal de la dreta on la ressenya també marca dos ràpels... que no existeixen i on hem d’aplicar-nos a fons per desbroçar-la, però ara si que està mes neta i equipada per baixar-la amb 2 ràpels (60+40).

Tot plegat ens porta tot el matí i hem de donar per finalitzat el nostre mini-stage hivernal a Les penyetes que Parlen.

Clot de la Mònica: Clean Is-good (Harry el Sucio+Ejecutor)

Les vies del recordat “Teixi” mai et deixen indiferent, pel que ja tocava una visita a aquest sectoret on hi va obrir algunes fissures que va deixar desequipades, una bona pràctica que caldria fomentar mes al nostre país.

Últimament també hi han equipat totxos de tot grau, entre ells dos 7b’s:
http://www.onaclimb.com/montsecroq/montsesud.htm

...o sigui que ja tenim l’excusa per una de les nostres “lunch sessions” amb els Pastes: poc temps o sigui que anem per feina a fer el mes dur del sector:


Fisures clean (Harry el Sucio):

-DIMENSIO LLASTRA. 6b+, 25m: Inici en fissura guapa i ben protegible però curta i amb un tram una mica trencat, continua per placa de categoria “qutre” equipada amb seguros una mica allunyats. Només recomanable per escalfar. 3 o 4 friends mitjans , el nº 3 no cal.




-DIMISSIO IMPOSSIBLE. 6c, 25m: Inici bo i contundent per anar tombant després . Totalment desequipada. Roca a estudiar. Alien groc i vermell i friends fins el 4 i tres cordinos per sabines.



- DIAGONAL EMOTION. 6c+, 33m. Aquesta si que val la pena!. Inici preciós de placa totxera amb tres parabolts i segueix una llarga fissura de flanqueig amb algun pas curiós. Pot entrar tot el joc de micros i friends fins el 3, segons el morro que hi posem, ja que hi ha algun pont de roca i un parabolt al mig.



A continuació els dos 7b’s equipats, d’uns 15m (Harry el Ejecutor)

- 7b de l’esquerra: A vista no entenem res, gens tocat, vàries opcions i cap bona...a mi em sembla marciano pel grau que li donen i tirant a lleig.

- 7b de la dreta: Tampoc surt i també es veu dura per ser 7b, però te molt mes color que l’anterior, amb bidits seqüencials. Primera xapa perfectament ubicada per fer-te molt de mal si falles. No hi ha temps per un segon pegue.

En definitiva: Interessant sector pels qutre-coleccionistes de fissures i/o esportius antisocials de vies raretes.

L’Arcada 5* i correccions

La segona agulla a la dreta de la Cova de l’Arcada conté una gran placa de 35m amb set vies de 7b-c i un projecte. (rectangle groc foto).

Ressenya d'en Fernando extreta de http://picasaweb.google.es/Grendel.Mic

Es un sector 5*, molt menys visitat que el sectors de mes a la dreta (trempant t’empaito, Good feeling, Potul de barraca, etc...).

De moment n’hi he fet 3, totes molt bones, però la via PEDRA LLIURE esta mal graduada a totes la ressenyes que conec (al dibuix “Víctor’99”, a les excel.lents del Fernando y al Llibret de Desnivel que a mes te els noms intercanviats).

Començant la placa per la de mes a la dreta i anant cap a l’esquerra (els noms estan escrits a peu de via):

- QUEDA USTED SUSPENDIDO: crec que està be en la ressenya de “Víctor’99: 7a+, la resta de topos la deixen en 7b. Via brutal i variada, desplom placa, fissura i travessa , surt a vista. 32m

- A MAR OBERTA: es una mica mes d’un plus respecte a l’anterior, llavors per mi queda 7b/+. A les tres topos la deixen de 7b+, o sigui que mes o menys que ja quadra. Via al.lucinant!!!. Va a la mateixa R que l’anterior. M’equivoco i no l’encadeno però surt tota en lliure sortint des del repòs anterior.
nota: La vaig encadenar el 28/01/09, en total han sigut 2 pegues. Em reafirmo en la meva proposta de 7b/+ i que es una de les millors del serrat.

- PEDRA LLIURE: Un plus mes que la anterior com a mínim, pel que per mi es situaria en 7b+/c, no pot ser 7a+ com posa a totes les ressenyes!!!
Via molt bona, 35m de forats mes petits, tècnica i física fins a l’últim metre. Em tomba en varis passos

Les de mes a l’esquerra es veuen bonissimes, del mateix estil, però molt poc tocades.

A veure que opineu....

Nota 2: Vam tocar els tres 7b’s de mes a l’esquerra: L'INCONDICIONAL, LA RECOMPENSA y BESARE EL SUELO. Son molt dures a vista (zero magnesi) i semblen desfassades de grau, no quadren tampoc amb les de mes a la dreta (MAR OBERTA, QUEDA UD. SUSPENDIDO). També son mes nyaperes i encara es trenquen força coses, però les tres son molt bones i llargues, llàstima que no es repeteixin.

Nota 3: hi ha dues vies a l’esquerra del rectangle però a la mateixa placa : Pokorsis, 7a+ i Trenkapits 7b. Encara que no siguin a la planxa mes espectacular (queden enclotades darrera del esperó) son boníssimes, amb un grau mes humà i les vam encadenar amb el Jesus el 10/02/09.

RADICAL LLIURE. Nova via a MONTREBEI. PARET DE CATALUNYA.

En quatre atacs entre Novembre i Desembre del 2008, amb en Paco hem obert una nova via, que en part “re-obra” l’Escanyapobres, sempre per baix i prioritzant l’assegurament net (encastadors), o be els pitons (tots han quedat a la via) i utilitzant només 3 espàrrecs existents (ara amb plaqueta) en els trams coincidents i 3 expansions noves en trams verges.

L’Escanyapobres portava uns quinze anys desequipada i un dels seus equipadors ens va donar el seu vist i plau per recuperar-la.

Els espàrrecs que HEM UTILITZAT són: un en tirada, al LL4 i dos en reunions (R4 i R5).

La resta d’expansions, NO LES HEM UTILITZAT PER RES (mes de 50) i s’han anul·lat, enfonsant l’espàrrec quan es podia o xafant-lo perquè no sobresurti (vam començar tallant-les i tapant-les amb massilla, però va resultar una tasca impossible).

El primer error de l’Escanyapobres es que s’havia equipat per dalt. El segon i molt mes greu es que trepitjava expansionant a l’Audoubert i sobretot a l’Arrels del Cel. Per evitar-ho em rectificat el traçat, obrint casi un 50% de via nova, concretament al LL1 (amb una expansió nova), LL2 (comú amb la “Entrada Audoubert original”), LL3 (60% nou), LL8, LL9 i LL10 (amb dues expansions noves).

Queda algun espàrrec lluny del nostre traçat al que no hem pogut accedir i estan tal i com els van deixar els desequipadors.

Es doncs una via nova, intentant un bon estil. Esperem que es respecti i no es tregui cap clau, bàsics per repetir-la.

Agrair la col·laboració del nostre club: l’UEC Anoia i també de l’Elies, d’en Ganxets, d’en “Pastes”, d’en Jesús i de l’Albert Cortés.

Descripció:

LL1: Montar R0 a la vira en una “U” invertida, reforçable si reenviem la corda cap a la R0 de l’Audoubert. La via comença per una placa gris amb una expansió nova a 3m del terra, superada aquesta venen 2 m expo de 7a obligat, fins agafar una fissura que segueix mes fàcil fins dalt, amb un tram de roca a estudiar. Friends fins el 3, micros (algun repetit) i els tascons.

LL2: Comú amb l’Audobert “original”: dièdre evident on hem abandonat 3 pitons per facilitar-lo en lliure, rematat amb un sostret amb un spit antic que cal superar per la dreta i montar R comuna amb l’Audoubert “normal”. 6c. Friends fins el 3, dos jocs de micros i els tascons.

LL3: Fer 5m de la l’Audoubert “normal” i abandonar-la flanquejant a la dreta per un llavi, seguir per placa en diagonal ascendent i recte al final. 6c+. Aquest tram final i la reunió (1 spit) ja estaven re-oberts per un projecte nou. Friends fins el 2, micros (algun repetit) i tascons.

LL4: Els primers 5m son mes o menys comuns amb el nou projecte (podem xapar els seus claus), flanquegem a l’esquerra i seguir recte pel mur gris, trobem 3 claus i una expansió, després hi ha un esperonet (2 claus) que cal superar lleugerament per la dreta i seguir recte a buscar una fissura. 7a mantingut i obligat. Friends fins el 2, micros (algun repetit) i els tascons.

LL5. Flaquejar a l’esquerra, creuar l’Audoubert i superar un mur desplomadet de blocs fins a una reprisa herbosa on muntem R d’una expansió i un arbre. 5+. Friends 2 i 3.

LL6. Placa ratllada fins a un sostret taronja amb sortida fina (ull a la llastra), posterior pas a bloc de 6c+ i mes placa ratllada que va disminuint en dificultat. Calen friends fins el nº 2, (nº 3 opcional per al sostret) i dos jocs de micros i els tascons.

LL7. Evident dièdre de 6b amb fissura molt ample, en contra del que pot semblar es protegeix amb peces petites: friends 0.75 i 1 i joc micros (algun repetit).

LL8. Seguim recte en placa de 7a/b pel pilar a l’esquerra de l’Audoubert fins que el terreny tomba i en lleugera diagonal esquerra anem a buscar una fissura que porta a una reprisa, passem de llarg la R de l’Arrels i muntem la nostra a l’esquerra. Friends fins el 2, dos jocs de micros i els tascons.

LL9. Evident dièdre fissurat amb un tram dur i trencat abans d’entrar a la reprisa de R. (un arbre). 6c. Friends fins el 3 (ocional repetir nº 2) i 2 jocs de micros.

Foto: Albert Cortés

LL10. Va per la placa de l’agulleta de l’esquerra, on hem deixat per ordre: un pitó, 2 expansions i un pitó, per superar un mur de 6c+ . Muntar R en un arbre. Per l’agulleta del mig hi queda alguna xapa de l’Escanyapobres i just a la seva dreta els pitons de l’Arrels. Joc de micros complert (opcional repetir-ne els mitjans).

Ll11. Tirada de 4º que segueix la cresta fàcil però trencada fins al cim on muntar R en un arbre.

Nota: quan parlem de material “opcional” vol dir que nosaltres no ho l’hem utilitzat però ens sembla realment útil

Nota 1: Primera repetició a càrrec de Kiku i Willow al febrer del 2009 (veure comentaris)

Nota 2: Primera repetició AL ROTPUNKT per Paco i Pastes, el 12/03/09 en 7h30'

Nota 3: tercera repetició pel "locals" Ganxets i Manu el 14/03/09

Nota4: Repetició del jefe C. Ravier a la Radical lliure el 25/04/09
Piada a
http://remi-thivel.blogspot.com/2009_04_25_archive.html#9127729785233892997
i petit article a la seva web valorant la història de l’Escanyapobres i la nostra re-obertura
http://www.christian-ravier.com/Nouvelles/00D99DAE-2FED-4BE1-B14D-A86FF79FBA49.html

Montrebei. Fotos de la via nova

Com molts ja sabeu, he estat ocupat aquests dies obrint amb el Paco un viot a Montrebei, Paret de Catalunya: 400 m de lliure fins a 7ª+/b, ben aviat penjaré la topo.

L’últim dia, el 24 de Desembre, vam contar amb el privilegi de tenir l’Albert Cortés com a fotògraf, a qui volem agraïr especialment la tasca, ja que calia, a mes, una bona aproximació i retorn ben nevats.

Aquí algunes de les excel.lents fotos que va fer al Paco als dos últims llargs, llàstima que la corda fixa no arribés mes enllà.

LL9. 6c

LL10. 6c+

St. Gervàs, l'última d'en Ganxets

Diumenge vam repetir aquesta brutal via amb el Paco.
Es una línia molt mantinguda i excel·lentment oberta, amb seguros fixes on cal per poder anar en lliure, però minimitzant les expansions.

Adjunto la topo d’en Ganxets amb alguna correcció pel que fa a l’accés (en sentit de la marxa) i de traçat al ll1.

El c3.5 no el vam portar i tampoc vam utilitzar ni el c3 ni el c2, però si que calen el gats bons!


Ll1, 7c.
Pactem que comenci el Paco, així li toquen els dos 7c’s...si algú els pot fer a vista es ell.
Tirada curta però intensa on cal endevinar la línia. El crux és tècnic i eliminant de peus, i amb emoció garantida, ja que la 3ª xapa queda llunyet.
El Paco va a mort però li patina un peu. Torna al terra i encadena al segon intent.



Ll2: 7b+.
Fissura molt tècnica però també física, ja que no hi ha bons reposos.
Te bastants peces fixes, però allunyades...on cal.
La fissura queda rematada per un bombo on hi ha el crux, a estudiar sense repòs i entrar a matar, saltant-se un pitó que només serveix per anar en artifo.
Tirada flipant. Encadeno a vista.




Ll3: 7a+.
Fissura de mes canto que l’anterior però també mantinguda i sense peces fixes, fins arribar a un bloc que cal tractar amb molt d’amor. Al final de la tirada hi ha un pas de placa difícil però que es pot estudiar còmodament i ben protegit amb l’única expansió de la tirada. Una altre joia per emmarcar. El Paco de primer a vista.




Ll4: 7a
Preciós desplom amb una mica d’aire entre les xapes, després ve un tram fàcil i finalitza la tirada una placa llisa amb una expansió. Em patina un peu i caic. Baixo a la reprisa i ho intento de nou, aquest cop sense problemes.




Ll5 7c.
Obvia la sortida lògica i s’atreveix amb la gran placa de l’esquerra. Es la tirada mes dura de la via amb diferència, amb un plus mes que la primera.
Equipada però molt obligada sense ganxo i estreps (7a/b), amb distancies de entre 2 i 5m entre parabolts (ara M10) i pitons. Molt ben oberta.
Per nosaltres el crux està al flanqueig de l’inici, on cau el Paco espatllant-li el rotpunkt; després continua escalant-la mes o menys en lliure entre reposos. Es tard i no hi ha temps per a un segon intent.




Ll6 6b+
Uns 15m de mal protegir i roca a estudiar per accedir a un desplomet amb un parabolt i 2 pitons on encara cal fer una bona apretada per guanyar el cim.



Aprofiteu que això s’acaba (de Gener a Juliol o potser per sempre!)

piades montrebeianes

Aquí sembla que piar està mal vist i utilitzem els foros per maleir-nos els uns als altres, que mola mes.
Mentres, els amics francesos de http://remi-thivel.blogspot.com/
expliquen interessants repeticions a les nostres parets.



per exemple, algunes novetats interessants:

- Alliberament de la NAUFRAGOS, en 7b+
llàstima que no quedi una via gaire homogènia però es tot un repte.


- Repetició de la GANXETS alliberant fins a 6b/c, només queden pendents tres passos de A1, la recomanen bastant.

La info de les 2 ascensions a:
http://remi-thivel.blogspot.com/2008_09_17_archive.html#721543015687202658


- Repetició en lliure del SÍNDROME, 7b
Ja l’havien apurat gent d’aquí fa anys, però repeticions en aquest estil son contades
http://remi-thivel.blogspot.com/2008_10_11_archive.html#9157889296378766445

- Ara que estic en aquest tema, recordo una conversa de fa mesos, amb l’Eloi C. Em va comentar que van alliberar la E.O. MIR, cotant el tram dur en 7a/b.
Destacar també la ultrarrápida repetició a aquesta mateixa via d’en Pastes i Migulón fa uns anys en poc mes de 6h.


Els big-walleros locals no tenim masses plataformes a internet, excepte la currada http://www.caranorte.com/, a veure si la penya forta d’aquí també s’anima a piar i ens motivem una mica...

Monterebei: "A vista cansada" i alliberada: 7b

Aquesta via la vam obrir amb en Pastes a l’Abril; apostant fort en l’estil, vam tenir la recompensa d’una bona via.


Per tenir la satisfacció complerta, faltava escalar-la tota en lliure...

Diumenge vam alliberar la “A vista cansada” amb en Jordi Grau!

En Jordi ja li havia fet un molt bon “pegue” fa uns mesos, però quedava pendent el rotpunkt “oficial” als tres llargs superiors.

El tema queda així:

Ll1: Tirada de la “Adiós coños”,. Quan vam anar a obrir, ja la vam fer en lliure i en un sol llarg i (no se si vam ser els primers): 6c antològic.

Ll2 i LL3 de tràmit.

Ll4:. Es va obrir escalant mes o menys tots els trams en lliure, però sense rotpunkt.
Diumenge el Jordi la va treu-re en lliure i jo també vaig encadenar de segon.
El tram que vaig ressenyar originalment de 7a oblig. (que ben mirat, potser no es pot salvar ni amb ganxo), Diumenge ens va semblar mes dur (flipo com vaig fer allò amb el trepant i tota la metralla penjant) i a mes s’ha trencat una llastra mes amunt.

Tot plegat pensem que li fa pujar plus al conjunt: 7a/b molt mantingut. Tirada bona però delicada.

Ll5: Era el meu repte de primer i vaig encadenar.

Aviat et trobes el crux: fisureta-placa tècnica que porta a un inoblidable canvi de fissura en sostret. La fissura segueix recte amunt deplomada, un somni.
Al mig hi ha un curiós bloc on si tens la sang freda de col.locar-ti., pots mig asseure’t penjat del buit i descansar (jo encara m’hi vaig estressar mes).
Continuen passos durs amb tot el repertori gestual de dièdre, fins a uns 6m abans de la R, on cal tenir la intuïció de sortir-se de la fissura (tampoc hi ha alternativa: no et queden friends!) i flanquejar, a pel, per la placa, ja en roca excel.lent.
Cal guardar-se les peces grosses per quan son imprescindibles i tirar de micros sempre que es pugui.
Al Jordi aquesta tirada li sembla mes difícil que el Ll4...i a mi menys, o sigui que arribem a un consens: també 7a/b.
Tirada brutal, de les millors del congost.

En Jordi arribant a R5

Ll6: El repte del Jordi: alliberar el sostre fissurat.
Arribar a la reprisa de sota el sostre tampoc no es fàcil (no recordo que em costés tant obrir allò!), i acordem pujar-li un plus a aquest tram, 6c.
El sostre no es gens obligat. Els friends entren a caldo però cal deixar espai estratègicament per a encastar les mans. A la topo hi ha la seqüència de friends.

El Jordi matisa els passos i al final ho treu.
Amb el flash ben estudiat també encadeno.
Discutim la jugada, es difícil de graduar, però acordem un 7b, el tram mes difícil de la via, passos únics i espectaculars.

En conjunt: Molt bona via per a fanàtics de Montrebei, sense manies i amb grau,...birra pagada als repetidors!

Tozal del Vero. Tuestrolón: 320m, 6c, A2/3.

La vam fer Diumenge amb el Pastes. 8h,30’
Petit big wall de gran ambient on s’ha de donar el “callo” (segell Gálvez).

Hi ha mes percentatge en lliure, però la dificultat de l’artifo es la que domina el caràcter de la via.
Han desaparegut alguns pitons bàsics, per ex. al Ll2 i Ll4 però és al Ll6 es on es troben mes a faltar, limitant molt les possibilitats d’anar en lliure ( originalment VI+?). En aquest llarg n’hem deixat un que ajudarà bastant.

El Ll4 per mi ja es A3, pitonatge i micros d’artesania sobre roca dolenta que a base de repeticions quedarà totalment rebentada. (caldria anar abandonant pitons?)

Sortida per l’últim llarg de “El fin de la esperanza” 6c,Ae, a simple vista, mes bonic (?) i lògic.

Metralla: 11 pitons variats, falques petites, friends fins nº 3, joc micros complert, tascons i 1 ganxo.

Descens a l’estil senglar per la canal de l’esquerra (mirant la paret) + retorn al cotxe= 2h.

Tota la informació detallada a la topo:

I algunes fotos:

Ll2. 6c Galvez i 80's=extraterrestre.

Si voleu anar a vista, no mireu el magnesi!

