Frec a frec

Aquest "viote" de l'Ajipi ocupava un lloc privilegiat en la meva llista de pendents, per la seva atractiva i mantinguda línia, qualitat de l’aperturista (en solitari!!!) i inusual llargada.

A mes, va per la nord d'Ecos, a la que tinc especial predilecció.


L’anava postposant, esperant aquell període ideal de forma montserratina que, sincerament, no arriba mai.

Ens decidim gràcies a la proposta del “Pastes”i ens hi posem a finals de Juliol, amb forta canícula i no massa entrenats, però com que estem apunt de marxar de vacances familiars, ve de gust un viote com a cirereta de la temporada.

La via es per treure’s el barret, 475m de pura llògica, molt mantinguda i obligada, on cal apretar des de el primer metre fins l’últim (literal).

Al contrari del que esperàvem, no la recordo com una via d'excesiva tensió, mes aviat d’anar fent, concentrat i motivat.
El grau es humà, va sortir tota a vista i dins un bon horari, 8h. (el “speedy” Sànchez, sempre forçant el cronòmetre).
Les xapes (parabolts M8) estan lluny a partir del 6c.
La primera meitat són plaques equipades, alternades amb trams de fissura a protegir.
La segona meitat, ja per sobre la feixa, va per una gran placa del Salt de la Nina on només col.locarem tres aliens fins el final.
Orientació N.E.
Important anar amb la topo original.
Joc complert de micros i friends fins el 2. Tascons mitjans opcionals (substituïbles pels micros).

Adjunto algunes fotos i resum dels llargs amb la meva proposta de grau.

L1: Es el més dur, obligat i tècnic, trams de roca delicada i xapes que no estan aprop, però que sempre es van localitzant. 7a/+.

L2: De tràmit per assolir una reprisa. II

L3: Dièdre tranquil, la roca ja es bona. 6a+

L4 i L5: Empalmables, dibuixant una doble “S” per placa. 6b+






L6: Fissura i entrada desplomada a R amb tram de roca delicada. 6b+

L7: Placa fissurada amb crux en tram de roca delicada on cal tibar sense manies. 7a



L8: El fàcil, xemeneia i placa que porta a la feixa. Vº.

Fins aquí hem anat ràpid (3’30h). Petit descans a la feixa per hidratar-nos i descansar els peus. Ens notem una mica “enpajarats” pel sol i a les següents tirades afluixem el ritme.

L9: Compromès. En els primers xapatges pots picar terra. Després travessem una zona on costa veure les xapes, que són de les dues vies que hem de creuar. De nou la via es separa i cal negociar un pas de desplomet. 6c+.


L10, L11 i L12: Molt semblants entre ells, 6b, 6c i 6c respectivament que escalem amb calma ja que les xapes allunyen i a vegades no es veuen, però l’itinerari s’intueix.

L13: També en la tònica de l’anterior, finura al primer tram, gran flanqueig i canvi de placa. 6b+ .



L14. Final apoteòsic per un gran esperó desplomat, alterna passos fins amb bones patates, mes físic que la resta de llargs, els metres acumulats es noten als braços, sobretot al crux, que cal estudiar des d’un repòs no massa bo. Les xapes es localitzen be. 6c+.


Una curiositat: aquest crux es va obrir mes a pèl, la xapa es va posar a posteriori, després d’una mega-volada en la 1ª repetició, també en solitari i pel mateix autor...tot plegat flipant!!!


Nota: Ull al comentari de la guia nova, on la marca de 6b obligat. Amb aquest grau diria que no s’arriba ni al primer parabolt...

Verdón, que te quiero Verdón

Últim post de la setmaneta de vacances.
Abans de marxar de Suïssa fem un intent desesperat d’acostar-nos al nostre estimat Wendestock, però no hi ha res a fer, mitja paret està nevada.
Aprofitem per saludar el l’amic propietari del càmping i fer-hi unes cervesetes que ajuden a prendre una dràstica decisió: fugim cap al Sud, al Verdón, son molts kilòmetres però l’endemà al matí podem estar-hi escalant.



La imatge del Verdón com a destí freeky està equivocada. Per mi es una escola predominantment de tàpia, amb totes les seves variants: equipada, tradicional, artifo... roca perfecta, longituds variables de fins a 400 m. amb panys de paret contundents i extensísims, sovint les aproximacions son en ràpel, complicant les retirades i el grau està bastant ajustat,... al·licients per visitar aquesta escola que pot oferir bones dosis d’aventura.

