Montroig. Pala Alta. Via Ambigú.

Penjo un altre de les vietes que tinc obertes per aquestes parets de Déu:
Al Montroig, a la Pala Alta, via: AMBIGÚ, en homenatge a l’excelent programa de R3 del Diego Manrique i perquè la vida es un prisma de molts i diferents cantons.

Sincerament, la via te un punt qutre i només es pot recomanar als col.leccionistes del sector, perfecte com a segona via del dia. L’objectiu era assolir una vistosa xemeneia al mur final. Te trams trencats de poc interès combinats amb d’altres de molt bons:
per exemple, el primer llarg, que un cop maquillat i equipat, surt 6c+ en roca molt especial. És seqüencial i tieso i a mes cal tibar amb molt carinyo dels cantos (ull a la llastra). En la 3º repetició va saltar el últim pitó o sigui que de moment i fins que no s’arregli el tema caldrà posar-hi mes morro (encara que la xapa no queda lluny). Es un misteri perquè jo juraria que hi vaig deixar un universal llarg i els col.legues diuen que van recuperar una V retallada (???).
A la 2º tirada hi destaca l’entrada a R, on cal tenir olfacte per no equivocar-se entre vàries opcions de fissures arrodonides (6a+).
Un cop a la R2 , vam veure un línia d’spits nous (exagerada) que venien per la dreta i moren just a l’inici de la xemeneia que era el nostre objectiu. Escalo la placa 6b, que m’hi porta, xapant un dels seus espits que em surt al pas i em fico a la xemeneia on trobo un R amb molts spits. Els blocs interiors inestables em donen a entendre que la xemeneia encara es verge, però decideixo respectar la línia. Destrepo i segueixo en tendència esquerra a buscar una plataforma on neix una fissureta de calcari perfecte, que resulta ser la cirereta del pastis, un passos tècnics de 6c molt macos que porten ja a la feixa de sortida. La via podria continuar pel bombo final fissurat, però sortiria un grau molt alt respecte la resta i caldria perforar molt i al final prefereixo deixar-la així.
Sorprenent la repeteixen al col.legues als pocs dies i com que estaven avisats de que anava el tema doncs l’acaben gaudint...mal gust o masoquisme?
Com deia la Emma Suarez a la Ardilla roja (Julio Medem): “A mi lo que me gusta es que me muerdan, no muy furte, pero tampoco flojo”.


La Pala Alta li tinc molt carinyo perquè m’ha regalat molt bons moments. Em recorda les parets marroquines de l’Atlas. És un lloc tranquil i apartat de qualsevol població i es perfecte a l’hivern ja que normalment queda per sobre la boira de la plana, amb una primera franja de fang solidificat i blocs sueltos i acabant amb calcari gris excel.lent. Consta d’un bon repertori de vies variades, des de artifos acrobàtics, difícils lliures d’autoprotecció i fins i tot freekies equipades molt bones. Us recomano les que mes m’han agradat a la Pala Alta:, de mes fàcils a més difícils:Del Llons, Capitan Veneno, Klan Homenauers, Rok & roll del kurriol, Gnoms, Trolls, Tridragons, La cara oculta.