Una postal: al A2 del Ll3

Ambientasso al final del Ll4 (A2/3 o mes de 1h per fer 20m!)

Últim llarg , "el fin de la esperanza", bona tirada de 6c i Ae, 2p.

La sortida de la Tuestrolón no ens va fer el pes...

estrenos a Montserrat Nord. Micos i Prohibitius

En poques setmanes m’he estrenat en dos sectors nous (o casi) a Montserrat Nord.

- l’Agulla dels Micos, a la zona del Càmping.
Aquest ja surt a la última guia del Luichy i fa un cert temps que està equipat.

Només cinc vies, on destaquen el 6c i dos 7a+ centrals, bastant bons, de forats i continuïtat en lleuger desplom.
Grau benèvol pel que s’estila a aquesta zona.
Nord total i peu de via relativament ample i còmode.
Ideal per combinar amb el Fra Garí o Tocho Visa, ambdós sectors pràcticament reequipats.
Gràcies als currantes: Millet, Dalmases, Bonatti i habituals...
Inconvenients, el dos de sempre:
- Màxima afluència de guiris en hores punta. De totes formes, tant el Fra Garí com l’Agulla dels Micos queden amagats del camí del Via Crucis.
- L’altre inconvenient fa mes mal però ara ja no tant: sembla que per fi funcionarà el descompte per federats al pàrquing, encara que fa dues setmanes encara no en sabien res. Si plegueu tard, crec que a les 21h, ja obren la barrera i surt de franc.

- El Prohibitivo.
Sector de Sta. Cecília encara no publicat. Tot i el nom no crec que tingui vocació de “secretivo” ja que en poc temps ha esdevingut “vox populi”. El nom tampoc es degut a que només sigui per mutants. Suposo que es una ironia sobre les regulacions.
?
Són una quarentena de vies on hi predomina el setè grau, amb algun 6c o 6b que complementen cada un dels subsectors.
Vies curtes (10-15m màx) però contundents. Escalada típica de la Nord on cal afinar en el “a vista”.
Equipament excel.lent i graduació correcte. Poden petar encara bastants cantells, ull els asseguradors!.
Orientació N.E. i peu de via estret però arreglat (ull també amb els troncs tallats que sobresurten).
Llistat de vies penjat al sub-sector central.
Felicitats pel curro el que s’han fotut els equipadors


Al crux de la Flip-flop, 7b+.... i fallant!

GESAM (Aeri) en lliure i sense pitonar.

Comencem de nou el curs després de la parada per vacances familiars. Fa un mes que no toco roca seriosament i l’escollida per posar-me les piles es una vella coneguda que ja m’havia fet fora fa anys amb llamps i trons: la GESAM de l’Aeri. El Sergi s’apunta.

En lliure (6c de la cara nord) i sense pitons, surt dura i mantinguda, una de les bones si ets un fanàtic de la muralla, però amb compromís: cal escalar amb burins molt vells a les plaques i les fissures estan bastant desequipades (L1 i L2), tenen herba i costen de protegir.


Material: joc de micros complert (aliens groc i vermell repetits o be despenjar-se de la R intermitja del L2 per recuperar-los), friends fins el nº 2 (nº 3 prescindible, només serveix per reforçar un tac al Ll6), tascons i 5 plaquetes recuperables i 20 exprés mín.

Jo vaig anar amb el recull panoràmic del Desnivel nº192 (A. Ballart). La graduació es correcte tenint en conte que es cara nord (excepte el Ll6 i Ll5, intercanviats entre ells pel meu gust). La guia del Hita li baixa un plus a tot i marca unes “s” en aquests llarg que, en canvi, van rectes per la fissura.

Descripció dels llargs i algunes fotos:

LL1, 6b+, 40m: Primera meitat de preciosa placa amb burins molt vells però tots amb plaqueta. Al mig hi ha un spit nou. La línia va a buscar la fissura, on et trobes el tram dur i difícil de protegir. Poc després trobareu una falsa reunió, cal continuar, encara en fissura difícil, fins a la R bona. vam treure un pitó amb la mà que vam deixar de regal a la R1 per als pròxims repetidors.

Ll2, 6b+, 50m: Es el llarg dur. Dues fissures enllaçades per un flanqueig burinat. Son fissures molt mantingudes, herboses, difícils de protegir i desequipades. Només hi han 2 o 3 pitons amagats que, a mes, tenen l’ull tancat per cordinos podrits.

Ll3. 5+, 30m: Es el llarg fàcil. La Lotus surt del mateix punt i acaba en una reunió comuna i almenys va per la roca. La nostra via va uns dos metres a la dreta per unes reprises herboses. Nosaltres ho vam tenir clar...

Ll4, 6c, 35m: Llarg estrella. Placa vertical i mantinguda, equipada amb burins vells però sencers, cal posar 2 xapes recuperables.

Ll5, 6a+/b, 30m: Llarg de fissura mes curtet però cabró i mantingut, les peces no entren massa be però ja hi ha mes seguros que en el Ll2.

Ll6, 6a, 30m. Segueix la fissura però mes tranquil.la, surten còdols mes grans i hi trobem burins i pitons fixes i emplaçaments decents per friends.

Ll7, 6b, 40m. Sortida cabrona de R amb 6b i el burí lluny (hi ha un cap de burí abans que no vaig veure). Segueix en fissura franca i placa fàcil on calen 4 o 5 xapes recuperables. Remata la via una espectacular sortida per l’esperó penjat al buit.

Nota 1: Reequipament necessari?
Aquesta via es de les que sempre sona com a candidata a restauració. Jo l’he gaudit molt mes en l’estat actual. Es un al·licient afegit al joc de l’escalada que aviat desapareixerà, però entenc que això no es motiu suficient per deixar-la sempre així. Jo només substituiria algunes expansions de forma molt selectiva, una per reunió i als llargs alternades amb burins, als punts crítics, però encara es mes important netejar d'herba les fissures, que es el que trenca la qualitat de la via (jo ja li he fet una repassadeta). Mola que el segon porti nevalla per treure o canviar els cordinos podrits dels pitons.

Nota 2: Actualitat de la muralla nord:

He vist al refu que s’ha alliberat la Barrufets del Frare Gros, al voltant del 7a. Felicitats al autors!

SIDONIE

Un Viot de 7b+ al Vermell.

Ahir va sortir al segon intent (+ un altre de fa un mes).

Te de tot: fisura, dièdre, una bona excursió, desplom, placa tècnica i molts metres, tot natural.
En contra: alguna xapa mal ubicada i un repòs sense mans que li treu conti.

Una de les bones del Serrat, felicitats a l'equipador!

Aquí, un tema místic de la penya que dona nom a la via:

Taghia. Els viots.

A continuació, les vies mes"dures" que vam fer.


En teníem dos a la llista obligades i una a la reserva:
La RIVIERES POURPRES, per la rotunda bellesa que ja l’ha fet famosa.
LA BAS, perquè tenia una topo molt atractiva i així podíem visitar el Tagoujimt.
A la recàmera estava l’AXE DU MAL, al Tadrarate, però el fred i la falta de dies la van descartar.

Quatre ratlles i algunes fotos:


RIVIERES POURPRES. Taoujdad N.E. 7c, Equipada. 500m.
6b+, 6c, 7a+, 7b, 6b+, 7a+, 7a, 7b, 7a+, 7b, 7b+/c, 5, 6b, 5, 5. (8h.30’)
Una obra mestra de la cordada Piola/Petit que en pocs anys s’ha fet famosa a reu del món. 500m molt mantinguts, 300m del quals son de 7é grau, amb 7a oblig. (i ull als 6b’s, molt durs i tampoc permeten relaxar-se). Ombra tot el dia (i a nosaltres molt de fred!)
Amb tot el que ens havien explicat, la via imposava respecte i vam anar-hi amb el xip conservador, una llàstima no anar a mort, ja que el rotpunkt era factible. Surt amb quatre reposos, tres d’ells per culpa de marques de magnesi equivocades. Encadeno tirades de fins a 7b a vista i la sensació final es d’una bona repetició a una de les millor vies del món.

La via va per la placa il·luminada pes sol






L3. 7a+

L8. 7b

L9. 7a+


LA BAS. Tagoujimt n’Tsoiuannt N.E.7b, Equipada. 400m.
7a, 6a, 7b, 6b+, 7a+, 5, 6c, 6c+, 7a, 5, 6b, 6c. (6h.+ rapels).

Recent obertura a aquesta impresionant paret. Te l’inconvenient d’agafar algunes terrasses i que la roca es gris no es tant excepcional com la vermella. Tot i això surt molt mantinguda, 7a oblig. i els graus colladíssims obliguen a apretar a totes les tirades, però negant-me el rotpunkt als llargs dos llargs de 7b i 7a+.
El primer llarg es pot escaquejar caminant, però no haureu fet la via, ja que es el mes obligat i bonic. La R1 ha desaparegut (portar 2 cargols M10+plaquetes o be montar-la mes amunt en uns blocs dins una canal).
Brutal el desplomat pilar final amb dues últimes tirades duríssimes...de traca i mocador!

La via va per les plaques de la dreta del sostre quadrat característic.

L5. 7a+

L11. 6b+ (per flipar!)

I aquí s’acaba la nostra curteta visita...tornarem segur, que queda molta feina per fer.

Nota. novetats a Taghia: obertures catalanes al mes alt nivell del germans Solé al Oujdad S. i al Tadrarate. Les topos a onaclimb:

http://www.onaclimb.com/taghia/re_oujdad28.html

http://www.onaclimb.com/taghia/re_tadrarate10.html

Taghia. Jolies et moyennement difficiles voies

Aquí van el grupet de vies “difíciletes” que vam fer. Per la seva relativa rapidesa, o grau poc obligat (menys de 7a), no entren a la nostra categoria de “viot”, però la seva absoluta bellesa les fan d’obligada visita:



- Canyon Apache. Ifrig. S. 280m 6a,6b+,6a+,6c+,6a,6b,6b+,6c,6b+,5+. 3h.45’. Tota a vista.
Segell Piola/Petit per a la via que ha esdevingut, només en cinc anys, la gran clàssica per excel·lència de Taghia. Equipament generós i poc obligada (6b).
Per molt altes que porteu les pretensions, no us defraudarà. Val la pena.
Es pot continuar al pis superior per la “Princesa Msmrir” de condicions semblants i diuen que recomanable. . Nosaltres vam preferir reservar braços que a l’endemà teníem feina.

L4. 6c+

- Zebda. Ifrig. S./S.O.: 260m 7b+, 6a+, 6c+, 7b, 7a, 6c, 6c+, 6b. Equipada. 2 Ao’s a l’entrar a R1, la resta tota a vista.
Era una via que teníem per descansar i va resultar difícil i mantinguda, amb graus collats, obligadeta al 6c+ i amb la millor i mes dolorosa roca que us podeu imaginar. Ens va acabar de rebentar el dits, ja tocats. El primer llarg es 7a fins a les últimes dues xapes on ens hem de penjar, es un tram duríssim a vista. A la resta també cal apretar per encadenar.

L5. 7a

L6. 6c (uff!)

- Baraka. Oujdad S. O. 680m. 6b+, 6b, 6b+, 7b, 6b+, 6c, 6a+, 5+, 6a, 5, 6a, 4, 6a, 6a+, 6b. Algun friend mitjà opcional. Tota a vista.
Superba ruta, imprescindible. Una de les mes llargues que es poden escalar al circ. La primera part es mantinguda, amb un 7b d’estètica pura i un 6c d’antologia, per emmarcar. La segona part es mes discontínua i ràpida. Com que amenaçava pluja, enxufem el turbo i sortim en 6h. Nosaltres vam col.locar un alien carbassa en tres punts, però en podríem haver prescindit, llavors conteu trams llargs de 5 expo, si no, cal portar mes material.
A la baixada ens emmerdem... destrepant aconseguim estalviant-nos el ràpel i ja a peu pla ens muntem una pel·lícula curiosa: mirant la canal de front, pensem que es massa dreta per baixar-la. Després de molta estona intentant agafar-la mes avall, decidim tornar amunt a buscar el ràpel. Al cap d’uns dies, baixant pel mateix lloc ens adonem de l’error òptic. Conclusió: les baixades a Taghia son complexes, si et pilla la nit a dalt, el vivac està assegurat.

2/3 de l'esperó Baraka

L4. final del 7b

L6. 6c. Orgàsmic.

Taghia. Quelques petites voies

1er capítol:
Aquí van les nostres recomanacions de vies curtetes, per fer el mateix dia d’arribada o el de marxar, en temps insegur o per “relaxar” braços.

- Classe Montagne Epinal. Paret de les Sources (sòcol inf. del Ifrig S/S.O.).
200m. 6b+, 5+, 6c+, 6a, 6a+, 6c+. Equipada. 2h. Tot a vista.
Molt ràpida, seguros abundants i graus generosos per al que s’estila a Taghia.
Poc mantinguda, tot i això, es força maca. La vam fer el mateix dia de l’aproximació al poble. Potser es millor continuar per la Bellle et Berebere fins la feixa sup., ja que sortir per la feixa petita on acaba ens va resultar una mica complicat.

Part sup. de la paret de les Sources

Mirador Bereber

- Au nom de la réforme. Toujdad S.O.

300m. 6a,6c, 6b+, 6a+, 5, 6b+. Equipada. 3h. Tot a vista.

Aquesta no la teníem a la llista però el tercer dia ens llevem amb pluja i molt fred. Cap al migdia sembla que hi ha una treva i ens decidim a fer-la, però amb condicions patagòniques i nevadeta al últim llarg. Al final resulta una petita joia. Molt ràpida, però amb forta pujada d’aproximació. Graduació mes d’acord a la “local”. Llargs empalmables al gust. Vam baixar amb ràpel, però no estan del tot montats i millor portar cordinos per reforçar-los.

L4.6b+

Una altra cordada al pilar de "Au nom de la réforme"

- Zebda: Aquesta la vam escollir per descansar i va resultar súper completa amb llargs ben durs i “rebentadits”. L’explicaré doncs al següent apartat de “vies bones”

- Esportiva: Sector Almadrassa. Varietat de grau i qualitat al pany central, amb itineraris llargs (ull!, alguns mes de 30m) i desplomats. Molen cintes extrallargues. Grau collat. S’hi pot escalar amb pluja. Ens va salvar l’últim dia, amb ruixats i molt fred.

6c+

7a+

Salam ali kum

A hores d’ara, tots els “infidels” amb peus de gat ja sabem que Taghia es sinònim de “tàpia de la millor qualitat”.

Ho vam comprovar amb la nostra pròpia pell...

En breu penjo tres articles sobre els vuit dies d’activitat amb en Pastes resumits en:
- Petites vies.
- Vies mitjanes
- Els viots

Tots els aspectes pràctics, els trobareu a l’excel.lent recull de http://www.onaclimb.com/ o a la recomanable guia del Ravier.

Poca cosa mes a afegir-hi:
Destacar que aquí el temps es molt variable, hauria de fer calor però vam passar molt fred i fins i tot ens va nevar una mica.
Que la pista millora dia a dia, hi ha mes varietat amb el menjar, la dutxa calenta, un telèfon... que apropen aquest milenari poble bereber al nostre standard de vida i ens hi fan sentir encara mes a gust...shukran!

Però queda un aspecte inamovible:
l’Ifrig, el Taoujdad, l’Oujdad, el Tagoujimt, el Tadrarate...els impressionants pilars de l’Atlas, seguiran aguantant el cel per sempre...Inshalah!

La Piula

Situada a la Canal de l’Artiga Baixa, es un mini-sector recomanable per "setégrauistes" inquiets.


Els Pollegons i a sota, a la dreta, la Carmela i la Piula

Bonic i tranquil racó, relativament verge (que duri!) amb línies bones i variades, dièdres, fisures, plaques i desploms, de 6b+ a 7c, de 20 a 30m màx.
Equipament excel.lent, i abundant.
Possibilitat d’escalar-hi amb pluja.

De moment, que jo sàpiga, s’ha publicat només a onaclimb/vinya nova:
http://www.onaclimb.com/montsecroq/montsesud.htm

Un parell d’inconvenients per als mes “delicats”:
- algun tram de roca qutre, que per mi encara li dona mes interès al tema, però cal que els asseguradors estiguin al lloro.
- Les vies encara estan una mica brutes, sobretot les mes difícils, que s’han tocat molt poc (forats amb terra i peus que peten). En contra l’absència de magnesi ens regala una pura escalada a vista.

Entre el Jesus, el Josep i jo li hem donat un pegue a totes, excepte les dels dos extrems, una perquè encara te la corda fixe i l’altre perquè ens van dir que el grau no quadrava. Ho he contrastat amb l’autor i confirma que si, que està be, que es un 7b+. Caldrà tornar-hi.

A nosaltres ens ha semblat que els dièdres i fisures tenen el grau regaladet (o es deformació professional?) i en canvi les plaques estan ben graduades.

Per part meva m’apunto el meu primer 7b+ a vista (real, ni senyals de magnesi), però que un cop marcat es decotarà a 7b segur.

Felicitats als equipadors!... i la resta a respectar-ho.

Cartell al final de la pista anunciant la desactivació de la prohibició...això sembla que funciona!

Nota del 11/08:

- A onaclimb han decotat algunes vies. Per mi, ara estan millor graduades.

- Vam fer una de les noves d’aquest any, la de mes a la dreta, que ens va semblar la mes interessant i es realment bona: MENGANOS 7a+, va per un esperó desplomat. Surt a vista.

Montrebei. Nova via: A vista cansada

Nova via a Montrebei, Paret de Catalunya:

A VISTA CANSADA
ED+, 7a/A2, 250m

Oberta per Josep Sánchez “Pastes” i Jordi Pijoan “Piju”

Finalitzada el 24/04/08

Material:
Dos jocs complerts de friends fins el nº 3
Un friend 3.5
Dos jocs complerts de microfriends
Un joc de tascons.
18 exprés mínim

Comentaris:
- Grau obligat (sense el ganxo).
- Roca a estudiar...
- La metralla sencera es necessària per a tots els llargs (excepte L2 i L3, de tràmit)
- El L1 ja estava obert (“Adiós Coños”, en dues tirades de V/A1). Tenia un casquet d’spit al mig que no hem utilitzat.
- L5 forçable en lliure amb morro (en verd, grau orientatiu, nosaltres ens hem penjat)
- El A2 del L6 es forçable (encastament de punys i friends a caldo, però en desplom, ah!, millor embenar-se les mans per provar-ho).

VIA AUTÈNTICA!!!

Ara que està sanejada i s’hi pot anar mes lleuger, potser hi tornarem per forçar-la tota, però d’aquí uns mesos. Si mentre estant algú s’anima...doncs això: ànims!

*****NOTA: LA VIA HA QUEDAT ALLIBERADA PER JORDI GRAU I JO MATEIX EL 19/10/08,
MIREU EL POST SEGÜENT*****




Algunes fotos:

Panoràmica



Josep a al inici L4, 7a




"Suggerent" aspecte del L4, L5 I L6



Entrant a R4







Entrada a R5

Montrebei. Cor Salvatge al rotpunkt, 7b, 500m

Amb en Paco la vam encadenar dissabte passat. De les 36 vies que porto al congost, aquesta es la millor que he fet.

Segons l'opinió generalitzada, es l'obra mestra dels autors, que relativament tard, al 2003, descobreixen una línia súper lògica, enllaçant fissures yosemítiques d’excel.lent roca amb plaques alliberades, tot amb grau mantingut i OBRINT SENSE EXPANSIONS!

Fa unes setmanes el Ganxets va deixar fix un clau mes, que junt amb algun abandonat per altres cordades, permet repetir-la sense clavar amb:

un joc aliens (blau, verd x2, grocx2, vermellx2, taronja, lila), joc camalots fins 3.5 (1 repetit) i joc de tascons
(sempre que es tingui el grau aproximat per intentar-la en lliure i dossificant les peces grans en les tirades mes llargues).


Adjunto topo (copyright Ganxets) on hi he afegit els pitons nous i alguna anotació segons la nostra repetició.




i algunes fotos:




R0 compartida la amb la cordada Kletterer que van a la via del Corb. Anirem localitzant-nos al llarg de la paret, comentant la jugada i fent-nos algunes fotos.




