divendres, de juliol 13, 2007

VAL DI MELLO

A continuació uns quants articulets sobre la setmaneta que hem estat als Alps.
La intenció era anar només al Ratikon, però el mal temps ens va fe buscar alternatives.
Us explico més aviat aspectes pràctics per si algú s’anima a anar-hi algún dia i no m’enrotllo massa amb les ascensions i les batalletes.

La primera parada va ser a VAL DI MELLO (Itàlia).

Situada al nord de Lecco es una vall granítica de tipus glaciar.
Es un lloc preciós, com un parc natural però sense serveis i molt mes permisiu del que estem acostumats a casa. Excepte caps de setmana i temporada alta d’estiu, no hi ha problema amb dormir amb la furgo al pàrquing.

Sorprenen d’entrada les megatàpies de granet, que tenim a sobre, són infinites, semblant a Yosemite, però amb feixes boscoses que les tallen. Les del segon pis tenen aproximacions força llargues i les de dalt de tot potser ni estan obertes. Mola encadenar parets per estalviar-te de caminar.





El Precipizio degli asteroidi una de les primeres tàpies que es troba al segon pis de la vall.







El imponent Qualido



Ull amb el negre, que les baixades no son senzilles (tipus vires del Midi d’Ossau).
L’escalada es tombadeta, d’adherència o de fissura, però també hi han trams tiessos.

Vam triar la via estrella de la Vall, la “Luna nascente” 300m i per no caminar, vam accedir-hi escalant una altre via: “el risveglio de Kundalini” que va per un sòcol inferior (de 400m!).
La dificultat era una mica baixa pel nostre gust, fins a 6b, però l’equipament (o la seva absència) li donen un regust interessant a l’ascensió: en els 700 m.de via no hi ha ni una sola expansió i les tirades força netes, a excepció d’algun friend abandonat. Només cal un joc de micros i un de friens fins el 3 amb el 2 repe. El nº 4 es pot substituïr per una mica de morro.



no comment...


...i el f4 al cotxe!. El jefe directament sense mans!

Sobredossis de fissures d’encastament i els dos últims llargs d’adherència “a pèl” no apta per cardíacs (ull si es posa a ploure en aquest tram, sortir de la via pot ser impossible!).

Ah, si que havia algun espàrrec, però l’havien xafat (en todas partes cuecen habas...).

5 comentaris:

PGB ha dit...

Una via d'acces de 400m a la via que volieu fer... pim pam, quasi res :)

Encara sort que heu pogut escalar :)

Piju ha dit...

si, i que ens va costar el doble de temps q. la principal, però val la pena: nillor escalar q caminar!. Realment el sòcol no es tan gran, es que la via fa bastant flanqueig...

TR ha dit...

JOer amb les tapies no?

Havia sentit parlar que VALL DI MELLO era una zona amb vies de adherencia famoses, i deprés he vist que hi ha també bastant d'artifoi de dificultat..

Hi ha zones de totxo o fissures dificils de un o dos llargs?

Piju ha dit...

una zona d'esportiva de qualitat diria que no, per� vies de 2 a 4 tirades dif�cils prop del cotxe si, per� suposo que d'adher�ncia
Ja en t�pia hi ha vies modernes molt extremes que posen les dents llargues, per� sospito que hi tamb� abundaran trams d'adher�ncia

Piju ha dit...

ah, el que si hi ha es bastants blocs d'ensomni, mida tsunami a costat del cotxe.