Ratikon

Tot i ser el principal objectiu del viatge, poca cosa puc dir: la muntanya no ens va deixar veure el seus secrets i la pluja i la neu persistent van fer-nos desistir al cap de dos dies i marxar de Suïssa cap a zones mes càlides.


Rrrrreeeetiraaadaa!!!


Us recomano aquesta web com a introducció al tema i aquesta altre web amb bastantes ressenyes disponibles tot i que pel meu gust no coincideixen amb les millors vies.


Pel que fa a guia, jo tinc aquesta:

Em sembla molt complerta, els croquis són bonissims i es d’una mida petita i reforçada que et permet pujar-la a la paret. L’inconvenient es que està en Alemany.


Pel que fa a l’escalada, les parets es divideixen en dos grans àrees depenent de l’accés:




La zona oest es històricament la mes famosa per quantitat i qualitat de les vies.
La nostra experiència es que aquesta banda sembla més abandonada. A finals de Juny no hi havia un ànima a dalt, el refu estava tancat i barrat. Fins i tot al pagès de la masia que hi ha a sota li vam fer pena i ens oferia les claus de refu.
La pista d’accés s’agafa al poble de Schuders, es molt llarga, estreta i penjada, fa una mica de por, sobretot si plou i està enfangada. No vull ni pensar que passaria si coincidissin amb un altre cotxe en sentit oposat en algun punt crític.

La zona est també te grans vies, però amb menys quantitat i ara com ara concentra les “lolades” mes modernes. L’accés des de St. Antonien es ràpid, asfaltat i fàcil. Es controla part la paret des de baix i fins i tot te una zona d’esportiva i via curta o sigui que amb temps inestable aquesta àrea es molt mes recomanable. Aquí, el refu de dalt estava obert i els guardes eren molt simpàtics.


Vista del Schijenfluh desde St. Antonien.

IL CORNO DI PALONE

La següent zona d’escalada que vam visitar és una autèntica raresa perduda al Alps: IL CORNO DI PALONE , un delicatessen situat a la frontera Itàlo-suïssa del Pas d’Stelvio.
Nosaltres hi vam anar una mica per casualitat, perquè la vam detectar des de la carretera i portàvem la informació.

Les 2 hores de pujada contínua per fer 6 tirades en van semblar justificades gràcies a l’ambient totalment desplomat i pel fet de catar una de les roques mes rares que hàgiu escalat mai.

Es tracta d’esquistos que formen franges desplomades semblant a Ordesa, però en làmines molt mes fines, que li donen un aspecte molt fràgil.

A mes de la considerable distància entre seguros en algún tram, la morfologia de la roca amaga la situació de les xapes, vaja, que aquí es nota l’aire sota els peus.

Nosaltres vam fer “IL VOLO DE L’ANIMA”, fins a 6c+. Ens va semblar la més homogènia, però n’hi ha de mes difícils que prometen grans sensacions.

VAL DI MELLO

A continuació uns quants articulets sobre la setmaneta que hem estat als Alps.
La intenció era anar només al Ratikon, però el mal temps ens va fe buscar alternatives.
Us explico més aviat aspectes pràctics per si algú s’anima a anar-hi algún dia i no m’enrotllo massa amb les ascensions i les batalletes.

La primera parada va ser a VAL DI MELLO (Itàlia).

Situada al nord de Lecco es una vall granítica de tipus glaciar.
Es un lloc preciós, com un parc natural però sense serveis i molt mes permisiu del que estem acostumats a casa. Excepte caps de setmana i temporada alta d’estiu, no hi ha problema amb dormir amb la furgo al pàrquing.

Sorprenen d’entrada les megatàpies de granet, que tenim a sobre, són infinites, semblant a Yosemite, però amb feixes boscoses que les tallen. Les del segon pis tenen aproximacions força llargues i les de dalt de tot potser ni estan obertes. Mola encadenar parets per estalviar-te de caminar.




El Precipizio degli asteroidi una de les primeres tàpies que es troba al segon pis de la vall.






El imponent Qualido



Ull amb el negre, que les baixades no son senzilles (tipus vires del Midi d’Ossau).
L’escalada es tombadeta, d’adherència o de fissura, però també hi han trams tiessos.

Vam triar la via estrella de la Vall, la “Luna nascente” 300m i per no caminar, vam accedir-hi escalant una altre via: “el risveglio de Kundalini” que va per un sòcol inferior (de 400m!).
La dificultat era una mica baixa pel nostre gust, fins a 6b, però l’equipament (o la seva absència) li donen un regust interessant a l’ascensió: en els 700 m.de via no hi ha ni una sola expansió i les tirades força netes, a excepció d’algun friend abandonat. Només cal un joc de micros i un de friens fins el 3 amb el 2 repe. El nº 4 es pot substituïr per una mica de morro.


no comment...


...i el f4 al cotxe!. El jefe directament sense mans!

Sobredossis de fissures d’encastament i els dos últims llargs d’adherència “a pèl” no apta per cardíacs (ull si es posa a ploure en aquest tram, sortir de la via pot ser impossible!).

Ah, si que havia algun espàrrec, però l’havien xafat (en todas partes cuecen habas...).

la Tossa. Actualització 07.07

Poca cosa de nou....algun grau que ha canviat:

La última via oberta, “la temptació viu a dalt” (nº 12) ja te les xapes i la cadena posades.
La regleta del crux tenia massa tendència a moure’s i per tant els dies contats...
Entre l’opció de sikarla o d’arrencar-la, vaig optar per la mes eco-sostenible: un bon cop de martell. Ara la regleta ha evolucionat a un còmode cantell que queda mes a mà. Tot plegat ja està ben sanejat i netejat i queda un 6b+ més homogeni i mantingut que abans.