L2, 6b. Comença l’ambient “salvatge”





L3. 6c+, 50m. Llaaaarg i difícil!




L11, 6b+. 55m de dura fissura yosemítica.




L12. 7a+. Canvi d’estil: desplom amb canto.





L13, 7b, la placa del crux.



El mateix llarg (fotos cordada Kletterer):

Rotpunkt per als dos!



El nom de la via m’ha recordat aquest peliculón que vaig veure fa poc i que te força relació amb el tema:
Hacia rutas salvajes (Into the Wild). No us la perdeu.
Dir. Sean Penn. Excel.lent banda sonora d’Eddie Vedder (ex-Pearl Jam)

La Tossa. Feina acabada.

La última feina pendent que quedava ja està enllestida.

CalaMontse i a la dreta la part superior de La Tossa, vist des de prop de casa.

Ara que ja està tot restaurat i arreglat, penjo ressenyes “definitives”: mes ben dibuixades i a dos colors:

En subratllat hi ha els noms “oficials” de les vies que s’han batejat.
Els noms sense subratllar son una descripció per identificar-les millor.


La última feina que quedava pendent era a la via nº 24, la de l’Abel, que pel meu gust li faltava una primera xapa. Ara ja s’hi ha posat, amb permís dels autors.

La via te una sortida a peus volats per superar un sostre amb 5 moviments molt espectaculars. Es menys difícil del que pot semblar, tot i que abans cal estudiar una mica els moviments... jo li dono 7a/+.

Ara es pot arrancar del terra amb la corda passada, xapant abans amb un salt des de la pedra del costat (era l’únic lloc on la roca permetia expansionar).
La vaig encadenar així i també sense pre-xapar, el pas es només a 2 m. del terra, però cal vigilar la caiguda.

Els autors també em van donar permís per treure la presa artificial que unia un tram de boulder amb aquesta via d’esportiva.
Aquest boulder estava encadenat per l’Abel i graduat de 7a (escala bloc), però el purisme ens ha pesat massa i ara el repte es fer-ho sense la presa.

La Tossa. Reequipament finalitzat

Reequipaments o millor dit, restauracions, finalitzats!


Tots els spits s’han substituït per químics (excepte la via nº 22, amb Parabolts M12 per no confondre-la amb les veïnes). En total 82 peces.

Les vies d’autoproteció s’han deixat com estaven, però s’hi ha afegit cadena per despenjar-se. Qui no disposi de material sempre pot fer-les es top-rope (es molt fàcil accedir-hi des de el cim), esperem que es respectin.

S’han millorat xapatges (encara que degut a la morfología de la roca no sempre es poden posar en el lloc ideal) i s’han tapat i dissimulat el millor possible els forats.


Només falta reubicar els parabolts de la via nova que xafa el “Dièdre Vaquilla”. Si algú coneix l’autor, que contacti amb mi, he fet corre la veu, però no se’n sap res.

Un altre tema a arreglar: Els autors m’han donat permís per equipar amb un bolt l’inici de la via nº 24 i treure la presa artificial que unia una travessa de boulder amb la via. Intentaré encadenar només la via i graduar-la com a esportiva.

Per últim, s’ha demanat a l’ajuntament que planti algun cartell al prat superior, prohibint que la gent tiri brossa o objectes, tant per a la nostra seguretat com per la preservació del medi.
Es dona per suposat que els escaladors no embrutem. Al contrari, estaria be que entre tots pugem la brossa que hi trobem.

Bones escalades!

Nova guia de Taghia

Com ja avançava el blog del Luichy, la guia d’escalada al Taghia acaba de sortir del forn i ja li he fet una bona repassada...



http://www.remi-thivel.com


D’entrada s’agraeixen les dimensions reduïdes i el poc pes, vaja que es pot pujar a la paret.
Les topos estan en croquis dibuixats a l’estil del Ravier: bons dibuixos però sense entrar en grans detalls, just el mes significatiu de cada llarg.

No millora massa les ressenyes originals que podeu trobar a l'excel.lent dossier d’onaclimb (si l’original era poc detallat, a la guia també). .
La diferencia es que en un mateix croquis surten les vies veïnes i ajuda a aclarir-te i totes les línies estan marcades sobre foto panoràmica, bàsic per localitzar els peus de via.
Li falla el mapa general, bastant reduït i pobre. Per complementar-ho, al dossier d'onaclimb hi ha uns minicroquis sectorials molt útils.
Per últim hi ha concisos comentaris que, coneixent el bon gust de l’autor, poden ajudar a decidir-te per fer o no la via.
Ah, està en francès...així practiquem pel viatge.

En conclusió: val la pena per qui hi vulgui anar.

Val 25 eur que cal pagar per transferència bancària. cravier@club-internet.fr

Per cert, nosaltres hi anem el 23 de maig, de moment som només dos. Si alguna altre cordada li interessa, podem compartir taxi fins a Zaouia, que val una pasta.

Roc dels Collars, El 7º de los Cielos

Com que ens va quedar feina pendent al Roc del Collars, Diumenge vam anar a acabar els deures.

Si fem una selecció de vies d’esportiva en paret calcàrea, aquesta es de les millors del País, per qualitat del traçat, excel.lent roca i gran ambient, al nivell de les bones del Peladet o Sud del Pedraforca.

Porteu un parell mes de les exprés ressenyades.
Es pot fer amb corda simple. Si es de 80m es pot rapelar per la via i si es mes curta, per la canal arbrada de l’esquerra (ràpels al gust).

En general la via es obligada, amb alegria entre les xapes, però en general es segura.
Per altra banda, en algun curt tram de canto ens sobraven expansions.
Algunes xapes mal ubicades, però el conjunt es correcte i no desmereix la via.
Felicitats als equipadors (o obridors?) per aquest joia.

La topo es del blog de l’Alt Urgell (gràcies Xavi) on hi trobareu comentaris d’altres repeticions,com la del Willow en rotpunkt i en el dia.

Es va deixar encadenar tota, excepte el 7c+. El L1 al flaix (ja l’havíem fet) i la resta a vista, el L5 tots dos de primer.

L1, 25m. 7b: Al.lucinant llarg de xorreres, regletes i desplom. Equipament perfecte i abundant. Ell sol ja val la visita.

L2, 40m 7c+: No desvelo res si dic que el pas clau es entre la 1ª i 2ª xapa (es evident), una apretada dura. La resta es un 7b preciós, d’anar aguantant. Nosaltres estàvem congelats, provar el pas clau em va destrossar i vaig haver de penjar-me de nou a la meitat per recuperar-me. A l’esquerra s’està equipant una variant al sortir de la R, hi ha una corda fixada però no molesta.

L3, 45m, 7a+: Un altre llarga i excel.lent placa on cal anar pensant la línia a seguir. Per sort va tornar el sol i els encadenaments. Ull al 2º xapatge amb caiguda lletja, al forat amb arbust de punxes (son com claus!) i a la 7ª xapa, amagada dins les branques d’un matoll (catxondeo?). A l’esquerra s’està equipant una variant.

L4, 30m 7a+/b: Mes compacte que els anteriors, hi apareixen les adherències i cal intuïció per endevinar el traçat. El Josep li baixa un plus, però a mi em va semblar correcte.

L5, 55m, 6c: Bonica i llarguíssima tirada d’adherències amb alegria entre les xapes. La vam escalar tots dos de primer, la opció mes còmode si es vol repelar per la via (ull!, no arriba la corda al despenjar el company, vam deixar un maillon per fer-ho en dos trams però es per corda de 80m, cal desplaçar-lo mes amunt). El Pastes li fa el rècord de velocitat (l’escala en 3-4 min., corrent!)


Pel meu gust, amb l’obertura de la “Retirada Comanche”, la paret ja està saturada, les variants del “7º cielo” o qualsevol altra via queden molt apretades, espero que no ho espatllin.Per part nostre queda una visita per intentar en lliure “l’Avi del Mas de St. Pere”, potser per l’any vinent, ja veurem...

Químics versus parabolts

Difícil decisió, algunes idees per qui s’ho hagi de plantejar algun dia (parlem d'esportiva, es clar):


Durabilitat
Químics: estimada en 30 anys (50 anys per la Hilti RE-500)
Parabolts: Molt variable, depenent del material i la humitat (els de la Calavera, per exemple, porten deu anys i ja tenen mal aspecte). Els de inox duren molt mes, però la contínua micropresió dins el forat continua sent el perill de totes les expansions.

Resistencia:
Similar, per sobre dels 2000 kg-força en els dos casos si la feina es fa be. Ull a les incompatibilitats entre alguns tensors de poc relleu i algunes resines.
Idem amb els parabolts, no es pot mesclar inox i altres materials (zincats, bicromatats).

Estètica:
A mi el químic inox em sembla mes discret que el conjunt espàrrec + plaqueta.

Col.locació:
Aquí la diferència es abismal, pels químics cal:
- foradar, fer encaixos en el forat de sortida, raspallar, bufar, tornar a raspallar i bufar, insertar la resina (fàcil en cartutxos envasats, mes complicat amb el sikadur 31), girar uns quants cops el tensor per assegurar la mescla correcte i finalment netejar la superfície de resina sobrant...15 min. si es te pràctica
- El parabolt només cal enfonsar-lo en el forat i apretar la femella. Tot i la simplicitat, de n’hi do del munt de parabolts mal posats que es veuen (en particular, els Fixe M10 expansionen fatal). 4 min. en total.

Temps d’espera:
Pels químics, des de 2h a dos dies, depenent de la resina i la temperatura. Això es un problema en desploms on volem xapar de forma immediata el seguro per seguir equipant.

Normalment es fan tots els forats primer i posteriorment s’aplica la resina i tensor.
Si entre les dues operacions plou, cal esperar fins que el forat està totalment sec.
En l'altre extrem, si fa molta calor i ens distraiem uns minuts entre forat i forat, la resina pot assecar-se dins la boquilla.
El parabolt no te cap d’aquests problemes.


Eliminació:
Si l’has cagada amb un químic, ja pots buscar una radial. Serrar a mà o trencar-lo pot ser una odissea.
Enfonsar un parabolt es simple, si s’ha tingut la precaució de deixar el forat de la mateixa llargada que el espàrrec.

Incognita de la instalació.
Una resina en mal estat no es fàcil de detectar, ni pel equipador ni pel repetidor. Ull amb les Hilti, son molt delicades pel que fa a l’emmagatzematge, necessiten temperatures molt estables.
Per exemple: una via a Siuranella sud , no se que del “gusano”.
Els parabolts mal expansionats son evidents, per l'equipador i pel repetidor, tenen l’espàrrec sortit mes de 2cm de la femella.

Economia:
Preus de fabricant del 2007 (iva incl.):
0.82 eur/parabolt zincat M10x90+ 0.75 eur/plaqueta bicromatada= 1.57 eur/u. total
2 eur/tensor inox +2.5 eur/resina en cartutxo (per forat, aproximat) = 4.5 eur/u. total (per aquesta opció cal pistola específica)
casi el triple!

Conclusió:
Les tres característiques mes diferenciades son les que ens poden fer decidir, el factors mes determinants són:

L’econòmic i disponibilitat de pistola, específica (hilti) o no (sikadur).

Pel que fa a durabilitat, guanyen el químics per golejada.

També el temps disponible, però aquest no hauria de ser tant important, la feina ben feta...

Altres factors com l'estètic ja no son tant importants i depenen dels gustos.

Actualització Tossa (4.08)

13/02/08: Reequipada la nº 22 (variant directa) de la travessa (nº 23), amb dos parabolts M12, així ajudarà a no confondre-la amb les seves dues veïnes que tenen químics.




25/02/08:
SECTOR C “De les Baumes” reequipat. Falta retirar alguna xapa d’espit que es resisteix de les vies 23 i 25.
He començat amb el sector D “El revedor” on també està reequipada la “Placa gruyere” reespectant com estava, amb l’assegurança molt alta (encara que fins a xapar-lo es fàcil, 4+), però resituada: el pas difícil queda millor protegit ara.
La reunió l’he equipat just a l’aresta cimera i es comuna per la xemeneia de la dreta.
Recordeu que si ho veieu massa exposat, es molt fàcil montar top-rop des de el cim.

Acrtualitzacions de la Tossa (03.08)

Iniciat el reequipament del sector de les Balmes (sector C).

Ja estan amb químics:
la via nº 20(sostret fissurat), 7a
i la nº 21 (desplomet-canto),6c

Roc del Collars. Komando Cerdanya, 7b+?

Diumenge passat ,amb el Pastes vam fer aquesta via nova . Ja la vaig piar al caranorte on s'hi han fet comentaris interessants, només ho repeteixo, afegeixo fotos i alguna altre reflexió que m’ha sorgit aquests dies.


[www.remi-thivel.com]


Pel que fa al rotpunkt va ser un desastre, (cantos trencats, patinades i errors varis), com que anàvem a vista i amb presses, no vam repetir, però almenys la vam “pujar” en lliure excepte 3 A0 per entrar a la R4.

La via es molt bona, mantinguda de collons i rabiosament obligada (potser 7a/+ sense ganxo, encara que les assegurances no allunyen).

La roca es bona amb algun tram dubtós.



De la ressenya, no quadren vàries coses: A partir de la R1 està totalment equipada. (podeu llençar el catxarros al terra). No entenem on es posen els friends que demanen. Com a molt un alien verd a mig L3, però es perfectament prescindible.
En canvi es important portar moltes exprès (unes 18) i d’això no diuen res.
Es pot fer amb corda simple.

El grau ens va semblar de fantasia i incoerent en proporció a la mateixa via:

El L2 pot quadrar, 6c+ dur.

El L3 es igual de difícil, amb roca bona. Ells li baixen un plus...

El L4 efectivament es 7b+, però fins que arribes a 6m de la R, on s’acaba el canto i ens vam penjar. Algú l’ha encadenat?.

Per exemple, comparat amb el primer 7b de la via del costat “El séptimo cielo”, molt similar, també de placa + desplom i que ens va semblar correcte, el de la “Komando” sembla surrealista.

Una recomanació: En les ressenyes, si un llarg no s’ha encadenat (no se si es el cas), però es sospita de forma fonamentada el grau, es pot posar un interrogant, encara que només sigui un tram.

Finalment al L5, li posen 6a+, suposo que de “cachondeo”. Hi ha un pas difícil a l’estil del L2 o L3.
Descens per la canal arbrada de l’esquerra, destrepant i/o amb ràpels al gust.

En resum, la via es molt recomanable, la línia atrevida i visionària, potser massa, ja que els tres últims xapatges del L4 poden sortir molt durs en comparació a la resta.

Espero poder piar aviat la “7º cielo” (veure el blog Alt Urgell), que volíem fer al mateix dia però sen’s va fer tard i nomès vam poder amb el primer llarg.

Nota: Com Montrebei, Beseit, etc, aquesta zona també l’ha comprat la Fundació territori i paisatge (...això ja comença a fer por!) i els del Mas de St. Pere ja no poden deixar passar amb el cotxe, aparqueu abans de la casa sense molestar.

Encadenaments i reequipaments. La Tossa (02.08)

Avui tocava Tossa i he tingut la visita del Pastes.
M’ha ajudat amb el curro de reequipar les dues últimes que faltaven del sector B que ja tenim enllestit, juntament amb el sector A.

Després ens hem posat a encadenar “a mort”:

El Pastes s’emporta a vista el preciós esperó de la
Moby Dick, 7a
i la brutal Nexus 7, 7b, al flaix i al primer pegue.



Aprofito que tinc assegurador i jo encadeno (primera ascensió que sàpiga) de la
Enlluernat i confós, 7c.


Han sigut tres pegues "oficials", però encara la recordava be de quan la vaig equipar.
Es una placa lleugerament tombada, amb pinta de innocent, però ja comença pilosa i el pas clau es molt seqüencial, de mini-regletes i peus tècnics, per sort amb la temperatura fresqueta d’avui s’han deixat agafar...

Aquí, el tema que inspira el nom:

El (mal) ús del gri-gri

A rel d’una cas que hem va explicar un col.lega, últimament m’estic fixant amb com assegura la penya al peu de les nostres vies d’esportiva i la conclusió es pessimista:
no hi han mes accidents de miracle.


L’estampa sempre es aquesta, amb tres variants:

- L’assegurador no mira l’escalador i centra la seva atenció altres motius mes "interessants"...ERROR!
- A mes, agafa permanentment el gri-gri amb la mà, per poder bloquejar el mecanisme i donar corda ràpid... ERROR GREU!!
- Amb l’altre mà no agafa la corda que surt per sota, si no la que surt per dalt o directament no agafa cap corda. ERROR MOLT GREU!!!

Amb la tendència a utilitzar cordes mes fines, la situació empitxora encara mes.

La combinació dels tres factors porten a un resultat fatal que em va explicar el col.lega:

L’escalador cau.
L’assegurador, que no el mira , nota una estrebada de corda.
Pensa que el seu company li demana corda per xapar, com que està bloquejant el gri-gri amb la mà, aconsegueix donar-li mes corda ràpidament.
Amb l’acceleració de la gravetat, l’escalador cau 10m per segon. Estava apunt de xapar la cadena, però en dos segons arriba al terra!!!

Aquest accident es real.

Si veieu algú que assegura malament, digueu-li; segur que us mirarà malament, però potser eviteu un accident.

http://en.petzl.com/ProduitsServices/GRIGRI%20experience.pdf

Globeros...l'última de Montrebei

Globeros en Alaska, l'última via del ganxets i Cia a la Paret de Catalunya, es una de les millors del congost, per bellesa, dificultat homogènia i qualitat de la roca.

Vam repetir-la diumenge amb el Paco i en va semblar una molt bona obertura amb excel.lent bon gust pel que fa a l’emplaçament de les assegurances fixes.

Equipada als setens, amb les peces justes, minimitzant les expansions.
Algun distanciament considerable als 6b/c, no protegible.
El material proposat a la topo es suficient, seleccionar tascons petits pel L3 i el camalot 3.5 el podeu deixar a casa.
Les graduacions ens van semblar correctes.



Ens vam repartir les tirades de forma que escalés de primer un 7é a cada un.
Aquest cop em va tocar a mi la de 7a+/b. El tram clau es obligat, sobre pitons una mica distanciats, això encara em va ajudar mes a concentrar-me per encadenar la que potser es la millor tirada de Montrebei.
El Paco també va fer els seus deures: sobradíssim com sempre, es va "fumar" el seus difícils 6b, 6c+, 6c i el complicat 7a+ de bloc, de forma que tots dos ens vam emportar el rotpunkt.

Darrere nostre venien el Ganxets i Tato que van haver d’esperar-se una bona estona a que jo solucionés el L4, però van aprofitar per fer-me un excel.lent reportatge fotogràfic.



Recuperant el L1, a l'alçada del simpàtic bloc, 6b . Foto Ganxets



Recuperant el L3, 6c+. Foto Ganxets




El meu torn al L4, 7b. Foto-montatge Ganxets




Paco al dur L5, 6c



després d'un 7a+ i un 6b interminable...cim!

Imatges de Ports

La última visita a Ports ha consistit en agradables passeigs familiars,

recordant les bones vies fetes i repassant la feina pendent.

Per un cop, m’he enportat la reflex...

Roques de Benet





Roca Dreta de les Valls






Paret del Mas de Llúvia

Roca de St. Miquel

Masmut: El Pisón, La Proa, El Sombreret

Riglos políticament incorrecte.

L'altre dia vam repetir amb en Pastes la via Escória oriental.

Darrere aquest nom punky que ara sembla xenòfob, s’amaga una de les millors vies de Riglos: 300 metres de placa deplomada, una de les mes mantingudes de la sud del Pisón.

Està perfectament equipada per dalt amb parabolts (alguna alegria quan el canto sobrega com es habitual en l’escola).
Important: necessàries 19 exprés+R
Interessant portar corda simple per encadenar, però ull: en cas d’abandonament no arribarem a les R’s si no es que portem un 80m. (per la pluja no cal patir) .