Diferents orientacions (nord a la paret del Duc, ombra a la tarda a la paret d’Escalés), el fantàstic riu al migdia i l’excel.lent prat del càmping municipal permeten fer-hi estada fins i tot en els mesos mes calorosos.
Foto: Paret del Duc.



Foto: el descens pot ser refrescant

Així que enxufem el turbo per fer quatre viotes en dos dies.
Fotos i una breu descripció de cada una:

A la paret d’Escalés:

- Demande: la clàssica per excel·lència, 400m de dièdres i xemeneies de gran bellesa al voltant del 6a. La guia la marca com equipada, però conteu amb unes bones excursions. Si voleu suavitzar el tema, porteu friends. Sobadeta.



- Ulla: Just al costat de la primera. Imprescindible. 400m desplomats i mantinguts, sobredosis d’encastaments. 6a/b (6b/c real). La guia la marca com equipada, però per fer-la només amb exprés cal anar molt lolo, si no, portar els friends mitjans/grans.



- Visión futeé: Via dels germans Rémy, tot un segell de qualitat i compromís. Curiosament marxem del seu país i ens els trobem aquí de nou, on conten amb bastants apertures. 4 llargs de placa mantingudíssima de 6c+ (7a/+ real) amb trams distanciats entre xapes.





A la paret del Duc:

- Série limiteé: 300m, primera meitat tranquil·la, 6b’s fàcils de dièdre i segona part mes dura i obligada, 6c collat. Últims tres llargs boníssims.
Foto 1º meitat.



Foto: un altre cordada a la segona meitat

Ratikon

Tot i ser el principal objectiu del viatge, poca cosa puc dir: la muntanya no ens va deixar veure el seus secrets i la pluja i la neu persistent van fer-nos desistir al cap de dos dies i marxar de Suïssa cap a zones mes càlides.


Rrrrreeeetiraaadaa!!!


Us recomano aquesta web com a introducció al tema i aquesta altre web amb bastantes ressenyes disponibles tot i que pel meu gust no coincideixen amb les millors vies.


Pel que fa a guia, jo tinc aquesta:

Em sembla molt complerta, els croquis són bonissims i es d’una mida petita i reforçada que et permet pujar-la a la paret. L’inconvenient es que està en Alemany.


Pel que fa a l’escalada, les parets es divideixen en dos grans àrees depenent de l’accés:




La zona oest es històricament la mes famosa per quantitat i qualitat de les vies.
La nostra experiència es que aquesta banda sembla més abandonada. A finals de Juny no hi havia un ànima a dalt, el refu estava tancat i barrat. Fins i tot al pagès de la masia que hi ha a sota li vam fer pena i ens oferia les claus de refu.
La pista d’accés s’agafa al poble de Schuders, es molt llarga, estreta i penjada, fa una mica de por, sobretot si plou i està enfangada. No vull ni pensar que passaria si coincidissin amb un altre cotxe en sentit oposat en algun punt crític.

La zona est també te grans vies, però amb menys quantitat i ara com ara concentra les “lolades” mes modernes. L’accés des de St. Antonien es ràpid, asfaltat i fàcil. Es controla part la paret des de baix i fins i tot te una zona d’esportiva i via curta o sigui que amb temps inestable aquesta àrea es molt mes recomanable. Aquí, el refu de dalt estava obert i els guardes eren molt simpàtics.


Vista del Schijenfluh desde St. Antonien.

IL CORNO DI PALONE

La següent zona d’escalada que vam visitar és una autèntica raresa perduda al Alps: IL CORNO DI PALONE , un delicatessen situat a la frontera Itàlo-suïssa del Pas d’Stelvio.
Nosaltres hi vam anar una mica per casualitat, perquè la vam detectar des de la carretera i portàvem la informació.

Les 2 hores de pujada contínua per fer 6 tirades en van semblar justificades gràcies a l’ambient totalment desplomat i pel fet de catar una de les roques mes rares que hàgiu escalat mai.

Es tracta d’esquistos que formen franges desplomades semblant a Ordesa, però en làmines molt mes fines, que li donen un aspecte molt fràgil.

