MALI. ESCALADA AL SAHEL

L’altre dia hem va tornar a les mans aquest article que vaig publicar a la revista del club , es del Nadal del 2002, l’he rellegit i m’ha recordat aquell viatge tan especial per mi i he pensat en penjar-lo al blog. Aviso que no és gens tècnic, ja que estava escrit per a tots els públics.

SOMNIS VERTICALS AL SAHEL
Suposo que ens ha passat a tots els viatgers...algun cop hem vist una foto i a l’instant hem sentit un desig irreprimible d’estar en aquell lloc, de veure’l amb els nostres propis ulls. Fa anys vaig llegir un article d’escalada a Malí. Les fotos eren precioses i hi sortien unes agulles de roca rogenca que s’elevaven verticals sobre l’infinit desert del Sahel. El repte tècnic d’aquelles roques ja em va enganxar de seguit: semblaven columnes perfectes, sense sòcols ni reprises que les tallessin, estètica pura. Inevitablement la imaginació em va transportar dins la foto, imaginant-me com un puntet dins la paret que intentava resseguir les possibles fissures per on pujar.
Igual d’intensa va ser la curiositat per aquell desconegut país sub-saharià, impregnat d’exotisme islàmic, una cultura massa castigada últimament des de el mon occidental , però on també hi habiten els urgollosos Tuaregs i altres ètnies encara influenciades per antigues creences animistes.

El Sahel es diferencia del desert saharià perquè hi passa el riu Níger, miracle de vida enmig d’un infern de sorra i pedres. Malgrat tot, aquesta zona formada pels països de Malí, Nigeria, Mauritània i Txad, és extremadament pobre i hi manquen la majoría de comoditats o infrastructures turístiques. Pel mateix motiu, afortunadament es manté encara verge i autèntic.

Per fi, aquest Gener vam reunir-nos un grupet d’amics a qui també els atreia la idea: érem dos escaladors i quatre companys més. Després d’infinites complicacions burocràtiques pels visats i bitllets d’avió, vam enlairar-nos per fi de Moltpellier cap a Malí.

Sempre es diu que durant el primer contacte amb el país, a l’aeroport d’arribada, un ja es pot fer una idea bastant aproximada de les costums locals. El nostre cas no va ser cap excepció: a l’instant vam gaudir de l’extrema hospitalitat local i fins i tot ens va rebre el president del país (encara que dins la multitud no el vam ni distingir) i també vam notar de seguida l’arrelada filosofia africana...vam haver de ser nosaltres mateixos qui descarregar les maletes de l’avió i organitzar el visat de passaports, això sí, tot molt més ràpid i divertit que a qualsevol aeroport occidental.

A partir d’aquí el viatge va ser com estar en família: cal dir que al peu de les parets que volíem escalar, en un petit poblet de cabanyes anomenat Daari, hi viu en Salva, un català que ja fa anys es va enamorar de la zona i va decidir establir-s’hi. Es escalador i hi treballa de guia. Encara que ell ja tenia un ‘tour’ contractat, vam poder llogar-li un Land Rover i l’Asís, un tuareg amic seu ens va fer de xofer.

El primer objectiu del viatge era escalar. Volíem fer-ho de seguida, abans no ens agafessin els inevitables descontrols intestinals. Les principals característiques d’aquestes parets són l’extrema calor, uns 40ºC al mig del dia i un incessant vent anomenat ‘Harmatan’ que és un arma de doble fil: et va refrescant, permeten que no t’ofeguis de calor però a la vegada et deshidrata fins a deixar-te sec com un bacallà. Hi ha moments que és extremadament fort i provoca una total incomunicació amb el teu company de cordada o fins i tot pot arribar a tirar-te fora de la paret. També la roca és estranya: són grans blocs superposats que fan l’escalada molt atlètica. Per altra banda, les fissures són arrodonides i relliscoses i estan plenes de rat-penats que xisclen enfadats quan hi poses la mà, però no mosseguen, encara que això no t’ho acabes de creure mai.

No m’allargaré amb detalls tècnics, però en tres jornades vam poder fer cinc vies.
En la segona ruta, on la majoria d’ascensions fan vivac, vam sortir en el dia i en la tercera jornada vam conseguir un encadenament inèdit de tres vies.

Així doncs vam fer cim a les tres agulles més característiques de la zona, però el que és més important es que vam viure unes jornades d’escalada de la forma més pura que podem imaginar: la nostra vida consistia en començar a escalar a les 6 del matí, finalitzar la via al crepuscle, descendre per sopar tots junts davant del foc, convivint amb la gent del poblat i dormir sota els estels del desert.

Com que també ens interessava visitar el país i no volíem avorrir els companys que no escalaven, vam recollir els trastos i vam iniciar el viatge en el vell Land Rover. Les activitats van ser variades:
Un improvisat safari fotogràfic d’elefants que havíem de perseguir corrent per la sabana... molt maco però sens dubte més perillós que escalar. També vam realitzar una travessa a peu del país Dogon, una tribu que viu dins la falla rocosa de Bandiagara on es poden veure impressionants i misterioses construccions penjades de la paret a més de 200m del terra sense cap tipus d’accés humanament possible. Vam navegar pel Níger en les típiques barques de pesca local...

Vint dies passen ràpid quan s’és feliç. Sense adonar-nos va arribar el dia de tornar i també sense adonar-nos Malí ens va marcar a tots per sempre. Avui, després d’uns quants mesos d’haver tornat, recordem amb nostàlgia la imatge de les agulles de roca rogenca retallant-se sobre l’infinit desert del Sahel.

Nota apart (víes realitzades):
- Suri Tondo: Vía Guy Albert. 400m, ED-, 6b/A0 (7a)
- Kaga Tondo. Vía Esperó Nord. 600m, MD+, 6a/b
- Integral del ventilador:
Kaga Tondo. Vía Sans Mill, 150m, MD+,V+
+
Kaga Tondo. Vía:,Vuelva Ud. Mañana, 200m, ED-, 6b, Ae
+

Kaga Pamari. Vía Macumba Circus, 100m, ED-, 6b,Ae

Primera visió de les tàpies: el Sahel i el massís d'Hombori al fons. Infinites possibiliats d'obertures

La Main de Fatma, el grup d'agulles més estètiques del massís i que concentren el major nº de víes

Fissures de sortida a la Guy Albert. Agulla de Suri Tondo

Dos guris molt lletjos i els seus bojos invents occidentals. Al fons a l'esq. el Suri Tondo. A la dreta el Kaga Tondo

El llarguíssim esperó N. Del Kaga Tondo. En cercles blaus es pot veure una cordada de Italians que van repetir la via uns dies després.