D’aperitiu, tres primeres tirades de 6b/c dur que posen a to els braços .
Al L1 hi ha una R intermitja a 20m del terra que no cal fer.



El L4, entrem al plat fort: la tirada del “rio de piedras”, una escultura surrealista de 7a per somiar.






El L5 es el mes dur. 7a+. Continua el fort desplom, però a mes, amanit amb unes panxes a bloc.


El L6 es ressenya de 7a, però es el que pot decidir el rotpunkt. Una successió de panxes dures, amb una en concret que amaga el pas clau, molt dur i a cegues. Jo vaig tirar per un altre seqüència, menys aleatòria, però tambè de 7a i que fen-t'ho així passa a ser obligat i amb caiguda lletja.

Podem empalmar amb el L7, un 6b marcià que comença amb un pas “circ de soleil” que no te’l creus fins que el fas, seguit de desplom fins al cim on puc cantar el rotpunkt.

Els ràpels de baixada son factibles amb una corda simple de 60m, però millor si la porteu mes llarga.
Adjunto un esquema (aproximat) per qui li interessi


Dos apunts mes sobre Riglos:

Nota 1: la via del Pájaro l’han restaurada i s’està repetint força. Excel.lent article al blog d’Aragón en vertical. També s'han restaurat la "Hechizos del viento" i la "Serón-Millán".
A la Visera, reequipades "la fiesta de los bíceps" i la "de naturaleza salvaje"

Nota 2: La Raquel es va deixar una cosa al refu de Riglos. Si algú te previst anar-hi que contacti amb ella, a veure si podeu recollir-ho.

El millor clau

Ho sento pel que esperàveu un altre tema mes animat...

Recopilant pitons per deixar-li a la nova esperança bigüoelera em vaig adonar amb pànic que només em queda un exemplar del que es sense dubte es el MILLOR PITO QUE S’HA FABRICAT MAI:

L’ACANALADA!!!

El pitó mes versàtil del món, entra en varis rangs de forat, des de l’universal a la “V” petita.

S’expandeix mes que el cony de la Bernarda (a diferència de les U’s que l’han substituït als catàlegs) i per la seva forma de mitja canya s’adapta ideal al falcar amb fustes o flors de pitons.

Ja ho diu la dita: “abans de fotre la cagada, clava-li una acanalada”

Només un inconvenient: igual de be que entra, costa de recuperar-lo.

Definitivament FADERS, l'únic fabricant que el produïa, ha descatalogat aquest producte fa anys, suposo que per la poca sortida que tenia.

Hi ha un especialista de material de muntanya interessat a versionar-lo, ja informaré sobre el tema.

La Tossa. Nova Etapa.

Per fi he començat el reequipament de les vies antigues de La Tossa.



El criteri es clar:
- Es substituiran tots els spits per tensors químics (gràcies a la subenció de la FEEC).
- Sempre que calgui es milloraran xapatges i ubicacions de les assegurances.
- Els casquets antics es taparan i dissimularan al màxim.
- Les vies d’autoprotecció, mantindran els trams desequipats però s’hi afegirà cadena per despenjar-se. Si es volen repetir i no es porten fissurers, recordeu que es molt fàcil accedir-hi des de vies veïnes o des de el cim per muntar-hi el top-rope. Espero que així es respectin per molts anys.

Com que ningú sap del cert la durabilitat dels químics, quedi aquest post com a informació per les generacions futures:
la resina utilitzada es la HILTI HY-150 i s'ha iniciat la tasca aquest Desembre del 2007.




De moment ja he restaurat tot el sector A.

La via Spígolo, que era meva, l’he allargada, ara comença mes avall i així es separa mes de la xemeneia oest. El pas dur continua sent a dalt, però surt mes maca i homogènia i crec que puja un plus: 6b.

Noves vies al Vermell

L’altre dia vaig estar al Vermell, cara sud, on hi vam fer unes vies noves, molt bones, que no he vist publicades enlloc.
Valen molt la pena i són súper llargues, 35m.

Poso els graus que em van semblar a mi, encadenant a vista.
Si algú sap el grau oficial que ho faci saber.



1- A la dreta del sostre de la Sessió Digital, el Brascó ha obert una megavia de fissura desplomada, 7a. Seguros allunyats però ben situats. Comença per un dièdre vermell, a mitja via es creua per la placa, enllaçant amb un nou dièdre i acabant per una placa gris. Ull al inici, han tret la primera xapa (M10) i la roca es una mica crosta, si peta algo aquí, et pots fer mal.

2- A l’altra banda del sostre, a l’esquerra de la Joc de l’Oca i d’un 8a nou del Brascó, hi ha una via nova que em sembla que es del Llullu. Jo li poso 7a+. Comença per una placa vermella de forats, continua amb llastres i dièdre, fins aquí súper-equipada i acaba per una interminable placa vermella amb seguros una mica lluny, roca vermellosa no del tot bona, totalment obligada i de moment molt poc marcada.

3- Finalment, l'altre via es a l’esquerra d’aquesta. Va per una planxa -esperó vermella rematada per un sostre. També es molt llarga. Em sembla que també es del Llullu.
NOTA: Al final la vam fer al gener del 2008. Jo li dono 7b, primera meitat fisura i segona de placa-esperó amb un pas difícil de veure i un altre dur amb grau obligat. Ull!, primer parabolt molt lluny, a 8m del terra, mola portar un friend o escanyar un cordino del 7 amb un nus a la fisura: La resta estan be, una mica lluny els de dalt de tot. Roca no del tot bona.

A veure si algú pot ampliar la informació.

Femme Fatale a la Paret d'Aragó.

Entre la ressenya, els autors (Ganxets i A. Castellet) i el pany de paret per on va, no hi havia dubte de que aquesta nova via de la Paret d’Aragó no defraudaria...però al final les expectatives es van superar.
Amb tots aquests arguments no va ser complicat convèncer al Paco perquè s’apuntés.

A la Pilastra dels Voltors les he fet totes:
- La via que pren el mateix nom es la gran clàssica, molt bonica dins el seu grau.
- La de los Cuarentones, fins ara, era la de traçat mes espectacular, amb un llarg estrella d’artifo apurat en 7a+ que en aquell moment jo no vaig ni olorar.
- Mes tard es va obrir la Punyalada Trapera, la mes salvatge i mantinguda de totes.
...fins que ha arribat la última creació, que les supera a totes!

FEMME FATALE:
L1: Llarg plaquero de roca excel.lent que va buscant sinuosament els curiosos forats que hi ha per anar pujant. Alguna apretadeta difícil. Tot i estar força equipat, minimitza les expansions, cal reforçar amb algún micro. Obert amb “maestria”. Ull al fregament, en corda simple s’ha d’allargar molt les cintes. 6c



L2. Continua el festival de roca i forats perfectes. Un flanqueig finet per entrar a R. Es pot reforçar amb algún micro. Jo li pujaria un plus, 6b+.




L3: Fissureta a protegir i llarga placa excel.lent de 40m, mes fàcil que les anteriors i amb equipament potser massa generós. 6b.


L4. La tirada de 7a+/b. Cal tenir fe i creure-s’ho per encadenar, ja que l’aspecte monolític espanta. Molt tècnica de peus. Malgrat tot, els cantos van sortint i permeten respirar en varis punts de forma que la treiem a vista. Equipada.


L5. L’altre tirada difícil, 7a+. Comença amb una fissura a protegir que cansa mes del que voldries i tot seguit enfila el mega-desplom vermell de blocs dubtosos, primer xapant pitons i després ja parabolts. Tibades fortes amb passos llargs on cal anar seleccionant la roca.

- Just al final del tram difícil, amb la pila sota mínims, se’m trenca un canto de mà, aguanto la bandera de miracle, llenço al següent bloc a la deseperada i... no, uff, aquest no es trenca,...rotpunkt de la via salvat!.

Després de la secció equipada ve un tram amb un pitó que no es veu i mes distanciat del que pot semblar a la ressenya.

L6: 5+/6a. Llarg final on no es pot baixar la guàrdia. Els obridors van desestimar de la sortida fàcil pel dièdre i van enfilar recte per la placa equipada amb un sol pitó. Mola per seguir apretant però cal controlar, ja que pot arribar a ser expo en algun punt.

Topo:

Material: Joc simple de micros i de friends fins el nº3. Els tascons no els vam ni tocar.
A nivell de seguretat no es el mes recomenable però es pot fer amb corda simple, s’agraeix als llargs difícils. (ull al fregament del L1 i a una possible retirada)

Piades al CARANORTE

Nota: La Feixa dels Espàrrecs que porta al peu de la Pilastra, costa molt de identificar. Per qui no la controli:
Baixant del cim, veureu ràpidament el inici de la primera feixa amb una pintada a la roca que posa “benvinguts”. Aquesta NO ES. Seguiu pel fil de la carena i poc després veureu el inici de la següent feixa, molt mes ample i dividida en varies sub-feixes o pisos que tenen diferents entrades. Heu d’agafar-la just al començament, es la principal. Hi ha tres fites seguides, una a costat de l’altre que marquen el començament i se’n van trobant mes durant els primers cent metres. Es un sender trepitjat. A mitja feixa hi ha un ressalt molt vertical d'uns 20m que es baixa amb cordes fixes, seguit d'algun destrepe mes (ull!!!) i camí pla de nou fins al peu de la pilastra on cal remontar un sòcol de 30m per accedir a la R0.

veterinari de urgències

Avui tocava arreglar-me els gats i aprofito per penjar uns truquets que potser algú troba útils.

Quan es desenganxa la sola, suposo que tots l’arregleu amb loctite, no?... i sovint després de perdre la paciència presionant una eternitat, l’únic que s’enganxa allà es la pell dels dits.

Jo gasto el model 406, extrafort i extraràpid (tinc una capacitat innata per arrencar tots els cantos dubtosos, o sigui que al final vaig demanar patrocini a Loctite)



Però el truc bo es tallar unes tires d’espadadrap (material habitual en rokòdroms i farmàcies) i just després d’aplicar el loctite, posar-hi les tiretes en forma de “punts de sutura”, el màxim de tensats per fer força d’unió.




Tingueu paciència i espereu un 20 min. mínim i ja podeu retirar l’espadadrap.

Un altre consell per a la posta apunt final es passar un paper d’esmeril de grau fi per la sola, fins eliminar l’efecte superficial brillant, produït pel poliment i que fa que perdi adherència.


Jo, les “escames” que s’hi formen també les elimino, però hi ha penya que assegura que millora l’adherència (?)

ROCA ALTA, EL SANTUARI

Aquest finde vam estar a Roca Alta, repetint la via Trinxera.

Repassant la feina feta en aquesta paret al llarg dels hiverns, m’adono que s’ha convertit en un santuari personal d'aventura i tranquilitat.



El pany central concentra un munt de vies d’alta qualitat i ha mantingut un estil d’obertura exemplar, a diferència de la Roca dels Arcs, desvirtuada i ramposa de la meitat cap dalt.

Aquí cal escalar amb tots els sentits, sempre dins l’absoluta verticalitat, a la primera meitat sobre roca dubtosa i a la segona en terreny excel.lent


L2 de la trinxera,6b+

Un resum de les repeticions de les vies mes bones que hi hem fet, d’esquerra a dreta:

- Del Luís: Pendent. Segons el col.legues val la pena, segell Teixi. 7a
- Vent de Borrufa: Dos llargs centrals interessants amb possibilitats d’alliberar-se en un grau assequible, malgrat tot, es la mes fluixeta d’aquest reportori
- Amadeus: la primera que es va atrevir a obrir per la placa des de baix. Molt bona. Es de les poques equipades. 7a
- Lolita la Mimosa: Històrica amb segell Barrufets, el que equival a línia bona i atrevida. Surt sense clavar (joc sencer de aliens amb el semafor repetit i un bon joc de tascons) i en lliure: primer i segon llarg (empalmats) 6b. Segon llarg 6c+.Tercer llarg 7a i últim llarg 6b. Sergi i Pastes, gener'08.
- Intifada: Pendent. Segons els col.legues es la millor del recull, semiequipada per anar en lliure, 7a+.
- Cirerator: Línia d’artifo alliberada en 7b el Desembre'o8 per Gil Gurri i Pau Franch.
La piada a http://toposiescalada.blogspot.com/2008/12/free-cirerator-roca-alta.html
- Casting Buñuel: Una joia (amor de padre). De les línies mantingudes en el seu grau. Semiequipada on fa falta. 6c.
L’anècdota: alguns dels pitons casolans estan desenvolupats partint d’una aleació molt especial, tecnologia NASA...son de la hèlice d’un motocultor!
- Turpial: De les primeres que es va atrevir amb les plaques obrint des de baix. Tinc la 1a integral. Molt bona. 6c
L’anècdota: L’aperturista va caure al petar un canto en finalitzar el L1i va fer cremallera quedant-se penjat a cinc metres del terra...l’havia salvat l’últim seguro, ...un alien negre!
- Nabo de pavo: Obertura des de sota i equipament esportiu. Es bona, però una línia de parabolts aquí es desaprofitar el terreny i a mi em fa mal als ulls. 7a
Si es coneix la paret, es ideal com a descens ràpid per fer un altre via al sector central: de la R4 (fita al cim) fer un ràpel de 45m fins R3 i d’aquesta en 60m arribem al terra.
- El Burlón: De confecció mes clàssica però amb bonics trams en lliure i A2 de pitonatge ràpid que s’ha apurat en 7a/b. (i no 6b com diu una piada)
- Patas Kagás: Arrogant línia semiequipada, amb bones dosis d’aventura sobre tot tipus de roca. Grau collat. Segell Miguelón. 7a/b
- Trinxera: Similar a l’anterior però mes exposada, excursions sobre blocs inestables. Per altra banda, ebcadenar es mes asequible. 7b
L'anecdota: Després d'encadenar el tram de 7b (foto) i poc abans d’arribar al cim, se’m va trencar un bloc i em vaig marcar un puenting de 20m amb salt mortal inclòs.


- Albert Andreu: Sorprenent via dels 70 d’autors desconeguts. Audaç traçat sobre un pilar desplomat d’estil ordesià. Molt recomenable. Surt sense clavar i crec que l'han apurar en lliure, diria que sobre el 6c expo

Vies que no hem fet i tenen bona pinta:
Sputnik: Molt pelada, a clavar. . 6c+, A1
Misión improbable: Ja li tinc ganes... 7b+ segons últim encadenament 2008
Blaugrana al vent: La mes extrema. 7b+ segons últim encadenament 2008 (7a+ a equipar), a veure qui mi porta...
Fesderico: Vaig preguntar pel caranorte i me la van piar com a guapa. Obertura des de sota i amb equipament esportiu, 7a+. Portar un o dos cargols M8 i plaqueta per la R0 . Me la reservo com a segona via del dia.

MOJO PICÓN. Nord d'Ecos

Per anar completant la carpeta d’obertures, avui toca la via que vam obrir amb el Pastes a la cara Est de l’Agulla Lluís Estasen, la mes oriental de les plaques del Salt de la Nina, a la Nord d’Ecos.




En un intent a la “Lluna vagabunda lluna”, que vam abandonar per fred, vaig fixar-me en la línia verge que quedava a la seva esquerra, lògica i directa, però monolítica i tiesa, de forma que necessitaria moltes expansions i hem va tallar l’impacte visual que suposaven tantes xapes noves en un lloc relativament salvatge.

Després d’uns anys vaig tornar-hi per repetir la “Lluna...” i a l’últim llarg vaig veure que començaven el seu reequipament ...això eliminava les meves reserves estètiques i vam posar-nos mans a l’obra.

L’obertura havia de ser per sota, apurant en lliure, però amb el nostre nivell limitat, la poca presa que fa aquesta paret i que la roca no arriba a ser del tot excel.lent, van obligar-nos a treure el pedal en alguns trams.

De totes formes, en aquests punts la ubicació de les expansions es va estudiar per repetir-la posteriorment en lliure.

De seguida vam veure que els punts on tirar d’autoprotecció eren anecdòtics i vam optar per deixar-la tota equipada, encara que amb alguna excursió.

Com que anàvem amb trepant lleuger de mol poca autonomia, vam utilitzar parabolts M8, que per altra banda, van quedar homologats amb alguna volada.

La clau per aconseguir un traçat totalment en lliure era a la part superior, on una planxa desplomada rematada per una barrera de sostres obliga a les altres vies a passar en artifo. Estudiant la paret s’endevinava una canaleta que moria just en el punt feble dels sostres, un regal dels Déus que calia aprofitar. El problema era que un cop a la paret no teníem referències per arribar a aquest punt que quedava ocult.
Amb intuïció de navegant, un flanquig providencial al L2 i molta sort, al final del L3 casi em caic de l’alegria: estava ben be al peu de la desitjada canaleta.



Els dos últims llargs.

En tres tardes, després de la feina, pujant i baixant corrents, vam obrir pràcticament tota la via, però just a l'última expansió es va acabar la bateria. Els següents dies ja van entrar les gelades i vam aparcar el projecte fins a la primavera següent.

Una nota curiosa es que durant aquest període, el Paca volia obrir la mateixa línia amb el seu estil, amb la boira no va veure les nostres cordes fixes fins que va ser a peu de paret.
Segons ens va dir “li havíem pres la última gran placa de Montserrat” (ho sento Paca...una festa menys!) però no es va resignar i va obrir la via Joana (A4+) a la dreta de la Lluna.

Per fi va tornar la caloreta i vam pujar per obrir el muret final i a l’endemà mateix hi vaig tornar amb el Paco que va apuntar-se la primera en lliure i graduar la via.



Alguns dels repetidors han deixat critiques (bones) AQUÍ:

a Terradets: - Doctor, doctor, que em passa?

-Dr.: Els símptomes son clars,... el diagnòstic indica que pateix la variant mes perillosa d’una incurable malaltia des de fa dues dècades i sembla que cada cop li empitjora mes...no te curació possible.

A la Paret de Bagasses, sector Amanita (...o Lupitan segons l’anomenen ells), a Terradets, L’Isaac i l’Emili van obrir aquest VIOTE l’any passat i ja te forces repeticions.
Algunes piades aquí.

Nosaltres la vam repetir la setmana passada. Hem va sortir tota en lliure i encara estic bavejant. (per sort el 7b hem va tocar de 2on, que si no...)

El traçat es molt atrevit i surt molt homogènia amb un grau elevat.


La via va just a la dreta del sostre amb xorreres negres


Material: friends 0.75, 0.75, 1, 1, 2 i 3, joc aliens (groc i vermell repes) i tascons mitjans. Pot ser útil un ganxo i una pedala si no es va a fer-la en lliure.

L’inici es mes per valents, amb domini de l’autoprotecció en fissures i alguna llastra o bloc suelto.
A partir de mig L3 la via canvia totalment, tornant-se mes monolítica, la roca passa a ser excel·lent i pràcticament equipada. Dos o tres parabolts hi sobren, però coneixent els autors, no ha estat per covardia, si no mes aviat, per “Cortes-ia” cap als mes limitats...

Felicitats als autors i enveja sana, que aquesta línia ja l’havíem mirat quan vam repetir “el Cràpula”, ...però qui no corre, vola!

Aproximació en 30 min. per les Bagasses i ràpid descens en tres ràpels.
Horari aproximat 5 horetes.

Adjunto una ressenya molt complerta, amb comentaris i alguns graus arreglats tant a la baixa com a l’alça. Així que ja no faig descripció llarg per llarg, només algunes fotos:






L2, 6c d'encastaments. Pelat.



L3. Sortint del flanqueig. Comencen les plaques de roca bona




L4. Inici del 7b...a apretar!!!

L5. 6c. Placa coral.lina. Un plaer pels sentits.

NOTA: Repeticions posteriors informen que els va saltar una xapa, veure foro caranorte.

COVA DE L’ÒS

Aquest sector d’esportiva te un dels bagatges mes llargs de Montserrat, va néixer a la mateixa època que el Secretivo Marcelino, però fins ara la seva divulgació ha sigut nul.la.

Per fi han sortit ressenyes a la nova guia del Luichy, però tot i amb això no sembla que la gent s’animi.