A mes de la considerable distància entre seguros en algún tram, la morfologia de la roca amaga la situació de les xapes, vaja, que aquí es nota l’aire sota els peus.

Nosaltres vam fer “IL VOLO DE L’ANIMA”, fins a 6c+. Ens va semblar la més homogènia, però n’hi ha de mes difícils que prometen grans sensacions.

VAL DI MELLO

A continuació uns quants articulets sobre la setmaneta que hem estat als Alps.
La intenció era anar només al Ratikon, però el mal temps ens va fe buscar alternatives.
Us explico més aviat aspectes pràctics per si algú s’anima a anar-hi algún dia i no m’enrotllo massa amb les ascensions i les batalletes.

La primera parada va ser a VAL DI MELLO (Itàlia).

Situada al nord de Lecco es una vall granítica de tipus glaciar.
Es un lloc preciós, com un parc natural però sense serveis i molt mes permisiu del que estem acostumats a casa. Excepte caps de setmana i temporada alta d’estiu, no hi ha problema amb dormir amb la furgo al pàrquing.

Sorprenen d’entrada les megatàpies de granet, que tenim a sobre, són infinites, semblant a Yosemite, però amb feixes boscoses que les tallen. Les del segon pis tenen aproximacions força llargues i les de dalt de tot potser ni estan obertes. Mola encadenar parets per estalviar-te de caminar.




El Precipizio degli asteroidi una de les primeres tàpies que es troba al segon pis de la vall.






El imponent Qualido



Ull amb el negre, que les baixades no son senzilles (tipus vires del Midi d’Ossau).
L’escalada es tombadeta, d’adherència o de fissura, però també hi han trams tiessos.

Vam triar la via estrella de la Vall, la “Luna nascente” 300m i per no caminar, vam accedir-hi escalant una altre via: “el risveglio de Kundalini” que va per un sòcol inferior (de 400m!).
La dificultat era una mica baixa pel nostre gust, fins a 6b, però l’equipament (o la seva absència) li donen un regust interessant a l’ascensió: en els 700 m.de via no hi ha ni una sola expansió i les tirades força netes, a excepció d’algun friend abandonat. Només cal un joc de micros i un de friens fins el 3 amb el 2 repe. El nº 4 es pot substituïr per una mica de morro.


no comment...


...i el f4 al cotxe!. El jefe directament sense mans!

Sobredossis de fissures d’encastament i els dos últims llargs d’adherència “a pèl” no apta per cardíacs (ull si es posa a ploure en aquest tram, sortir de la via pot ser impossible!).

Ah, si que havia algun espàrrec, però l’havien xafat (en todas partes cuecen habas...).

la Tossa. Actualització 07.07

Poca cosa de nou....algun grau que ha canviat:

La última via oberta, “la temptació viu a dalt” (nº 12) ja te les xapes i la cadena posades.
La regleta del crux tenia massa tendència a moure’s i per tant els dies contats...
Entre l’opció de sikarla o d’arrencar-la, vaig optar per la mes eco-sostenible: un bon cop de martell. Ara la regleta ha evolucionat a un còmode cantell que queda mes a mà. Tot plegat ja està ben sanejat i netejat i queda un 6b+ més homogeni i mantingut que abans.

Pel que fa a la via nova que parlava en el post anterior (nº 15), encara no he pogut parlar amb l’autor i no se el grau que li dona ni el nom de la via. Jo l’he encadenat en top rope solitari i em sembla 7a+ i de moment la deixo proposada així a la ressenya.
La línia es guapa, mantinguda i desplomada, però cal netejar-la i pel meu gust, caldria resituar parabolts.

Pel que fa al reequipament, estem a l’espera de l’entrega del material, que deu venir de molt lluny...

He detectat alguna nova línia que pot ser interessant i que veurà la llum després de vacances.


Mentrestant, esperem que el foc i el ramat de porcs que volta per allà, respectin aquesta petita escola.