Pel que fa a la via nova que parlava en el post anterior (nº 15), encara no he pogut parlar amb l’autor i no se el grau que li dona ni el nom de la via. Jo l’he encadenat en top rope solitari i em sembla 7a+ i de moment la deixo proposada així a la ressenya.
La línia es guapa, mantinguda i desplomada, però cal netejar-la i pel meu gust, caldria resituar parabolts.

Pel que fa al reequipament, estem a l’espera de l’entrega del material, que deu venir de molt lluny...

He detectat alguna nova línia que pot ser interessant i que veurà la llum després de vacances.


Mentrestant, esperem que el foc i el ramat de porcs que volta per allà, respectin aquesta petita escola.

COLÒNIA PUIG

Incomprensiblement oblidat, aquest sector de la nord és pel meu gust boníssim:
Varietat total de graus (collat), ombra a la tarda, equipament excel.lent amb parabolts (a vegades fins i tot excessiu), vies molt llargues i també de curtes.
Sovint són vies d'entrada dura de desplomet i placa posterior, però també hi ha fisures d’encastament, dièdres, sostres...
Porteu moltes cintes per empalmar llargs i una corda de 70m. mín.
El camí, al principi estava indefinit i l'hem marcat una mica més. Després sense ser una autopista, tampoc està massa tapat i es passa perfectament.
Possibilitats de nous equipaments i allargar-ne d’existents.
Li auguro una nova etapa de glòria gràcies a la nova guia d’esportiva de la cara Nord. També he llegit que s’està obrint un camí que el comunicarà amb les Guillaumes, un altre excel.lent sector, bastant més petit que ampliarà així el seu repertori.


Algunes que he fet de cada grau que més m’han agradat:

Deixalles no gràcies: V+. Placa mantinguda. L1+L2=35m. justos!. Única a Montserrat en el seu grau.
Kokinski: 6a. Placa molt mantinguda L1+L2=35m. justos!.
Golimbrea: 6b. Curta i estètica. La segona via que es troba en l'aproximació.
Hay que calor!: 6b+. Entrada de bavaresa dura i curiosa placa vermella calcària de regletes poc comuna a Montserrat.
Sensació de buit: 6c. Dièdre i desplom final (al revés de les altres). Curteta. Una joia.
Me abruma tu intensidad gorda: 7a i 6b+. L1+L2=35m. Sugerent nom per una via brutal.
(no vaig localitzar el descuelgue, nosaltres vam destrepar de a l’últim parabolt a la cadena de la via del costat. També podeu posar un maillón i baixar amb un prusik amb les expres xapades.)
Los viejos pellejos: 7b. La mes estètica de les que supera la barrera de sostres de la part dreta. (Ull, hi ha un vesper entre la 4º i 5º xapa, a l'esquerra, però que no afecta pel rotpunkt).

Cagades al arnesos

No se el que cobren els dissenyadors de material de muntanya, però més d’un es mereix directament una petada al cul.

M’havia de canviar l’arnés de paret. Les premisses són: fiabilitat, cintura còmode i bons portamaterials.

Directament vaig anar a mirar el catàleg de Peltz, ja que tot i ser la marca més cara, també són (o eren) una garantia de qualitat.


El nou model CALIDRIS, era una evolució (després de molts anys d’estudi i tal...) del que jo JA tenia, el GOROU. Tot perfecte, cintura ample, regulació rápida, lleuger...però no te argolla al darrere per penjar les trèkings!!!..
flipo com s'han deixat aquest detall tant important, no se en que pensen però estic segur que la majoria d’ascensions en pared són d’un sol dia i amb baixada a peu, on volen que pengem les sabates, a un dels portametrials lateral?



Mirant alternatives, vaig provar-me el model de KOSMAN de FIXE, que es una copia exacte del del Peltz, fabricat per una empresa de la Rep. Checa, a diferencia que aquest si que te fins a 2 argolles al cul.

Encara que malfiat de la marca catalana, me la vaig acabar comprant.
Al segon dia, es va trencar el portamaterial del davant tan sols amb una petita enganxada.
No vull ni pensar que et passi això en una tapia compromesa amb mig joc de friends penjant'hi...

Ja a la botiga hem comprovat que la resta de portamaterials d’aquest arnés també es trenquen amb molta facilitat.

N’hi ha que continuen amb la seva mala fama i d’altres que se la comencen a guanyar.

El vertiqualidad dels Alps

El llibre ”233 escaladas de dificultad en los Alpes”, és un excel·lent recull de vies dels Alps i a més, feta per un autor català, en Jordi Lluch.
Tot i que la vaig comprar just al publicar-se, confesso que no la vaig valorar prou, potser per suposar l’autor com a massa “clàssic”.
Dons res d’això. Amb els anys, repetint les vies que ens venien de gust per tot l’arc alpí, hem comprovat al tornar a casa que ja sortien a aquesta guia, fins i tot aquelles que consideràvem autèntiques rareses.
Al meu entendre la selecció de vies proposades és molt meditada i es nota que l’autor en té bones referències, des de les més històriques dels grans massissos fins a les mes modernes i extrems del Ratikon o Wendestock, però totes de gran bellesa i elevada dificultat.
La graduació, en escala alemanya, es tirant a subvalorada o sigui que no subestimeu cap via i penseu ens movem en alta muntanya.

El text és breu però dona informació suficient per repetir la via. En canvi, els croquis d’en Ballart, d’estil panoràmic, no estan a l’alçada de l’obra i caldrà complementar-ho amb ressenyes més detallades.