Nosaltres hi hem fet un parell de visites i ho hem vist molt abandonat, però ens ha agradat: per la qualitat d’algunes línies que s’escalen a vista de veritat (absència de magnesi), per les distàncies, correctes però obligades, que fan apretar el coco i per la tranquil.litat del lloc.



Aquí va un post a veure si a la penya s’anima a anar-hi.

Aproximació: Venint de Barna, entrem a Monistrol i passada la benzinera, de seguida hem de girar a l’esquerra, passant just entre el Restaurant Bartomeu i el bar Bartomeu, veure foto:

Entrem a una urbanització on hem de seguir la pista principal mal asfaltada.
Hem de passar pels carrers c/. Avet, c/. Azina, c/. Xiprer i c/. Pi (tot ben senyalitzat) i aparcar al final d’aquest, al costat d’uns contenidor de d’escombraries , on neixen davant nostre 3 pistes.
Jo recomano la de l’esquerra (Travessera del Pi), que després d’unes cases, es converteix en un caminet que en 5-10 min. et porta directa a la Cova de l’Òs.
Per accedir a vies de mes a la dreta, abandonarem el camí abans, improvisant trencalls, però està molt tapat i pot ser útil portar tisores de podar.

Vies que m’han agradat: d’esquerra a dreta i amb les numeracions de la guia:

A l’esquerra de la paret, cara nord i ombra, peu de via ple d’esbarzers però t’hi pots posar a sobre mes o menys còmode:
Nº 1. Jihad. 7a+++. Molt guapa, atlètica. Difícil a vista i grau apretadíssim (veient els autors s’enten...)
Nº 2: K-brons. 7a. Guapa i en proporció a la de l’esquerra es molt mes suau.

Ja a la cara Est:
Nº 8. 6b+. Potser la mes guapa de la placa exterior de la llastra que forma la cova. Ideal per escalfar però cal apretar fort ja que està desfassadíssima de grau.
Nº 15. 7a. Excel.lent i llarga placa de finures vàries. Segon xapatge delicat. Flanqueja per ajuntar-se amb la nº 16 uns 4m per abans del que marca el dibuix de la guia, per sota el sostret, a xapar la penúltima xapa de la nº 16.
Nº 16. 7a. Igual de bona que l’anterior però amb un tramet de fissureta.
Nº 23 Frikialpí. 7a. Brutal fissura de 30m que demana tot el repertori tècnic. Imprescindible per als que es sentin identificats amb el nom. Les dues primeres xapes son burins correctes. Al croquis de la guia surt graduada de 7b+ i 7a. La correcte es 7a.

Nº 24, Jarrai, 7a+. genial, entrada fusura, esperó desplomat i placa final.

Nº 35. Esparrix, 7a+ Un cop neta d'esbarzers la fissura d'entrada, surt un bon totxo on destaca la finura plaquera.

nº 36. El bordar de l'Os, 7a. Contundent i estètic esperó que t'obliga a fer per la placa. Crux dur.

Per que ningú s’emporti un mal gust de boca també senyalo una que de moment NO ES RECOMENABLE: la nº 22, molt bruta de molsa i fang, encara s’hi trenca molt la roca, desfassadíssima de grau. Acaba en una cadena 6m per sota de la dibuixada al croquis. A dalt hi ha un altre cadena, però ull que en el tram entre elles no hi ha expansions.

Encara en falten algunes que m’han recomanat, Cagüenflaken 7b, Karaperro 7b+ (la vam tocar, però em va semblar inhumana)...anirem fent.

Maragda al Peladet

Maragada: pedra preciosa, brillant de color verd.

La via Maragda al Peladet si que es una pedra preciosa de 200m, també recorda al Verdón, però no es pot dir que sigui brillant...



El Peladet no decepciona mai, totes les vies del pany central son boníssimes i la línia de la Maragda es la mes dura i variada de totes, però es va equipar malament per dalt i això li treu qualitat, fins el punt que a vegades la dificultat ve donada per la mala ubicació d’alguns burins, que d’altra banda, es conserven força be.

Si mai es reequipa, fins i tot amb menys expansions per llarg, però pensant millor la seva ubicació, la via guanyaria.

Algun exemple: n’hi ha que estan al costat d’una bona fisura d’autoprotecció, altres que en una bona reprisa xapes a la cintura, alguns que els has de sobrepassar per poder-los xapar o mes d'un que els tens aprop i no els veus perquè estan amagats...

La via surt sense clavar si es va en lliure, amb un joc complert de micros, friends fins el nº 2 i tascons mitjans petits.

Graus apretats.

Amb dues cordes de 60 es baixa en tres rapels des de l’última reunió seguint la via Destellos (alternar una R si i una no)

Descripció:
L1: 7a. Fissura molt desplomada amb algun pitó i burí i trams a protegir, que et posa els braços a petar just quan toca l’apretada final per entrar a reunió. Quan vaig fer la Satèl.lits, ho vaig provar en bavaresa i no va sortir. Aquest cop, convençut que era per la placa, vaig a mort i...volada!. Encara no entenc ara com es fa,... han petat algunes llastres al pas? ...algú l’ha tret recentment?

L2: 6a/b. Pas de placa fina i obligada.

L3: 6a/b: Llarg flanqueig horitzontal a esquerres fins a xapar un primer burí que costa de veure. A partir d’aquí totes les ressenyes marquen recte i no ho es, cal anar en diagonal i amb els burins fora del traçat lògic; resultat: a sobre de les excursions, hem toca destrepar fins a tres cops per xapar els burins que m’he passat i amb les cordes mal guiades.


L4: 5+, Ull amb el llarg “fàcil”, només una sabina al mig i la resta a pèl.

L5: 7a. Sorprenent i dura placa vertical de roca crostosa on cal apretar fort i afinar el sentits. Diferent del que esperes trobar-te al Peladet. Surt a vista.




L6:7a. Placa de roca perfecta i alguna excursió, rotllo “Wenden” però de nou burins mal ubicats. Adrenalínic pas clau on se’m peta un peu i volo. Després surt, però torno a volar en el següent tram dur per una relliscada del gat. Uff, es dona per servida la dosi d’adrenalina setmanal.



L7: 5+. No buscar el primer burí que marquen les altres ressenyes, no hi es. Diagonal ascendent cap a l’esquerra a xapar directament el primer parabolt de la Destellos. 30m verticals i només dos parabolts més, impedeixen relaxar-te fins que no es xapa la R.

La bona topo:

Esperó N.O. del Serrat del Moro en lliure?

Intent en lliure de l'Esperó N.O. del Serrat del Moro (o Sánchez del 68), una bona via, combinada d’artifo, que sempre s’ha quedat fora dels reculls “the very best clàssics”.
La línia es elegant, amb la primera meitat mes discontínua però compensada per l’ambient de la segona.

Els burins estan molt vells, o sigui que a part del grau també cal apretar el “coco”.

No teníem cap referència sobre la graduació, només que s’apurava bastant i hem anat a fer una repetició a vista ràpida (4h 30 min), a veure que sortia.

Hem solucionat fins a 7a+ i han quedat pendents tres passos d’A0 al L2 que ens van semblar de molt durs, però que tenien pinta d’estar tocats.

Segur que algun bou ja l’ha apurada, he estat preguntant i de moment no tinc informació.

Algú ho sap???

NOTA 29/10/07: Willow informa al Foro Caranorte que ells la van apurar tota donant-li 7b màxim als passos del L2 que nosaltres no vam fer i decotant el L9 de la meva topo...collons amb aquesta penya!


Adjunto topo:




Només vam utilitzar un joc de micros (fins el 0.75) i 5 plaquetes recuperables i algun cordinillo.

Descripció:
L1: Diedre i entrada fineta a R d’Ae que surt en 6b+. 40m
L2: Fisureta que aviat queda tancada per un desplom que evita cap a la dreta en Ae. Els primers xapatges s’apuren en 6c fins que et quedes sense mans ni peus i fem 3p. A0. 20m
L3+L4: Bonica fisureta a l’esquerra del diedre herbós, 6a. Continua per un altre fisura mes trencada i fácil amb final d’Ae que no passa de 6a. Total: 40m
L5+L6: Pas de bloc a estudiar (a la topo ja dono masses pistes...) amb caiguda lletja sobre reprisa, 6c. Continuar pel L6, fàcil, 5º. Total: 35m
L7+L8: Placa, reprisa túnel i deplomet d’Ae que surt 6b tibant-li d’una llastra (...!). Continuar en diagonal per una repriseta, 4+. Total 35m
L9. Placa excel.lent, Ae amb sortidetes i algun burí sense xapa. En lliure bona roca i un pas de difícil “lectura” on vaig punxar. El Pastes li va donar 7a, per mi una mica mes: 7a+. 40m
L10. 6c. Pel fil de l’esperó, mooolt vertical. Burins mes separats i roca a estudiar. Tot plegat 6c dur i psicològic. 40m
L11. Placa i rampa fins al cim. 4+. Es pot montar R a mitja aresta cimera, a la dreta, 1m per sota, 40m, o anar al bosc del final.

Descens: direcció sud, per un corriol que segueix el peu de l’última franja rocosa (cara oest), primer en pujada, uns 150-200m i després ja baixa per un bosc penjat (ull!) fins a l’extrem d’aquest on hi ha un ràpel en un arbre (45m). Un segon ràpel de dues anelles i 30m ens deixa a la canal de St. Jeroni.

"Iglesias" de la Nord de Frares: el Patito Feo

Hi havia una vegada una horrible via que fa poc s’ha convertit en una autèntica meravella...
en aquest cas el final feliç l'han fet possible els restauradors que van creure amb aquesta línia (mai podrem agrair prou la tasca que en Kim & Cia han fet a les nostres parets).



La “Iglesias” de La Boleta del Portell Estret (Nord de Frares) era una infame pedalada de l’època en que va sorgir la nefasta moda de les directes a cop de burinador.

Ara hi han parabolts M10 cada 2-5m, alternant-se amb burins antics amb la xapa correcta que encara permeten fer-la a pedal.

Però el que per mi es important es que questa restauració facilita una escalada lliure d’absoluta bellesa i verticalitat on s’aprofita del primer a l’últim metre.

Només calen exprés, unes 16 o18 si es xapen burins antics i el babero.


Descripció:

L1: 6c+. Molt curiós i tècnic i amb trams trencats on cal concentració.

L2: 7a/+. Molt “tieso” i "pilós", bones patates per reposar amb explosiu tram clau.



L3: 6c: Tram tècnic i la resta a aguantar.

L4: 6b+: Molt semblant a l’anterior però mes curtet.
Millor saltar-se la R i montar-la al peu de la boleta.

L5: 6b+: Boleta final. Entrada de bloc i muret tieso.
Aquest llarg el pot fer de primer tota la cordada, ja que de la reprisa de la R4bis, ja es baixa en ràpel o destrepant (10m) fins al collet de la cara est.

En definitiva: tot un descobriment per a una escalada antològica

Frec a frec

Aquest "viote" de l'Ajipi ocupava un lloc privilegiat en la meva llista de pendents, per la seva atractiva i mantinguda línia, qualitat de l’aperturista (en solitari!!!) i inusual llargada.

A mes, va per la nord d'Ecos, a la que tinc especial predilecció.


L’anava postposant, esperant aquell període ideal de forma montserratina que, sincerament, no arriba mai.

Ens decidim gràcies a la proposta del “Pastes”i ens hi posem a finals de Juliol, amb forta canícula i no massa entrenats, però com que estem apunt de marxar de vacances familiars, ve de gust un viote com a cirereta de la temporada.

La via es per treure’s el barret, 475m de pura llògica, molt mantinguda i obligada, on cal apretar des de el primer metre fins l’últim (literal).

Al contrari del que esperàvem, no la recordo com una via d'excesiva tensió, mes aviat d’anar fent, concentrat i motivat.
El grau es humà, va sortir tota a vista i dins un bon horari, 8h. (el “speedy” Sànchez, sempre forçant el cronòmetre).
Les xapes (parabolts M8) estan lluny a partir del 6c.
La primera meitat són plaques equipades, alternades amb trams de fissura a protegir.
La segona meitat, ja per sobre la feixa, va per una gran placa del Salt de la Nina on només col.locarem tres aliens fins el final.
Orientació N.E.
Important anar amb la topo original.
Joc complert de micros i friends fins el 2. Tascons mitjans opcionals (substituïbles pels micros).

Adjunto algunes fotos i resum dels llargs amb la meva proposta de grau.

L1: Es el més dur, obligat i tècnic, trams de roca delicada i xapes que no estan aprop, però que sempre es van localitzant. 7a/+.

L2: De tràmit per assolir una reprisa. II

L3: Dièdre tranquil, la roca ja es bona. 6a+

L4 i L5: Empalmables, dibuixant una doble “S” per placa. 6b+






L6: Fissura i entrada desplomada a R amb tram de roca delicada. 6b+

L7: Placa fissurada amb crux en tram de roca delicada on cal tibar sense manies. 7a



L8: El fàcil, xemeneia i placa que porta a la feixa. Vº.

Fins aquí hem anat ràpid (3’30h). Petit descans a la feixa per hidratar-nos i descansar els peus. Ens notem una mica “enpajarats” pel sol i a les següents tirades afluixem el ritme.

L9: Compromès. En els primers xapatges pots picar terra. Després travessem una zona on costa veure les xapes, que són de les dues vies que hem de creuar. De nou la via es separa i cal negociar un pas de desplomet. 6c+.


L10, L11 i L12: Molt semblants entre ells, 6b, 6c i 6c respectivament que escalem amb calma ja que les xapes allunyen i a vegades no es veuen, però l’itinerari s’intueix.

L13: També en la tònica de l’anterior, finura al primer tram, gran flanqueig i canvi de placa. 6b+ .



L14. Final apoteòsic per un gran esperó desplomat, alterna passos fins amb bones patates, mes físic que la resta de llargs, els metres acumulats es noten als braços, sobretot al crux, que cal estudiar des d’un repòs no massa bo. Les xapes es localitzen be. 6c+.


Una curiositat: aquest crux es va obrir mes a pèl, la xapa es va posar a posteriori, després d’una mega-volada en la 1ª repetició, també en solitari i pel mateix autor...tot plegat flipant!!!


Nota: Ull al comentari de la guia nova, on la marca de 6b obligat. Amb aquest grau diria que no s’arriba ni al primer parabolt...

Verdón, que te quiero Verdón

Últim post de la setmaneta de vacances.
Abans de marxar de Suïssa fem un intent desesperat d’acostar-nos al nostre estimat Wendestock, però no hi ha res a fer, mitja paret està nevada.
Aprofitem per saludar el l’amic propietari del càmping i fer-hi unes cervesetes que ajuden a prendre una dràstica decisió: fugim cap al Sud, al Verdón, son molts kilòmetres però l’endemà al matí podem estar-hi escalant.



La imatge del Verdón com a destí freeky està equivocada. Per mi es una escola predominantment de tàpia, amb totes les seves variants: equipada, tradicional, artifo... roca perfecta, longituds variables de fins a 400 m. amb panys de paret contundents i extensísims, sovint les aproximacions son en ràpel, complicant les retirades i el grau està bastant ajustat,... al·licients per visitar aquesta escola que pot oferir bones dosis d’aventura.

Diferents orientacions (nord a la paret del Duc, ombra a la tarda a la paret d’Escalés), el fantàstic riu al migdia i l’excel.lent prat del càmping municipal permeten fer-hi estada fins i tot en els mesos mes calorosos.

Foto: Paret del Duc.



Foto: el descens pot ser refrescant

Així que enxufem el turbo per fer quatre viotes en dos dies.
Fotos i una breu descripció de cada una:


A la paret d’Escalés:

- Demande: la clàssica per excel·lència, 400m de dièdres i xemeneies de gran bellesa al voltant del 6a. La guia la marca com equipada, però conteu amb unes bones excursions. Si voleu suavitzar el tema, porteu friends. Sobadeta.




- Ulla: Just al costat de la primera. Imprescindible. 400m desplomats i mantinguts, sobredosis d’encastaments. 6a/b (6b/c real). La guia la marca com equipada, però per fer-la només amb exprés cal anar molt lolo, si no, portar els friends mitjans/grans.





- Visión futeé: Via dels germans Rémy, tot un segell de qualitat i compromís. Curiosament marxem del seu país i ens els trobem aquí de nou, on conten amb bastants apertures. 4 llargs de placa mantingudíssima de 6c+ (7a/+ real) amb trams distanciats entre xapes.






A la paret del Duc:

- Série limiteé: 300m, primera meitat tranquil·la, 6b’s fàcils de dièdre i segona part mes dura i obligada, 6c collat. Últims tres llargs boníssims.

Foto 1º meitat.



Foto: un altre cordada a la segona meitat

Ratikon

Tot i ser el principal objectiu del viatge, poca cosa puc dir: la muntanya no ens va deixar veure el seus secrets i la pluja i la neu persistent van fer-nos desistir al cap de dos dies i marxar de Suïssa cap a zones mes càlides.


Rrrrreeeetiraaadaa!!!


Us recomano aquesta web com a introducció al tema i aquesta altre web amb bastantes ressenyes disponibles tot i que pel meu gust no coincideixen amb les millors vies.


Pel que fa a guia, jo tinc aquesta:

Em sembla molt complerta, els croquis són bonissims i es d’una mida petita i reforçada que et permet pujar-la a la paret. L’inconvenient es que està en Alemany.


Pel que fa a l’escalada, les parets es divideixen en dos grans àrees depenent de l’accés:




La zona oest es històricament la mes famosa per quantitat i qualitat de les vies.
La nostra experiència es que aquesta banda sembla més abandonada. A finals de Juny no hi havia un ànima a dalt, el refu estava tancat i barrat. Fins i tot al pagès de la masia que hi ha a sota li vam fer pena i ens oferia les claus de refu.
La pista d’accés s’agafa al poble de Schuders, es molt llarga, estreta i penjada, fa una mica de por, sobretot si plou i està enfangada. No vull ni pensar que passaria si coincidissin amb un altre cotxe en sentit oposat en algun punt crític.

La zona est també te grans vies, però amb menys quantitat i ara com ara concentra les “lolades” mes modernes. L’accés des de St. Antonien es ràpid, asfaltat i fàcil. Es controla part la paret des de baix i fins i tot te una zona d’esportiva i via curta o sigui que amb temps inestable aquesta àrea es molt mes recomanable. Aquí, el refu de dalt estava obert i els guardes eren molt simpàtics.


Vista del Schijenfluh desde St. Antonien.

IL CORNO DI PALONE

La següent zona d’escalada que vam visitar és una autèntica raresa perduda al Alps: IL CORNO DI PALONE , un delicatessen situat a la frontera Itàlo-suïssa del Pas d’Stelvio.
Nosaltres hi vam anar una mica per casualitat, perquè la vam detectar des de la carretera i portàvem la informació.

Les 2 hores de pujada contínua per fer 6 tirades en van semblar justificades gràcies a l’ambient totalment desplomat i pel fet de catar una de les roques mes rares que hàgiu escalat mai.

Es tracta d’esquistos que formen franges desplomades semblant a Ordesa, però en làmines molt mes fines, que li donen un aspecte molt fràgil.

A mes de la considerable distància entre seguros en algún tram, la morfologia de la roca amaga la situació de les xapes, vaja, que aquí es nota l’aire sota els peus.

Nosaltres vam fer “IL VOLO DE L’ANIMA”, fins a 6c+. Ens va semblar la més homogènia, però n’hi ha de mes difícils que prometen grans sensacions.

VAL DI MELLO

A continuació uns quants articulets sobre la setmaneta que hem estat als Alps.
La intenció era anar només al Ratikon, però el mal temps ens va fe buscar alternatives.
Us explico més aviat aspectes pràctics per si algú s’anima a anar-hi algún dia i no m’enrotllo massa amb les ascensions i les batalletes.

La primera parada va ser a VAL DI MELLO (Itàlia).

Situada al nord de Lecco es una vall granítica de tipus glaciar.
Es un lloc preciós, com un parc natural però sense serveis i molt mes permisiu del que estem acostumats a casa. Excepte caps de setmana i temporada alta d’estiu, no hi ha problema amb dormir amb la furgo al pàrquing.