COLÒNIA PUIG

Incomprensiblement oblidat, aquest sector de la nord és pel meu gust boníssim:
Varietat total de graus (collat), ombra a la tarda, equipament excel.lent amb parabolts (a vegades fins i tot excessiu), vies molt llargues i també de curtes.
Sovint són vies d'entrada dura de desplomet i placa posterior, però també hi ha fisures d’encastament, dièdres, sostres...
Porteu moltes cintes per empalmar llargs i una corda de 70m. mín.
El camí, al principi estava indefinit i l'hem marcat una mica més. Després sense ser una autopista, tampoc està massa tapat i es passa perfectament.
Possibilitats de nous equipaments i allargar-ne d’existents.
Li auguro una nova etapa de glòria gràcies a la nova guia d’esportiva de la cara Nord. També he llegit que s’està obrint un camí que el comunicarà amb les Guillaumes, un altre excel.lent sector, bastant més petit que ampliarà així el seu repertori.


Algunes que he fet de cada grau que més m’han agradat:

Deixalles no gràcies: V+. Placa mantinguda. L1+L2=35m. justos!. Única a Montserrat en el seu grau.
Kokinski: 6a. Placa molt mantinguda L1+L2=35m. justos!.
Golimbrea: 6b. Curta i estètica. La segona via que es troba en l'aproximació.
Hay que calor!: 6b+. Entrada de bavaresa dura i curiosa placa vermella calcària de regletes poc comuna a Montserrat.
Sensació de buit: 6c. Dièdre i desplom final (al revés de les altres). Curteta. Una joia.
Me abruma tu intensidad gorda: 7a i 6b+. L1+L2=35m. Sugerent nom per una via brutal.
(no vaig localitzar el descuelgue, nosaltres vam destrepar de a l’últim parabolt a la cadena de la via del costat. També podeu posar un maillón i baixar amb un prusik amb les expres xapades.)
Los viejos pellejos: 7b. La mes estètica de les que supera la barrera de sostres de la part dreta. (Ull, hi ha un vesper entre la 4º i 5º xapa, a l'esquerra, però que no afecta pel rotpunkt).

Cagades al arnesos

No se el que cobren els dissenyadors de material de muntanya, però més d’un es mereix directament una petada al cul.

M’havia de canviar l’arnés de paret. Les premisses són: fiabilitat, cintura còmode i bons portamaterials.

Directament vaig anar a mirar el catàleg de Peltz, ja que tot i ser la marca més cara, també són (o eren) una garantia de qualitat.


El nou model CALIDRIS, era una evolució (després de molts anys d’estudi i tal...) del que jo JA tenia, el GOROU. Tot perfecte, cintura ample, regulació rápida, lleuger...però no te argolla al darrere per penjar les trèkings!!!..
flipo com s'han deixat aquest detall tant important, no se en que pensen però estic segur que la majoria d’ascensions en pared són d’un sol dia i amb baixada a peu, on volen que pengem les sabates, a un dels portametrials lateral?



Mirant alternatives, vaig provar-me el model de KOSMAN de FIXE, que es una copia exacte del del Peltz, fabricat per una empresa de la Rep. Checa, a diferencia que aquest si que te fins a 2 argolles al cul.

Encara que malfiat de la marca catalana, me la vaig acabar comprant.
Al segon dia, es va trencar el portamaterial del davant tan sols amb una petita enganxada.
No vull ni pensar que et passi això en una tapia compromesa amb mig joc de friends penjant'hi...

Ja a la botiga hem comprovat que la resta de portamaterials d’aquest arnés també es trenquen amb molta facilitat.

N’hi ha que continuen amb la seva mala fama i d’altres que se la comencen a guanyar.

El vertiqualidad dels Alps

El llibre ”233 escaladas de dificultad en los Alpes”, és un excel·lent recull de vies dels Alps i a més, feta per un autor català, en Jordi Lluch.
Tot i que la vaig comprar just al publicar-se, confesso que no la vaig valorar prou, potser per suposar l’autor com a massa “clàssic”.
Dons res d’això. Amb els anys, repetint les vies que ens venien de gust per tot l’arc alpí, hem comprovat al tornar a casa que ja sortien a aquesta guia, fins i tot aquelles que consideràvem autèntiques rareses.
Al meu entendre la selecció de vies proposades és molt meditada i es nota que l’autor en té bones referències, des de les més històriques dels grans massissos fins a les mes modernes i extrems del Ratikon o Wendestock, però totes de gran bellesa i elevada dificultat.
La graduació, en escala alemanya, es tirant a subvalorada o sigui que no subestimeu cap via i penseu ens movem en alta muntanya.