Sorprenen d’entrada les megatàpies de granet, que tenim a sobre, són infinites, semblant a Yosemite, però amb feixes boscoses que les tallen. Les del segon pis tenen aproximacions força llargues i les de dalt de tot potser ni estan obertes. Mola encadenar parets per estalviar-te de caminar.




El Precipizio degli asteroidi una de les primeres tàpies que es troba al segon pis de la vall.






El imponent Qualido



Ull amb el negre, que les baixades no son senzilles (tipus vires del Midi d’Ossau).
L’escalada es tombadeta, d’adherència o de fissura, però també hi han trams tiessos.

Vam triar la via estrella de la Vall, la “Luna nascente” 300m i per no caminar, vam accedir-hi escalant una altre via: “el risveglio de Kundalini” que va per un sòcol inferior (de 400m!).
La dificultat era una mica baixa pel nostre gust, fins a 6b, però l’equipament (o la seva absència) li donen un regust interessant a l’ascensió: en els 700 m.de via no hi ha ni una sola expansió i les tirades força netes, a excepció d’algun friend abandonat. Només cal un joc de micros i un de friens fins el 3 amb el 2 repe. El nº 4 es pot substituïr per una mica de morro.


no comment...


...i el f4 al cotxe!. El jefe directament sense mans!

Sobredossis de fissures d’encastament i els dos últims llargs d’adherència “a pèl” no apta per cardíacs (ull si es posa a ploure en aquest tram, sortir de la via pot ser impossible!).

Ah, si que havia algun espàrrec, però l’havien xafat (en todas partes cuecen habas...).

la Tossa. Actualització 07.07

Poca cosa de nou....algun grau que ha canviat:

La última via oberta, “la temptació viu a dalt” (nº 12) ja te les xapes i la cadena posades.
La regleta del crux tenia massa tendència a moure’s i per tant els dies contats...
Entre l’opció de sikarla o d’arrencar-la, vaig optar per la mes eco-sostenible: un bon cop de martell. Ara la regleta ha evolucionat a un còmode cantell que queda mes a mà. Tot plegat ja està ben sanejat i netejat i queda un 6b+ més homogeni i mantingut que abans.

Pel que fa a la via nova que parlava en el post anterior (nº 15), encara no he pogut parlar amb l’autor i no se el grau que li dona ni el nom de la via. Jo l’he encadenat en top rope solitari i em sembla 7a+ i de moment la deixo proposada així a la ressenya.
La línia es guapa, mantinguda i desplomada, però cal netejar-la i pel meu gust, caldria resituar parabolts.

Pel que fa al reequipament, estem a l’espera de l’entrega del material, que deu venir de molt lluny...

He detectat alguna nova línia que pot ser interessant i que veurà la llum després de vacances.


Mentrestant, esperem que el foc i el ramat de porcs que volta per allà, respectin aquesta petita escola.

COLÒNIA PUIG

Incomprensiblement oblidat, aquest sector de la nord és pel meu gust boníssim:
Varietat total de graus (collat), ombra a la tarda, equipament excel.lent amb parabolts (a vegades fins i tot excessiu), vies molt llargues i també de curtes.
Sovint són vies d'entrada dura de desplomet i placa posterior, però també hi ha fisures d’encastament, dièdres, sostres...
Porteu moltes cintes per empalmar llargs i una corda de 70m. mín.
El camí, al principi estava indefinit i l'hem marcat una mica més. Després sense ser una autopista, tampoc està massa tapat i es passa perfectament.
Possibilitats de nous equipaments i allargar-ne d’existents.
Li auguro una nova etapa de glòria gràcies a la nova guia d’esportiva de la cara Nord. També he llegit que s’està obrint un camí que el comunicarà amb les Guillaumes, un altre excel.lent sector, bastant més petit que ampliarà així el seu repertori.


Algunes que he fet de cada grau que més m’han agradat:

Deixalles no gràcies: V+. Placa mantinguda. L1+L2=35m. justos!. Única a Montserrat en el seu grau.
Kokinski: 6a. Placa molt mantinguda L1+L2=35m. justos!.
Golimbrea: 6b. Curta i estètica. La segona via que es troba en l'aproximació.
Hay que calor!: 6b+. Entrada de bavaresa dura i curiosa placa vermella calcària de regletes poc comuna a Montserrat.
Sensació de buit: 6c. Dièdre i desplom final (al revés de les altres). Curteta. Una joia.
Me abruma tu intensidad gorda: 7a i 6b+. L1+L2=35m. Sugerent nom per una via brutal.
(no vaig localitzar el descuelgue, nosaltres vam destrepar de a l’últim parabolt a la cadena de la via del costat. També podeu posar un maillón i baixar amb un prusik amb les expres xapades.)
Los viejos pellejos: 7b. La mes estètica de les que supera la barrera de sostres de la part dreta. (Ull, hi ha un vesper entre la 4º i 5º xapa, a l'esquerra, però que no afecta pel rotpunkt).

Cagades al arnesos

No se el que cobren els dissenyadors de material de muntanya, però més d’un es mereix directament una petada al cul.

M’havia de canviar l’arnés de paret. Les premisses són: fiabilitat, cintura còmode i bons portamaterials.

Directament vaig anar a mirar el catàleg de Peltz, ja que tot i ser la marca més cara, també són (o eren) una garantia de qualitat.


El nou model CALIDRIS, era una evolució (després de molts anys d’estudi i tal...) del que jo JA tenia, el GOROU. Tot perfecte, cintura ample, regulació rápida, lleuger...però no te argolla al darrere per penjar les trèkings!!!..
flipo com s'han deixat aquest detall tant important, no se en que pensen però estic segur que la majoria d’ascensions en pared són d’un sol dia i amb baixada a peu, on volen que pengem les sabates, a un dels portametrials lateral?



Mirant alternatives, vaig provar-me el model de KOSMAN de FIXE, que es una copia exacte del del Peltz, fabricat per una empresa de la Rep. Checa, a diferencia que aquest si que te fins a 2 argolles al cul.

Encara que malfiat de la marca catalana, me la vaig acabar comprant.
Al segon dia, es va trencar el portamaterial del davant tan sols amb una petita enganxada.
No vull ni pensar que et passi això en una tapia compromesa amb mig joc de friends penjant'hi...

Ja a la botiga hem comprovat que la resta de portamaterials d’aquest arnés també es trenquen amb molta facilitat.

N’hi ha que continuen amb la seva mala fama i d’altres que se la comencen a guanyar.

El vertiqualidad dels Alps

El llibre ”233 escaladas de dificultad en los Alpes”, és un excel·lent recull de vies dels Alps i a més, feta per un autor català, en Jordi Lluch.
Tot i que la vaig comprar just al publicar-se, confesso que no la vaig valorar prou, potser per suposar l’autor com a massa “clàssic”.
Dons res d’això. Amb els anys, repetint les vies que ens venien de gust per tot l’arc alpí, hem comprovat al tornar a casa que ja sortien a aquesta guia, fins i tot aquelles que consideràvem autèntiques rareses.
Al meu entendre la selecció de vies proposades és molt meditada i es nota que l’autor en té bones referències, des de les més històriques dels grans massissos fins a les mes modernes i extrems del Ratikon o Wendestock, però totes de gran bellesa i elevada dificultat.
La graduació, en escala alemanya, es tirant a subvalorada o sigui que no subestimeu cap via i penseu ens movem en alta muntanya.

El text és breu però dona informació suficient per repetir la via. En canvi, els croquis d’en Ballart, d’estil panoràmic, no estan a l’alçada de l’obra i caldrà complementar-ho amb ressenyes més detallades.

Actualització de la Tossa. 06.07

Després d’inspeccionar la cara nord, personalment l’he desestimada per equipar-hi vies.
Tot i que el pany de paret es el mes alt de l’escola (20m) i es una zona molt fresca per l’estiu, la roca es força dolenta i només sembla factible treure-hi un parell de vies bones per les fissures, massa poc per fer el sector mínimament atractiu.

Retornem a la cara Oest on tenim noves línies, una d'elles feta per nous equipadors:

Es fantàstic que hi hagi mes penya que cregui en aquesta escola i a mes equipant-hi vies dures, que son les que falten. Encara no he parlat amb ells però li vaig donar un pegue en top rope solitari i depèn per on s’entri pot sortir 7a o 7b, encara que falta netejar-la millor.


Ara ve la crítica constructiva: han trepitjat massa el Dièdre vaquilla, la línia semiequipada que queda a la seva esquerra i que era especialment maca. Els parabolts nous hi queden just a 1 metre. Es podrien haver situat mes a la dreta, quedant dues línies tototalment independents.
A mes un dels parabolts està posat en una llastra. Be, suposo que es pot arreglar...


Per part meva n’he equipat un altre una de nova:
La temptació viu a dalt (6c/+).

Si, es la peli on surt l'escena mes famosa de la Monroe. Com que l’altre dia a un post del Celiavern parlàvem d'ella, doncs el nom d’aquesta peli lliga molt amb l'escalada...
Entrada molt técnica, que es el crux de via

seguit d’una repriseta i segona meitat de dièdre final tieso

Ah, falta posar-li les xapes, ja que se’m van acabar les de M12. La setmana vinent ja estarà apunt.



Finalment he equipat amb un parabolt l’entrada directa de la nº 20.
Cal superar el sotre de la balma amb un llançament potent seguit de una tècnica incorporació a placa, enllaçant finalment amb la resta. Tot plegat queda un viote de 7a+.

El buit del mestre Tei-Chi. La última de Montrebei.

El Teixi va morir en un allau a Chamonix aviat farà un parell d’anys
Pels que el vam conèixer, era una excel·lent persona i per la resta de la comunitat, el llegat de vies de qualitat que ens ha deixat arreu del mon es immillorable. Un dels seus llocs predilectes era Montrebei.

El Sam i l’Emili van enllestir a finals de Maig un dels projectes que van quedar pendents a la Paret de Catalunya.

La topo ja està a http://www.remi-thivel.com/, tambè us l'adjunto a continuació:



La vam fer diumenge passat amb el Josep “Pastes” i ens va agradar molt.
Es d’agrair la mentalitat de deixar-la arreglada per anar en lliure, a l’estil de l’última fornada de vies que han aparegut a aquesta escola: Incrèduls, Del Kike, De mica en mica...això implica molta mes feina que la de sortir per dalt com sigui (pensar mes, equipar i sanejar).


Josep al L1, traçat i roca complexes.


Els trams ressenyats en lliure (fins a 7a+) ens van sortir a vista i els graus proposats ens van semblar correctes.


Josep sortint del tram de 7a i entrant a R4 .





L6. La llastra d'equilibri impossible. Millor no tocar-la massa.

El A2 del L7 el vam apurar de segon i surt 7a+. De primer costa ja que es una fisureta que on caben els dits es on cal ubicar els micros, primer cal fer el pas desprotegit i colocar la peça després des de dalt. Ara, sabent el grau que queda dona mes moral per forçar-lo.

La sortida per les Rutas de Voyager es molt maca i queda en sintonia amb la via: L9 en lliure (6c/+) i L10 amb un A2 arreglat per fer ràpid en Ae de 2p. (bagueto abandonat llarg).

Amb els pas dels anys caldrà repetir-la amb un sortit de baguetilles per anar substituint les velles.

El camalot 2 repetit no el vam utilitzar.

En general cal negociar la roca. Algun susto, però s’anirà netejant.

Vam tardar 6h.45 min.




Foto tirada desde la R8. Hi ha una cordada en un dels millors llargs de Montrebei.
A veure qui adivina la via. Birra pagada.

CARREU

Vam pujar l’altre dia amb el Jesus a aquest preciós racó pre-pirinenc a fer les dues vies que va obrir el Blanco i el Ganxets i que ja van penjar a la web de Caranorte.


Topo del Miguelón i de l’Albert. Hi ha un altre versió pujant els graus un punt mes.


De la primera, la NI CONTIGO NI SINTIGUI teniu una molt bona descripció al bloc del Xavi (Alt Urgell)
A nosaltres no ens va agradar, la vam trobar massa rebuscada, com ho diria... amb regust “prefabricat”.
Ull, si ha plogut els dies anteriors, la travessa del primer llarg queda totalment mullada per una xorrera, però es pot fer en A0.
Tot i estar pràcticament equipada i ressenyada amb un grau mig-baix, aquesta via no es fàcil, sobretot a la placa xarter del L3, el millor de la via, on les adherències hi són obligades (6b) amb bons pinyos.
Recomenable si es vol completar la jornada apretant o com deia el company, posar-se de vi de garrafa...però atenció que la via següent ja és un bon reserva:

L’AROMES DE CHIRLA es un altre història. Es un línia excel·lent de tres llargs mantinguts en el 6c, lògica i semiequipada per gaudir de l’autoprotecció.
No cal un friend del 4, però un 3.5 si que el vam utilitzar. També pot anar be repetir peces intermitges, però es passa be amb un joc complert, economitzant material, sobretot al L2, que no perdona en tots els seus 55m.
Al tram final del L3 hi ha un Ae de 3 passos que surt en 7a. Nosaltres congelats pel fred que feia i que ja anàvem tard, no el vam lliutar gens...llàstima.
Per baixar ràpid i encadenar les dues vies, millor fer-ho caminant per la canal amb un ràpel final de 40m.

Fa uns set anys també vam fer la pionera del Sector, la RATIKON, del A. Ballart i Cia. mes tranquil·la (MD+) però que també ens va agradar. El pèndol central i el tram final d’A1 els vam apurar en lliure i tot plegat no superava el grau màxim de la via (6b). Material: 4 pitons variats, micros i friends fins el nº 3

actualitat de la Tossa (05.07)

Període de tranquilitat pel que fa obertures, el mes maco i lògic del sector principal ja està obert. Alguna línia queda, però ja està reservada per col.legues que volen equipar-les.

Pel que fa a mi, el futur està en la cara nord, el pany de paret mes gran, fins a 20m. però hi caldrà sanejar molt i crec que només seran aptes les fissures.

Foto: La North Face...terreny verge. El sectors equipats són a la franja de dos pisos de la dreta que es difuminen dins el bosc.

De moment l’actualitat està en solucionar els projectes pendents i començar el reequipament.

Li he donat uns pegues en solitari a la “enlluernat i confós”; la secció dura encara està pendent de sol.lucionar. A veure si ve la inspiració...crec que anirà al voltant del 7c.

Pel que fa l’altre via que queda amb interrogant, la de la presa artificial, doncs he mirat de fer l’entrada directa, sense tocar aquesta presa, però m’ha semblat estratosfèrica. Tant en una versió com en l’altre, falta posar-hi la 1º expansió, feina que haurien de fer els seus autors, a mi no em motiva.

Encadenada una de les que em faltava provar, la via que van obrir l’Abel i el Jordi a la cara Nord (pis superior), fins ara massa humida. Sense tocar la fissura, ells li donaven 6c...doncs m’hi he hagut de penjar una estona per poder escollir quines eren les mini-regletes bones!.

Definitivament es molt mes difícil. Suposo que com que es dediquen al bloc l’han graduat amb aquesta escala i a la baixa, perquè jo li donaria 7b anant a vista. Al final, a la ressenya la deixo com a 7a/b i que cada un en tregui les seves conclusions. També es pot fer totalment per la fissura-diedre de la dreta i surt un V+.

Foto: la via en qüestió es la nº 33 de la llista.

Encadenada l’entrada directa de la nº 18. Es veia una mica tocada, o sigui que no crec que l’hagi descoberta jo. Sis passos de bloc en desplom molt txulos que es mereixen que hi posi una xapa per deixar-ho equipat. Espero fer-ho en breu. Aquest tram es un 7a/b de via.

Nota: Comença el període d’excursions escolars al turó, això vol dir llaunes i papers que tiraran des del prat de dalt la "simpàtica i educada" quitxalla.

Si veniu a escalar, recolliu-ne alguna i ajudeu a mantenir-ho net.

Antepauta

Pels que no ho conegueu, penjo unes fotos que hem van fer durant la visita a l’Antepauta, prop de Baldomà i Alòs (Montsec), guiats pel Albert Cortés, un dels recuperadors d’aquesta zona oblidada i actiu equipador de la Terra Ferma.

Al final han deixat un petit sector “cinc estrelles” amb casi una vintena de vies, les que vam fer, molt bones i la resta també s'hi veien. Graus per tothom, que van del 6b al 8a+ amb xapes aprop.

Orientació est, peu de via còmode però encaixat entre dos parets. (sol al mig dia)

Aproximació curta i plana(8 min.), excepte un pas al final per travessar el torrent... un record pel que es va emportar la cadena que feia de passamà. Segurament amb ell no li va fer falta, perquè estava sec, ara jo he veurem. Nosaltres vam haver de fer una passarel.la per pujar els nens.




Foto 1. Al primer terme, l'esperó de l'Hernia fiscal ,7b+ i al darrere, l'Edu a la llastra de Lolo criticón, 6c .



Foto 2. l'excel.lent placa final de la tastaolletes, 7a



Les ressenyes i aproximació les podeu trobar al Escalar nº 53 i si no, us ho explico "en privat"

Dues de noves a la Tossa

Equipades dues noves vies que augmenten l’oferta de 7 grau a la Tossa.

Com que són dues bones línies, es mereixen estar dedicades, totes dues, a uns vells coneguts:




La 1º via es diu MOBY DICK. Consisteix en una dura entrada desplomada de bavaresa i espectacular esperó, que sembla inaccessible, però aguantant, pots trobar els secrets que et porten a la cadena. Xapes a prop. Ja l'he encadenada en top rope solitari. Li dono 7a pendent de confirmar amb el rotpunkt "oficial".

La 2º via, ENLLUERNAT I CONFÒS es una tècnica placa llisa, que no arriba a la vertical, entrada de sostret i al mig un tram clau de molt poca presa i roma. Xapes a prop. Encara no l’he sol.lucionat, crec que anirà pel 7c.



Be, si heu llegit fins aquí, entre la foto i els noms de les vies, hauríeu de saber a qui estan dedicades...birra pagada al primer que l’encerti.

Nova via a Esplovins: CROSTERS DEL SEGRE

Per fi hem acabat el projecte que teníem a Esplovins amb en Pastes i l'Indi.
Han estat només tres intenses jornades, però repartides en molt de temps,...les obligacions no ens han permes acabar-la abans.



El nom de la via, CROSTERS DEL SEGRE ja dona pistes; com els bons vins de la terra ferma deixarà bon gust de boca als tot terreny que els agradin els grans recorreguts d’aventura.
Aquí s'hi pot trobar de tot: traçat lògic i espectacular, de la pitjor a la millor roca, graus obligats amb trams picants, poc equipament (excepte el L3) però si suficient per anar sense martell (jocs ben complerts de micros, friends i tascons).



Llàstima la vegetació a la reprisa central, que li treu ambient
i al llarg i mig de la selvàtica canal final, però era la sortida mes natural i qualsevol altra opció ens va semblar massa rebuscada. L’horari de l’última jornada tampoc donava per gaire mes floridures.

La resta d’informació la trobareu a la ressenya:


Gràcies Xgrane per les fotos.

Algun tram a expansió no esta estrictament obert al rotpunkt, ja que vam haver d’anar per feina o sigui que allà els graus hi son orientatius.

Comentar que entre la Trilogy i la Crosters del Segre sembla que es confirma que han obert un altre via. A la meitat del L12, bastant a l’esquerra vam veure un pitó.
A la reprisa de la nostra R12 un altre pitó amb mosquetó, que suposem es d’un abandonament després d’explorar el nostre traçat, ja que no hem trobat mes senyals fins el final de la canal de sortida on hi havia un bagueto en un arbre.

Ah, els primers repetidors tenen un útil regalet a la R15 i per suposat la birra pagada.

NOTA: El 03/02/08 van fer 1ª repetició (que jo sàpiga) els francesos Pascal Pérez i Benoit Montfort, confirmant mes o menys els graus. Felicitats!

Encadenaments i decotacions a La Tossa

Es suavitzen les temperatures i la Tossa comença a rebre alguna visita, com les de fa uns dies, d’en Mohawk i Ozzy (cliqueu per veure els excel·lents reportatges, d’on he tret les fotos) .

Ens hi trobem tots junts i aprofitant que tenia assegurador (gràcies David), encadeno la NEXUS 7.
Sorprenentment surt al primer pegue, això si, estava molt ben estudiadeta de quan la vaig equipar, així que li trec el plus i queda en 7b "pelat".

Aquí teniu un vídeo del Mohawk solucionant-la amb la corda per dalt.





Mes canvis: La Galifardeus (nº 24) passa de 6b a 6a+, David dixit.
Un altre: La sortida comuna de les vies de la balma dreta, ara queda de 6c. Un col·lega ja m’ho deia que no era tant difícil i efectivament en Mohawk va trobar la regleta que suavitza el moviment. Finalment aquestes vies queden una mica mes allargades al trobar una R un parell de metres per sobre i que jo tenia malament a la ressenya.

Foto de la dreta: Mohawk en la via en qüestió

Foto de l'esquerra: el que subscriu a la via nº 23, 7a

Tots aquests canvis els trobareu a la nova panoràmica. (últim post de la Tossa)

Encara no es poden dir dates, però hi ha la intenció de reequipar totes les vies que encara estan amb spits. Ja informaré de com van els treballs.

+ actualitat de La Tossa

Nova vieta equipada, grau baix, 6a+, va per una placa lògica:



“IN A SILENT WAY” , que es un disc històric d’en Mails Davis, el primer considerat com a fusió Jazz-rock.

La via i el disc, que el posaré aquesta nit, van dedicats “in memoriam” al Melitó Queraltó.

El Mohawk m’ha demanat que li recomani un bon circuit per la seva propera visita.
Basada en la última panoràmica que adjunto en aquest post, començant per la dreta i de mes fàcils a mes difícils, totes equipades i amb desculgue:

Nº 5: ideal per catar la roca de les plaques. 6a
Nº 15 o 24 o les dues: per escalfar braços, 6b
Nº 19. entrada dura (6c) i desplom de canto. 6b+
Nº 21. de les millors, entrada idem , travessa fina i placa final. 6c
Nº 23. La millor, imprescindible. 7a
Nº 25. La dura...7b

Si encara et queda temps i per acabar:

Nº 18. Si es vol continuar apretant. 1 pas molt dur. 6c+
Nº 26. ja per relaxar braços , d’equilibris. 6a+


Esperem la crònica del Mohawk. ..

La Tossa. Nova vieta

Nova via a la Tossa: Corto Maltés. 6a/b.

Dos en una: entrada que consisteix a pujar-se bloc de 2m, amb mantel inclòs i que et situa sobre una reprisa, aquest tram és sense expansió, l’assegurador ha de cobrir la jugada.
Ja sobre la reprisa comença la via d’esportiva, 6-8m sobre una placa vertical amb forats curiosos i roca bona, 2 xapes i cadena.





En honor al mes intrèpid dels viatgers de l’univers del còmic, el Corto Maltés i al seu creador, Hugo Pratt.

BLOCS DE CLARAVALLS (URGELL)

Zona d’escalada en bloc que definiria com a mediocre... si seguiu llegint esteu avisats.

La meva relació amb el meu poble patern, Claravalls, consistia, en l’adolescència, a treballs forçosos en la recollida d’ametlles i a okupar la casa de l’àvia per anar de farra a la Fira del Teatre.
En l’última dècada, les visites ja es limitaven exclusivament a parar uns minuts per fer el cigaló al bar, tornant d’escalar de Vilanova de Meià.

Sabia que antigues generacions d’escaladors de Tàrrega ja s’havien enfilat per entrenar a una zona de blocs propera la poble i ara que el crash-pad ha entrat a casa, em va semblar casi un deure antropològic deixar-m’hi caure (en el sentit literal) un dia.

Com us deia, la zona es bastant mediocre, els blocs son d’arenisca, però falten netejar, son molt baixos, pràcticament amb un pas o dos ja estàs tibant les “estovalles” de sortida, que quan surt roma es realment difícil. Seguint la carena cap al N.E. hi ha molts mes blocs no ressenyats.
El terreny es coto privat de caça i els propietaris poden preguntar-vos que hi feu. Això d’escalar els sembla força estrany, però si els hi expliqueu amb tranquil·litat i educació no us hi posaran cap pega.

Si insistiu anar-hi us orientaré amb molt de gust.

Podeu baixar-vos les ressenyes i descripció de l’aproximació a la web de l’Agrupació Excursionista de l’Urgell:

http://aeurgell.gotdns.org/wiki/uploads/Escalada/blocs_claravalls.pdf

NOVES VIES A LA TOSSA

NEXUS 7 : Nova via que he acabat d’equipar, crec que anirà cap al 7b/+.

La via arrenca a peus volats des de sobre un bloc i segueix l’arc de la balma en flanqueig desplomat a esquerres de regletes i talonatges en aproximadament 12 moviments molt durs i seqüencials, fins assolir un bon canto que et permet tirar ja recte amunt i fer la segona part, 6m de placa final on només cal aguantar el tipus i no equivocar-se.

A la foto la primera meitat de via.

El primer parabolt no està situat a un lloc massa recomanable ja que es just a una punta de roca que sobresurt, però era l’únic lloc per poder xapar des de el terra i protegir la sortida a peus volats..

Com ja haureu endevinat el nom és un homenatge a la brutal pel·lícula BLADE RUNNER, ja que calen uns bons braços, com el del personatge NEXUS 6 Roy (Rutger Hauer) per fer aquesta via...

Ja s’han escrit autèntics rius de tinta sobre aquest film i si no l’heu vista no perdeu mes temps, només dir que es potser la millor peli de ciència ficció, però sobretot una reflexió sobre els nostres orígens, la pèrdua de la innocència, l’amor, la soledat, la mort...


***nota: La via l’he encadenat el 23/02/07, al primer pegue,

(això si, estava ben estudiadeta de quan la vaig equipar).

Ha sortit tan ràpid que he de treure-li el plus i queda graduada de 7b.***

Buscant noves línies al pis inferior he descobert una nova via que ja estava oberta, segurament pel Lete. Te una entrada de fissura desplomada i roca blanquinosa delicada, un pitó que es xapa des de el terra desseguida queda massa baix i cal vigilar per no picar terra. Després la fissura s’obre en dièdre i ja es pot col·locar algun friend intermig. Abans d’iniciar la sortida de dalt, força trencada , podem xapar un spit. R a un arbre. És un 6b molt bo, però delicat, em recorda el llargs picants de la nord de Frares..

MOLA ROQUEROLA

Una diamant amagat a Prades, la Mola Roquerola, als Cogullons: ahir hi vam tornar-hi amb en Pastes i avui amb el croiximent d’ossos de fons m’he animat a escriure‘n quatre ratlles.

Es un dels molts panys de parets d’aquesta serralada amb vies d’esportiva al.lucinants i roca perfecta, però per mi aquest sector te varis afegits que el fan molt especial:
Estar aïllat de qualsevol zona freqüentada
Te una bonica excursió per qualsevol dels varis camins d’accés que es triï.
La paret es una aèria balconada orientada al sud, perfecte per dies freds amb sol, amb excel.lents vistes sobre la vall, entre Farena i Capafonts,.
Vies de tot els graus, predominant les dures, que són les mes boniques, grau ajustat, alçada al voltant dels 20 m i quasi sempre amb entrades desplomades, però sobretot, qualitat alta.

Només te l’inconvenient de que està afectada per restriccions de nidificació, que van del 1 de Gener a 30 de Juny, o sigui que haureu d’esperar una mica per anar-hi.

Hi ha vàries possibilitats d’aproximació, totes difícils si no t’ho expliquen. Si voleu ajuda no us talleu a demanar-m’ho. A la foto podeu veure les condicions hivernals d’ahir, que a peu de paret van transformar-se en estivals.




Destaco les mes recomanables de les que he fet (de dreta a esquerra):
- Pasion fruite, 6a+: bona per escalfar
- Nefertiti: 6c: molt estètica i desplomada.
- Txop suey de poll, 7a+: preciosa i variada, entrada dura de desplom, placa tècnica i aresta final d’equilibris.
- Sister falo, 6b+: Placa vertical de foradets, per reposar biceps.
- Kabernicola, 6b: sorteja el desplom mitjançant llastres amb molt de canto. Ideal per escalfar.
- Bolongo hasta la muerte, 7b: estètica i variada, entrada suau (poc habitual aquí) i duríssim escastament en bavaresa desplomada al mig.
- Familia montser, 7a: via d’off-with desplomat, molt poc comuna en esportiva. El nom ho diu tot. No es cap ruqueria embenar-se les mans a l’estil yankee. Veure foto:

- Matute, 7a: Et deixa sense paraules...i sense braços. Molt bona. Arrenca per una petita pila de pedres, no es cap trampa, la via va així.
- La minga dominga, 6c+. Placa vertical de foradets, per reposar biceps.
- Kamasutra, 7b+. L’esperó mes aeri i desplomat que hagueu vist mai. La secció central es molt dura, tècnica i diria que obligada. Jo la vaig gaudir en top rope. Tingueu les cameres fotogràfiques apunt.

Altres meravelles queden pendents: la socarramida, cagada rock, testa di caccio, tonica per tutti, roella blanca... però totes per sobre de 7b, que necessitarien jornades d’assaig que de moment ni em plantejo.

ALQUEZAR

Rebotats de la gelada a Riglos ( a les 10h del matí encara estàvem a 0ºC) i sense perpectives de que sortís el sol, vam fer vàlida la teoria de que per molt fred que faci sempre queda l’esportiva, així que vam emigrar cap a Alquezar, l’última escola de Guara que hem faltava visitar. A mi em va agradar mes que la famosa Rodellar i que Vadiello. Només vaig estar a la Pared de la Colegiata, però la sensació que em va quedar es el d’un dels millors sectors d’Espanya: forats, xorreres i fissures d’excel.lent calcari en vies llargues, on com a mínim cal fer 6c/7a per gaudir-ho (encara que el greu es tirant a benèvol) i que empalmant amb segones tirades poden sortir fins de 50m, això si, a la part superior el tema ja va per 7b.
Ah! Al final va sortir el sol i vam estar pràcticament sols!!!
Us recomano una visita, no us en penedireu.

En Paco a un L2 de 7c

PROJECTE A ESPLUVINS: 1ª FASE ACABADA

Per anar fent boca: estem obrint un vioste de 500-600m amb el Josep Sànchez, “Pastes” i el Joan Vidal, “Indi”. Va per una de les parts mes tieses i amb mes ambientorro de la Torre de Lleida, a la cinglera dels Espluvins. Ja hem acabat la 1º part que casi es una via en si, de forma que ara ja es pot sortir per la feixa intermitja. De moment el tema va de llargs mantinguts de 6a-6b amb una tirada estrella que surt 6c mantingut, difícil d’oblidar. Roca especial i semiequipada per anar sense martell, però amb habituals trams exposats de 6a. En breu posarem de nou mans a la pedra per finalitzar-la i penjar la ressenya amb tots els detalls.



Foto: la primera meitat de via, ambient montrebeià.

actualitat de la Tossa

Nova via equipada a la Tossa i un reequipament d’una ja existent:

La nova: VIA GALIFARDEUS, 6b, 4 parabolts M12 (anem millorant) i R amb cadena i anella. Línia lògica que ressegueix dièdre, bavaresa, fissureta i placa final. Sense agafar-se a l’arrel d’una figuera queda 6a+/b.

Ull a la roca al tram central, sobretot per la closca de l’assugurador, pel de primer no hi ha problema ja que els seguros estan força prop.

En record a tots els despreciables que embruten el bosc.


Reequipada la nº 9, una bonica placa de V+ on només quedaven casquets d’spits. Ara està amb parabolts M10 i R de cadena i mosquetó. Encara no se si tapar els forats antics, ja que no molesten i estèticament es veuen poc. Per altra banda si mai s’ha de perforar de nou es sap on ja hi havia els forats antics. Ja veurem.

A l'obrir línies lògiques, de moment el grau no surt massa alt. A veure la pròxima, un desplom + placa llisa que te pinta de 7º. Ja informaré.

Montroig. Pala Alta. Via Ambigú.

Penjo un altre de les vietes que tinc obertes per aquestes parets de Déu:
Al Montroig, a la Pala Alta, via: AMBIGÚ, en homenatge a l’excelent programa de R3 del Diego Manrique i perquè la vida es un prisma de molts i diferents cantons.

Sincerament, la via te un punt qutre i només es pot recomanar als col.leccionistes del sector, perfecte com a segona via del dia. L’objectiu era assolir una vistosa xemeneia al mur final. Te trams trencats de poc interès combinats amb d’altres de molt bons:
per exemple, el primer llarg, que un cop maquillat i equipat, surt 6c+ en roca molt especial. És seqüencial i tieso i a mes cal tibar amb molt carinyo dels cantos (ull a la llastra). En la 3º repetició va saltar el últim pitó o sigui que de moment i fins que no s’arregli el tema caldrà posar-hi mes morro (encara que la xapa no queda lluny). Es un misteri perquè jo juraria que hi vaig deixar un universal llarg i els col.legues diuen que van recuperar una V retallada (???).
A la 2º tirada hi destaca l’entrada a R, on cal tenir olfacte per no equivocar-se entre vàries opcions de fissures arrodonides (6a+).
Un cop a la R2 , vam veure un línia d’spits nous (exagerada) que venien per la dreta i moren just a l’inici de la xemeneia que era el nostre objectiu. Escalo la placa 6b, que m’hi porta, xapant un dels seus espits que em surt al pas i em fico a la xemeneia on trobo un R amb molts spits. Els blocs interiors inestables em donen a entendre que la xemeneia encara es verge, però decideixo respectar la línia. Destrepo i segueixo en tendència esquerra a buscar una plataforma on neix una fissureta de calcari perfecte, que resulta ser la cirereta del pastis, un passos tècnics de 6c molt macos que porten ja a la feixa de sortida. La via podria continuar pel bombo final fissurat, però sortiria un grau molt alt respecte la resta i caldria perforar molt i al final prefereixo deixar-la així.
Sorprenent la repeteixen al col.legues als pocs dies i com que estaven avisats de que anava el tema doncs l’acaben gaudint...mal gust o masoquisme?
Com deia la Emma Suarez a la Ardilla roja (Julio Medem): “A mi lo que me gusta es que me muerdan, no muy furte, pero tampoco flojo”.


La Pala Alta li tinc molt carinyo perquè m’ha regalat molt bons moments. Em recorda les parets marroquines de l’Atlas. És un lloc tranquil i apartat de qualsevol població i es perfecte a l’hivern ja que normalment queda per sobre la boira de la plana, amb una primera franja de fang solidificat i blocs sueltos i acabant amb calcari gris excel.lent. Consta d’un bon repertori de vies variades, des de artifos acrobàtics, difícils lliures d’autoprotecció i fins i tot freekies equipades molt bones. Us recomano les que mes m’han agradat a la Pala Alta:, de mes fàcils a més difícils:Del Llons, Capitan Veneno, Klan Homenauers, Rok & roll del kurriol, Gnoms, Trolls, Tridragons, La cara oculta.

Noves vies a la Tossa de Montbui.

He equipat aquests dies dues noves microvies (10-12m) a la Tossa. La de la dreta es diu la via de la Mila i la de l’esquerra la via d’en Lluc que son els noms dels meus fills bessonets.


Ambdues són de 6b i estan amb parabolts M10 i cadena amb mosquetó.

La via d’en Lluc te l’inici en una bavaresa blanca en deplomet i la primera xapa una mica alta a uns 5m, era l’única opció degut a la qualitat de la roca i buscant la comoditat del xapatge, però no te massa problema, un cop superat el primer i segon pas de ja hi ha molt de canto. La R cal buscar-la, un cop dalt de tot de la paret, flanquejant 1m. a la dreta, per sobre un arbre.














La de la Mila totalment plaquera i ja l’han repetit confirmant el grau.


Perdoneu el baix nivell informàtic de les ressenyes.

Intentaré equipar més línies que queden i millorar alguna instalació. Aniré informant.

NOTA: L’últim dia em va caure l’anima als peus, quan recollint la corda des de dalt vaig veure una bossa d’escombraries rebentada a baix al bosc... no m’entra al cap com hi pot haver gent tant porca. Cada cop que hi vaig m’emporto brossa amunt, però he de confessar que no dono a l’abast i cada cop n’hi ha mes. Una pena.

S’ACABA LA INVASIO DELS ALIEN?

Segurament com jo sou uns fans del micros artesans de la marca nord-americana CCH, els ALIENS, que des de que van aterrar al meu planeta semblava que es instal·laven per sempre dins la meva caixa de material, però les altres marques també s’espavilen i sembla que ara es posen a nivell. Els meu aliens es fan vells i aviat faran el últim vol. A mes, l’escassetat de stock a la que aquest fabricant condemna Europa encara fa mes difícil la meva futura elecció.
Tradueixo per sobre i resumeixo l’article de l’últim nº de Rock and Ice digital d’un tal Jeff Jackson per a qui estigui amb el mateix dilema.

WILD COUNTRY ZEROS.
Wild Country va allargar recentment el seu eix en els zeros, que funcionaven des de el 2002, per permetre entrar-los en emplaçaments mes profunds, però en el procés també es van millorar encara mes incrementant la seva flexibilitat
Els zeros #1 i #2 van de 61 a 67 gr. respectivament, isón molt adequats per artifo, però també per qualsevol fissura fina. Per artifo els zeros més petits són imprescindibles.
La gamma del ’ dels zeros excedeix la de Black Diamond i de Metolius en 2.3 mil·límetres. El TCU#00 va per sota amb 8.5mm i el #000 de C3 s’en va a 7.8mm, mentre que el #1 zero va a 5.5mm.
Entren be en forats per Lost Arrow i és lleument més estable que els Loweballs en les esquerdes irregulars on les quatre leves individuals poden rotar i assentar contra irregularitats.
No queden clavats quan caus sobre ells, a diferencia del disseny del Loweballs.
Els zeros arriben a ser més rígids a partir del #3 , que correspon amb el C3 i els TCU i la seves prestacions per escalar en lliure s’incrementen.
El disseny del xeringa treballa millor que el de Metolius per penya amb les mans grans.
Pel que fa al tibador, s’enganxa fàcilment amb altre material a l’arnes .
Els zeros #1 i #2 són els micros més petits del món.
Tan per artifo com per lliure de fissures fines són obligatoris.
Els zeros més grans, #3 i superiors, són extremadament funcionals i comparables a les altres marques .
Foto: el zero nº2

Més info a http://www.wildcountry.co.uk/home.htm


b) BLACK DIAMOND C3
El C3s està clarament un pas per davant de la resta. Combinant les millors característiques dels zeros i del TCU, el C3 és una unitat resistent i ultra-ergonòmica.
És més estret que qualsevol altra unitat del mercat, de forma que es coloca be en fissures poc fondes.
Pots xapar dins el bucle de cable per anar en artifo i la cinta semirígida queda sempra oberta amb un accés fàcil. La part superior del bucle està plastificada amb goma que flexa sobre les arestes però segueixen sent rígida lateralment.
La rigidesa (com el TCU), combinada amb el llarg bucle de cable (igual al del zero) és clau per col.locar les unitats més petites. Quan la fissura es fa petita això t’ajuda a encaixar el micro.
El plàstic que el recobreix protegeix be els cables de desfilar-se.
Subjectivament, el C3 senta be dins la mà.
La forma del tibador i l’encaix pel polze són adherents i Fins i tot el #000 senta be dins les mans mes grans.
Els C3s són realment els més fàcils d’utilitzar.
Això els fa especialment recomenables per anar en lliure i ser la diferencia entre encadenar o caure .
Foto: joc dels nous C3


Més info a http://www.bdel.com/


c) METOLIUS ULTRALIGHT TCU's
Els TCU de Metolius estava entre els mictros mes petits del mercat el mercat, des de 1983, i van revolucionar l’escalada en artifo i en lliure. En llocs com Yosemite o Indian creek amb fissures paral.leles , aquests (T)hree (C)am(U)nitsvan redefinir l’escalada facilitant unes proteccions rapidez, a prova de bomba sense sustos. Metolius la redisenyat recentment els seus TCUalleugerint-los de 25 a 30 per cent fent-los les unitats més lleugeres del món.
El TCU #00 és tres grams méslleuger que el seu equivalent de zero el # 3 i 14 grams més lleuger que el #000 de C3 Mentre que la grandària augmenta, la diferencia amb el pes respecte les altres marques també ho fa. El TCU #1, per exemple, és 16 grams més lleuger que els seus competidors, el #5 zero, i 12 els grams que el #1 de C3 Amb el seu poc estilitzat disseny de U, és bastant resistent amb l’ús i caigudes sobre arestes . El disseny de U protegeix el cable i ajuda a que no s’enredin amb la resta de material.
També es pot xapar directament al bucle d’acer guanyant uns preciosos centímetres en artifo.
El desavantatge és aquest disseny de doble destral que fa les unitats més amples al cap i per tant per a menys probables d’entrat en enplaçaments estretes en comparació als models equivalents de Black Diamond i Wild Country Els TCUsón més curts que les altres dues marques provades i això els fa menys adaptables a llocs profunds on necessites certa longitut per arribar-hi. Per mans massa grans cal barallar-se amb els tibadors dels models mes petits TCU han suportat la prova més important, són estables, durables, forts i ara, ultralleugers. Si el pes és la teva preocupació principal llavors aquest model és per tu.
Aquest 25% de pes extra es nota quan portes 3 jocs de frinds en una paret seriosa.
El TCU és també es mes lleuger per la butxaca!
Fotos: el nou TCU i el curiós codi de colors per saber si la col.locació es prou bona (una mica excessiu no?)