El text és breu però dona informació suficient per repetir la via. En canvi, els croquis d’en Ballart, d’estil panoràmic, no estan a l’alçada de l’obra i caldrà complementar-ho amb ressenyes més detallades.

Actualització de la Tossa. 06.07

Després d’inspeccionar la cara nord, personalment l’he desestimada per equipar-hi vies.
Tot i que el pany de paret es el mes alt de l’escola (20m) i es una zona molt fresca per l’estiu, la roca es força dolenta i només sembla factible treure-hi un parell de vies bones per les fissures, massa poc per fer el sector mínimament atractiu.

Retornem a la cara Oest on tenim noves línies, una d'elles feta per nous equipadors:

Es fantàstic que hi hagi mes penya que cregui en aquesta escola i a mes equipant-hi vies dures, que son les que falten. Encara no he parlat amb ells però li vaig donar un pegue en top rope solitari i depèn per on s’entri pot sortir 7a o 7b, encara que falta netejar-la millor.


Ara ve la crítica constructiva: han trepitjat massa el Dièdre vaquilla, la línia semiequipada que queda a la seva esquerra i que era especialment maca. Els parabolts nous hi queden just a 1 metre. Es podrien haver situat mes a la dreta, quedant dues línies tototalment independents.
A mes un dels parabolts està posat en una llastra. Be, suposo que es pot arreglar...


Per part meva n’he equipat un altre una de nova:
La temptació viu a dalt (6c/+).

Si, es la peli on surt l'escena mes famosa de la Monroe. Com que l’altre dia a un post del Celiavern parlàvem d'ella, doncs el nom d’aquesta peli lliga molt amb l'escalada...
Entrada molt técnica, que es el crux de via

seguit d’una repriseta i segona meitat de dièdre final tieso

Ah, falta posar-li les xapes, ja que se’m van acabar les de M12. La setmana vinent ja estarà apunt.



Finalment he equipat amb un parabolt l’entrada directa de la nº 20.
Cal superar el sotre de la balma amb un llançament potent seguit de una tècnica incorporació a placa, enllaçant finalment amb la resta. Tot plegat queda un viote de 7a+.

El buit del mestre Tei-Chi. La última de Montrebei.

El Teixi va morir en un allau a Chamonix aviat farà un parell d’anys
Pels que el vam conèixer, era una excel·lent persona i per la resta de la comunitat, el llegat de vies de qualitat que ens ha deixat arreu del mon es immillorable. Un dels seus llocs predilectes era Montrebei.

El Sam i l’Emili van enllestir a finals de Maig un dels projectes que van quedar pendents a la Paret de Catalunya.

La topo ja està a http://www.remi-thivel.com/, tambè us l'adjunto a continuació:



La vam fer diumenge passat amb el Josep “Pastes” i ens va agradar molt.
Es d’agrair la mentalitat de deixar-la arreglada per anar en lliure, a l’estil de l’última fornada de vies que han aparegut a aquesta escola: Incrèduls, Del Kike, De mica en mica...això implica molta mes feina que la de sortir per dalt com sigui (pensar mes, equipar i sanejar).


Josep al L1, traçat i roca complexes.


Els trams ressenyats en lliure (fins a 7a+) ens van sortir a vista i els graus proposats ens van semblar correctes.


Josep sortint del tram de 7a i entrant a R4 .





L6. La llastra d'equilibri impossible. Millor no tocar-la massa.

El A2 del L7 el vam apurar de segon i surt 7a+. De primer costa ja que es una fisureta que on caben els dits es on cal ubicar els micros, primer cal fer el pas desprotegit i colocar la peça després des de dalt. Ara, sabent el grau que queda dona mes moral per forçar-lo.

La sortida per les Rutas de Voyager es molt maca i queda en sintonia amb la via: L9 en lliure (6c/+) i L10 amb un A2 arreglat per fer ràpid en Ae de 2p. (bagueto abandonat llarg).

Amb els pas dels anys caldrà repetir-la amb un sortit de baguetilles per anar substituint les velles.

El camalot 2 repetit no el vam utilitzar.

En general cal negociar la roca. Algun susto, però s’anirà netejant.

Vam tardar 6h.45 min.




Foto tirada desde la R8. Hi ha una cordada en un dels millors llargs de Montrebei.
A veure qui adivina la via. Birra pagada.