Més info a http://www.metoliusclimbing.com/ultralight_tcu.htm

SEGELL VERGARA A AGULLES

Primer per curiositat i després com a incondicional, he anat repetint totes les ressenyes que m’han caigut a sobre i que he pogut fer del Juanillo Vergara.
Per mi es un dels millors aperturistes de Montserrat i ha signat a Agulles autèntiques lliçons magistrals de com obrir placa montserratina, sempre per sota, amb mínimes expansions i buscant la dificultat.
Encara que de forma no tant establerta com St. Benet, Agulles també te una tradició de escalada fina i grau local més dur. En Juanillo segueix de forma estricte aquesta norma. Jo entre () us poso el grau que ell ha proposat. Pugeu un punt (o mes) totes les seves ressenyes per equiparar-les a altres escoles.
A continuació una selecció de les que he fet:

LA VESPA, c. est:
- Juanito piquete y los mataesquiroles: Una joia. Placa fina al primer llarg amb spits justos (6c). Segon llarg de desplom amb canto i flanqueig finet (6b). Equipada. Molt complerta.
- Recuerdos del mundiello: Molt similar a l’anerior, (L1: 6b, L2:6c). Equipada. Les dues vies haurien d’estar dins de la llista de les millors de Montserrat.

LA FILIGRANA, c. oest:
- Sin bien común: molt ben oberta i original, seguros justíssims però sense ser expo. El primer llarg és de flanqueig molt fi per sobre un desplom, força obligat (6c) o sigui que els de segon també s’ho han de currar. L2 mes tranquil (6b) de bolos grans però més alejes. Últim llarg molt curiós, fent honor al nom de l’agulla, comença per la cara oest i donat la volta a esquerres, acaba a la cara est (6a+). Equipada. Imprescindible. Ràpel 30 m .

AGULLA SENSE NOM, c. Est.
Aquesta agulla està ja dins a Frares, però al costat d’Agulles, de fet s’hi accedeix per la canal ample, de forma que l’incloc en aquest article.
- Dicotomia: Preciosa. Encara que de dificultat mes baixa i asequible, no pots relaxar-te ja que segueix la tònica de grau ajustat i qualitat (L1:6a, L2: 6b). Pas al mig del 2on llarg “riglero”. Equipada. Ideal per agafar el to i passar-se a la via de l’esquerra que detallo a continuació...
- Refugios para naufragos: La mes extrema del recull, amb un domini absolut d’obrir placa montserratina. Es increïble com es pot tenir tant de morro per apurar tant les expansions. Aprofita flanquejant la llarga paret d’aquesta agulla fins plantar-se sota la bola final. El L1 te un inici finet i un tram d’aleje que cal estudiar be per anar a buscar un spit lluny (6b+). El L2 es de flanqueig molt fi, al final descendent i amb adrenalínica entrada a R. Els de 2on han de donar la talla. (li posa 6b però és mes difícil que el L1). El tercer és el mes dur de grau (també li posa 6b), però amb dues xapes no tan allunyats al tram difícil, encara que acaba amb un flanqueig de V+ de 12m per entrar a R on no es pot descartar la possibilitat de picar amb els arbres. Última tirada de Ae/7a de dos spits i després pitons amb tram final de V sense problemes. En lliure em va semblar surrealista sortir de la R, no queda clar si cal fer una tram d’Ae o no, en tot cas després entre la roca i els pitons em va fer mandra de provar. En tota la via es van trencar forces cantos de forma que ara estarà mes neta. Vam utilitzar els aliens groc, vermell i carbassa, un cop cada un, encara que ell marcava més friends però potser va ser per durant l’obertura. Una obra d’art per anar a fer grau i coco.

Inici del L2 de la Refugios para naufragos


Adjunto topo amb les dues vies, arreglada pel que fa a traçat i homogeneitzant els graus però mantenint el desfase de la escala "local".


Per últim una que encara no he fet però que segons els colegues no pot faltar al currículum, es tracta de la Josep Mº Alsina a l’Oest del SETRILL (6b).

Bloc a Menorca (sense psico)

Aprofitant una setmaneta de vacances amb la família i per matar el gusanillo vaig recopilar algo de info per fer escalar a Menorca sense masses aspiracions. Després motivat a tope amb les fotos i vídeos de psicoblok que ara estan tant de moda vaig fer-me il·lusions de donar uns pegues sobre aquestes magnífiques línies sobre el mar. Al final de psicoblok res de res i de bloc "normal", doncs bastanta cosa, alguna més interessant que les altres...a continuació un resumet per a qui li pugui interessar:
Jo només tenia controlats dos llocs per psicoblok:
- Cala Mitjana. Segons la ressenya, dues zones, una cova amb vies dures al voltant de 8a i una placa desplomada amb vies mes humanes 6º i 7º. Problema: només s’hi pot accedir amb zòdiac. Jo vaig intentar-ho nedant i crec que es factible. En una aproximació de reconeixement, quan soc prop de la cova (10 min) un grup amb kayac m'avisa que estem rodejats de meduses. Flipant amb la sort que he tingut al no tacar-ne cap, m’entorno a la platja donant una volta mar endins per evitar-les.
- Cala Rafelet: No vaig poder veure les parets. El problema es que l’accés es totalment diferent al de la platja i havia de deixar la família massa estona sols. Cal anar pel poble de s’Algar i al hotel Palmeras i allà fer un ràpel o localitzar un destrepe. la cala està fora del poble.
Zones de bloc:
Aquí el tema es força mes assequible i evident:
- Cala Mitjana: Un bloc d’aspecte guapo d'uns 15 m de llarg i 8 d'alt ple de vies (mín 6a) a costat de la platja, mooolt patinós degut a la humitat. Vaig buscar per altres roques properes i no hi ha rés mes obert i tot bastant brut. Possibilitat de boniques travesses a pocs metres sobre l’aigua sortint de la platja. Poc interessant. Accés amb cotxe.
- Cavalleria: Cap amb far que és un caos de pedres punxegudes, buscant pels cingles surt alguna placa guapa però amb caigudes molt dolentes. Hi ha una zona d’esportiva perduda. Poc interessant. Accés amb cotxe.
- Cales Coves: Petita zona amb vies d’esportiva fàcil Vº,6º i curta però es veien maques, es pot fer alguna travessa sobre l’aigua.
- Cala Pilar: Desprès d’una excursioneta de 25’ arribes a una cala força verge envoltada de petits cingles d’arenisca (duna fòssil). Els trams mes interessants estan oberts i mola escalar-hi mes per la curiositat del lloc i les formes que no pas per la qualitat de les línies. A destacar un gran tsunami-visera i dues coves-vivenda on algunes vies pugen per la façana de pedra amb sortida tsunami a la cornisa.

Cala Pilar, als torrents que vorejen la platja hi ha els blocs

- Cala Rafelet. Preciosa mini cala que s’endinsa per un torrent ombrívol on a banda i banda hi ha petits cingles per blocar, algunes coves baixetes són interessants, amb molt de canto. Sembla molt poc obert. Cal caminar 10 min.
Cala Rafelet

- Penya de l’Indi Vermell: al mig de l’illa, a costat de la carretera, en un coll després del poble de Es Mercadal, (a ma dreta direcció Mahó), és un jardí petrificat de grans blocs d’arenisca vermella amb formes de fantasia, des de grans cantos a plaques impossibles, des de bloc petit fins al gran tsunami que dona nom al lloc. Cal saltar una valla i endinsar-se per un camí brut i poc encoratjador que es va aclarint fins accedir a aquesta preciosa zona.

Peregrintage Benedictí

Aquest estiu hem fet un intensiu a St. Benet. De tots es coneguda la qualitat de les vies a aquesta zona montserratina i sempre hi he anat fent visites per “tatxar” les clàssiques, però he de confessar que m’ha sorprès de nou la concentració de viotes per m2.
Després d’un mes de la meva paternitat vaig tornar-me a posar el gats, però amb el temps justet ja que només disposo de matinals. M’he de limitar a Montserrat i descartant les grans tàpies i amb la zona d’Agulles bastant esgotada, reviso les topos de St. Benet i m’adono de tot el que em falta. Amb diferents companys anem repetint autèntiques meravelles que us detallo a continuació:

- 1º dia: Amb el Juanillo torno a repetir la Brown Sugar (6b+, je, je) , a la MOMIA, una mica per força perquè no m’agrada repetir però és la única que queda a l’ombra. Flipo mandarines, que guapa que és!!! No la recordava tant difícil!, la inactivitat passa factura i tot i que surt en lliure vaig molt a límit. Sortim per la Valor, 6a+ i no dona temps per res més ja que hem anat lents.

- 2º dia: Amb el Juanillo camviem d’agullla i ens dirigim a LA TRUMFA per fer la Obstaculo impertinente, 6b+, llargs empalmables al gust, L2 sorprenentment riglero i últim llarg amb obstaculo peleón; un altre joia!. Acabem el matí fent la Babacul (6c+) a la S.E. del CONTRAFORT DE LA PRENYADA, mooolt guapa i seguros justets. Un error al pas clau i no l’encadeno.

- 3º dia: la calor apreta. De nou busquem l’ombra de la S.O. de la MOMIA amb el Juanillo. Torno a repetir la Albert Cervera, 7a+, però vull sortir per dalt (l’altre cop vaig fer la integral Cirili Climb). Els dos primers 6c/+ surten en lliure, el L2 molt al límit, però el 7a+ em destrossa, els primer passos em semblen inhumans i això que es dièdre!, la resta guapíssim, últim llarg amb ambient picant. Acabem fent totxos a l’espatlla de la Mòmia.

- 4º dia. Canvi de company. Pujo amb el Jesus però comença a ploure. Fem esportiva, primer a la S. de l’ELEFANT amb roca molla. Quan seca baixem a la XIRIMOIA, La del Xavo, La somnis humits amb la Destivelle, molt guapes i acabem a la S.E. del CONTRAFORT DE LA PRENYADA, aquí és on disfruto més amb el L1 de la Cal Magre (6c)


- 5º dia: S.E DE L’ELEFANT amb el Pastes, una integral que feia molt de temps que volía fer: apurar en lliure la Cerdà-Pokosky (6c+) i el dièdre Capeta del costat (6a+). A la primera via, jo fallo al 6c+ al no entrar-me el mosquetó a l’espit que te la placa retorçada. Si hi aneu passeu d’ell, el pitons estan a caldo i són més fàcils de xapar. Material: friends i tascons mitjans.
A la segona via, el dièdre Capeta, al mig del L1 hi ha un spit força nou i sorprèn el L2, bastant dur i raro de protegir. Uns metres abans d’acabar, el dièdre pinta molt qutre i hem sembla que la via surt per la reprisa de l’esquerra. Després veig que la topo marca més o menys fins dalt. Algú ho ha fet?. Material: frineds fins al 2, aliens i 3 plaquetes.

Una simpàtica escaladora veneçolana fent esportiva a la sud de l'elefant.


L1 del capeta

El salvatge L2




- 6º dia: apoteòsic: amb el Josep a La MOMIA, Sangre de barrio (6c+) sortint per la Variant Camacho del 90 (6b, expo) . Empalmable cada dos llargs. El pas inicial del L1 de 6c+ no surt, patinada mútua, la resta de la via obligada i amb ambient, fins a la variant al L5, sort que li va tocar al Pastes, només tres seguros a la tirada. Ell es planta al últim parabolt sense inmutar-se (6b, alejes de 8m) però allà cal fer un desplom, 6c “real” amb hòstia a la reprisa que et queda a 6m. Li entra, s’ho mira, destrepa, s’ho pensa, li manxa de nou i ufff, surt..jo de 2on flipo. Continuem amb la S.E. de la MOMIETA, via Quinzmaníacs, una passada de guapa, empalmable al gust, oberta per baix pel Ajipi, amb algun tram picantet i sortida de desplomet curiós.

7º dia: La Mòmia. C. Sud. Escándalo público. Un altre imprescindible, al nivell de les seves veines. Reequipada ja fa anys amb parabolts, tots els llargs són bonics i obligadets, com el mantingut 6a+ del L3, el espectacular desplom de 6c+ del L4, el mantingut pilar de 6b del L5 i un dels llargs amb mes patata de momtserrat, el 6a del L6.

Si algú li falta alguna d’aquestes vies, no ho dubteu, són una meravella.
Em queden bastantes de pendents: la Inòpia, la Pleniluni, Kumbaya...són tan guapes com m’imagino?
i si algú dia m’inspiro vull fer la Kung-Fu i la Trencaigües...són suïcides?

Casting Buñuel a la Roca Alta. Vilanova de Meià

Per sol·licitud de l’Indi rescato una antiga topo a la que tinc un carinyo especial.
No us perdeu els caretos de la ilustració, (de la peli Viridiana) i també adjunto algunes fotos que he rescatat de l’obertura.
Si us va l’equipament aventurer i us moveu be en el 6b/c, us la recomano, es 5 estrelles. Després d’acabada l’he repetit en 3 ocasions i cada cop he flipat mes.
Es spits a les tirades els vam afegir a posteriori, protegint millor algun pas expo. Tot i això te fama de cutre (immerescuda) ja que està molt equipada amb ferros variats i els que l’han repetit els ha agradat molt i no s’han queixat pas en aquest sentit.
Aquesta tàpia es molt resultona i ha donat altres joies obertes per baix en línies que semblen impossibls i on acaba predominant el lliure, com “Intifada”, “Turpial”, “Lolita la mimosa”, “Patas kagás”, “Albert Andreu” ...


La "Belle de jour"




Obrint la preciosa bavaresa crocant del L3. Roca curiosament sólida



Última jornada d'obertura. Repetint el L1 per anar a buscar la corda fixada al L3

MALI. ESCALADA AL SAHEL

L’altre dia hem va tornar a les mans aquest article que vaig publicar a la revista del club , es del Nadal del 2002, l’he rellegit i m’ha recordat aquell viatge tan especial per mi i he pensat en penjar-lo al blog. Aviso que no és gens tècnic, ja que estava escrit per a tots els públics.

SOMNIS VERTICALS AL SAHEL
Suposo que ens ha passat a tots els viatgers...algun cop hem vist una foto i a l’instant hem sentit un desig irreprimible d’estar en aquell lloc, de veure’l amb els nostres propis ulls. Fa anys vaig llegir un article d’escalada a Malí. Les fotos eren precioses i hi sortien unes agulles de roca rogenca que s’elevaven verticals sobre l’infinit desert del Sahel. El repte tècnic d’aquelles roques ja em va enganxar de seguit: semblaven columnes perfectes, sense sòcols ni reprises que les tallessin, estètica pura. Inevitablement la imaginació em va transportar dins la foto, imaginant-me com un puntet dins la paret que intentava resseguir les possibles fissures per on pujar.
Igual d’intensa va ser la curiositat per aquell desconegut país sub-saharià, impregnat d’exotisme islàmic, una cultura massa castigada últimament des de el mon occidental , però on també hi habiten els urgollosos Tuaregs i altres ètnies encara influenciades per antigues creences animistes.

El Sahel es diferencia del desert saharià perquè hi passa el riu Níger, miracle de vida enmig d’un infern de sorra i pedres. Malgrat tot, aquesta zona formada pels països de Malí, Nigeria, Mauritània i Txad, és extremadament pobre i hi manquen la majoría de comoditats o infrastructures turístiques. Pel mateix motiu, afortunadament es manté encara verge i autèntic.

Per fi, aquest Gener vam reunir-nos un grupet d’amics a qui també els atreia la idea: érem dos escaladors i quatre companys més. Després d’infinites complicacions burocràtiques pels visats i bitllets d’avió, vam enlairar-nos per fi de Moltpellier cap a Malí.

Sempre es diu que durant el primer contacte amb el país, a l’aeroport d’arribada, un ja es pot fer una idea bastant aproximada de les costums locals. El nostre cas no va ser cap excepció: a l’instant vam gaudir de l’extrema hospitalitat local i fins i tot ens va rebre el president del país (encara que dins la multitud no el vam ni distingir) i també vam notar de seguida l’arrelada filosofia africana...vam haver de ser nosaltres mateixos qui descarregar les maletes de l’avió i organitzar el visat de passaports, això sí, tot molt més ràpid i divertit que a qualsevol aeroport occidental.

A partir d’aquí el viatge va ser com estar en família: cal dir que al peu de les parets que volíem escalar, en un petit poblet de cabanyes anomenat Daari, hi viu en Salva, un català que ja fa anys es va enamorar de la zona i va decidir establir-s’hi. Es escalador i hi treballa de guia. Encara que ell ja tenia un ‘tour’ contractat, vam poder llogar-li un Land Rover i l’Asís, un tuareg amic seu ens va fer de xofer.

El primer objectiu del viatge era escalar. Volíem fer-ho de seguida, abans no ens agafessin els inevitables descontrols intestinals. Les principals característiques d’aquestes parets són l’extrema calor, uns 40ºC al mig del dia i un incessant vent anomenat ‘Harmatan’ que és un arma de doble fil: et va refrescant, permeten que no t’ofeguis de calor però a la vegada et deshidrata fins a deixar-te sec com un bacallà. Hi ha moments que és extremadament fort i provoca una total incomunicació amb el teu company de cordada o fins i tot pot arribar a tirar-te fora de la paret. També la roca és estranya: són grans blocs superposats que fan l’escalada molt atlètica. Per altra banda, les fissures són arrodonides i relliscoses i estan plenes de rat-penats que xisclen enfadats quan hi poses la mà, però no mosseguen, encara que això no t’ho acabes de creure mai.

No m’allargaré amb detalls tècnics, però en tres jornades vam poder fer cinc vies.
En la segona ruta, on la majoria d’ascensions fan vivac, vam sortir en el dia i en la tercera jornada vam conseguir un encadenament inèdit de tres vies.

Així doncs vam fer cim a les tres agulles més característiques de la zona, però el que és més important es que vam viure unes jornades d’escalada de la forma més pura que podem imaginar: la nostra vida consistia en començar a escalar a les 6 del matí, finalitzar la via al crepuscle, descendre per sopar tots junts davant del foc, convivint amb la gent del poblat i dormir sota els estels del desert.

Com que també ens interessava visitar el país i no volíem avorrir els companys que no escalaven, vam recollir els trastos i vam iniciar el viatge en el vell Land Rover. Les activitats van ser variades:
Un improvisat safari fotogràfic d’elefants que havíem de perseguir corrent per la