CARREU

Vam pujar l’altre dia amb el Jesus a aquest preciós racó pre-pirinenc a fer les dues vies que va obrir el Blanco i el Ganxets i que ja van penjar a la web de Caranorte.


Topo del Miguelón i de l’Albert. Hi ha un altre versió pujant els graus un punt mes.


De la primera, la NI CONTIGO NI SINTIGUI teniu una molt bona descripció al bloc del Xavi (Alt Urgell)
A nosaltres no ens va agradar, la vam trobar massa rebuscada, com ho diria... amb regust “prefabricat”.
Ull, si ha plogut els dies anteriors, la travessa del primer llarg queda totalment mullada per una xorrera, però es pot fer en A0.
Tot i estar pràcticament equipada i ressenyada amb un grau mig-baix, aquesta via no es fàcil, sobretot a la placa xarter del L3, el millor de la via, on les adherències hi són obligades (6b) amb bons pinyos.
Recomenable si es vol completar la jornada apretant o com deia el company, posar-se de vi de garrafa...però atenció que la via següent ja és un bon reserva:

L’AROMES DE CHIRLA es un altre història. Es un línia excel·lent de tres llargs mantinguts en el 6c, lògica i semiequipada per gaudir de l’autoprotecció.
No cal un friend del 4, però un 3.5 si que el vam utilitzar. També pot anar be repetir peces intermitges, però es passa be amb un joc complert, economitzant material, sobretot al L2, que no perdona en tots els seus 55m.
Al tram final del L3 hi ha un Ae de 3 passos que surt en 7a. Nosaltres congelats pel fred que feia i que ja anàvem tard, no el vam lliutar gens...llàstima.
Per baixar ràpid i encadenar les dues vies, millor fer-ho caminant per la canal amb un ràpel final de 40m.

Fa uns set anys també vam fer la pionera del Sector, la RATIKON, del A. Ballart i Cia. mes tranquil·la (MD+) però que també ens va agradar. El pèndol central i el tram final d’A1 els vam apurar en lliure i tot plegat no superava el grau màxim de la via (6b). Material: 4 pitons variats, micros i friends fins el nº 3

actualitat de la Tossa (05.07)

Període de tranquilitat pel que fa obertures, el mes maco i lògic del sector principal ja està obert. Alguna línia queda, però ja està reservada per col.legues que volen equipar-les.

Pel que fa a mi, el futur està en la cara nord, el pany de paret mes gran, fins a 20m. però hi caldrà sanejar molt i crec que només seran aptes les fissures.

Foto: La North Face...terreny verge. El sectors equipats són a la franja de dos pisos de la dreta que es difuminen dins el bosc.

De moment l’actualitat està en solucionar els projectes pendents i començar el reequipament.

Li he donat uns pegues en solitari a la “enlluernat i confós”; la secció dura encara està pendent de sol.lucionar. A veure si ve la inspiració...crec que anirà al voltant del 7c.

Pel que fa l’altre via que queda amb interrogant, la de la presa artificial, doncs he mirat de fer l’entrada directa, sense tocar aquesta presa, però m’ha semblat estratosfèrica. Tant en una versió com en l’altre, falta posar-hi la 1º expansió, feina que haurien de fer els seus autors, a mi no em motiva.

Encadenada una de les que em faltava provar, la via que van obrir l’Abel i el Jordi a la cara Nord (pis superior), fins ara massa humida. Sense tocar la fissura, ells li donaven 6c...doncs m’hi he hagut de penjar una estona per poder escollir quines eren les mini-regletes bones!.

Definitivament es molt mes difícil. Suposo que com que es dediquen al bloc l’han graduat amb aquesta escala i a la baixa, perquè jo li donaria 7b anant a vista. Al final, a la ressenya la deixo com a 7a/b i que cada un en tregui les seves conclusions. També es pot fer totalment per la fissura-diedre de la dreta i surt un V+.

Foto: la via en qüestió es la nº 33 de la llista.

Encadenada l’entrada directa de la nº 18. Es veia una mica tocada, o sigui que no crec que l’hagi descoberta jo. Sis passos de bloc en desplom molt txulos que es mereixen que hi posi una xapa per deixar-ho equipat. Espero fer-ho en breu. Aquest tram es un 7a/b de via.

Nota: Comença el període d’excursions escolars al turó, això vol dir llaunes i papers que tiraran des del prat de dalt la "simpàtica i educada" quitxalla.

Si veniu a escalar, recolliu-ne alguna i ajudeu a mantenir-ho net.

Antepauta

Pels que no ho conegueu, penjo unes fotos que hem van fer durant la visita a l’Antepauta, prop de Baldomà i Alòs (Montsec), guiats pel Albert Cortés, un dels recuperadors d’aquesta zona oblidada i actiu equipador de la Terra Ferma.

Al final han deixat un petit sector “cinc estrelles” amb casi una vintena de vies, les que vam fer, molt bones i la resta també s'hi veien. Graus per tothom, que van del 6b al 8a+ amb xapes aprop.

Orientació est, peu de via còmode però encaixat entre dos parets. (sol al mig dia)

Aproximació curta i plana(8 min.), excepte un pas al final per travessar el torrent... un record pel que es va emportar la cadena que feia de passamà. Segurament amb ell no li va fer falta, perquè estava sec, ara jo he veurem. Nosaltres vam haver de fer una passarel.la per pujar els nens.




Foto 1. Al primer terme, l'esperó de l'Hernia fiscal ,7b+ i al darrere, l'Edu a la llastra de Lolo criticón, 6c .



Foto 2. l'excel.lent placa final de la tastaolletes, 7a



Les ressenyes i aproximació les podeu trobar al Escalar nº 53 i si no, us ho explico "en privat"

Dues de noves a la Tossa

Equipades dues noves vies que augmenten l’oferta de 7 grau a la Tossa.

Com que són dues bones línies, es mereixen estar dedicades, totes dues, a uns vells coneguts:




La 1º via es diu MOBY DICK. Consisteix en una dura entrada desplomada de bavaresa i espectacular esperó, que sembla inaccessible, però aguantant, pots trobar els secrets que et porten a la cadena. Xapes a prop. Ja l'he encadenada en top rope solitari. Li dono 7a pendent de confirmar amb el rotpunkt "oficial".

La 2º via, ENLLUERNAT I CONFÒS es una tècnica placa llisa, que no arriba a la vertical, entrada de sostret i al mig un tram clau de molt poca presa i roma. Xapes a prop. Encara no l’he sol.lucionat, crec que anirà pel 7c.



Be, si heu llegit fins aquí, entre la foto i els noms de les vies, hauríeu de saber a qui estan dedicades...birra pagada al primer que l’encerti.

Nova via a Esplovins: CROSTERS DEL SEGRE

Per fi hem acabat el projecte que teníem a Esplovins amb en Pastes i l'Indi.
Han estat només tres intenses jornades, però repartides en molt de temps,...les obligacions no ens han permes acabar-la abans.



El nom de la via, CROSTERS DEL SEGRE ja dona pistes; com els bons vins de la terra ferma deixarà bon gust de boca als tot terreny que els agradin els grans recorreguts d’aventura.
Aquí s'hi pot trobar de tot: traçat lògic i espectacular, de la pitjor a la millor roca, graus obligats amb trams picants, poc equipament (excepte el L3) però si suficient per anar sense martell (jocs ben complerts de micros, friends i tascons).



Llàstima la vegetació a la reprisa central, que li treu ambient
i al llarg i mig de la selvàtica canal final, però era la sortida mes natural i qualsevol altra opció ens va semblar massa rebuscada. L’horari de l’última jornada tampoc donava per gaire mes floridures.

La resta d’informació la trobareu a la ressenya:


Gràcies Xgrane per les fotos.

Algun tram a expansió no esta estrictament obert al rotpunkt, ja que vam haver d’anar per feina o sigui que allà els graus hi son orientatius.

Comentar que entre la Trilogy i la Crosters del Segre sembla que es confirma que han obert un altre via. A la meitat del L12, bastant a l’esquerra vam veure un pitó.
A la reprisa de la nostra R12 un altre pitó amb mosquetó, que suposem es d’un abandonament després d’explorar el nostre traçat, ja que no hem trobat mes senyals fins el final de la canal de sortida on hi havia un bagueto en un arbre.

Ah, els primers repetidors tenen un útil regalet a la R15 i per suposat la birra pagada.

NOTA: El 03/02/08 van fer 1ª repetició (que jo sàpiga) els francesos Pascal Pérez i Benoit Montfort, confirmant mes o menys els graus. Felicitats!