MOLA ROQUEROLA

Una diamant amagat a Prades, la Mola Roquerola, als Cogullons: ahir hi vam tornar-hi amb en Pastes i avui amb el croiximent d’ossos de fons m’he animat a escriure‘n quatre ratlles.

Es un dels molts panys de parets d’aquesta serralada amb vies d’esportiva al.lucinants i roca perfecta, però per mi aquest sector te varis afegits que el fan molt especial:
Estar aïllat de qualsevol zona freqüentada
Te una bonica excursió per qualsevol dels varis camins d’accés que es triï.
La paret es una aèria balconada orientada al sud, perfecte per dies freds amb sol, amb excel.lents vistes sobre la vall, entre Farena i Capafonts,.
Vies de tot els graus, predominant les dures, que són les mes boniques, grau ajustat, alçada al voltant dels 20 m i quasi sempre amb entrades desplomades, però sobretot, qualitat alta.

Només te l’inconvenient de que està afectada per restriccions de nidificació, que van del 1 de Gener a 30 de Juny, o sigui que haureu d’esperar una mica per anar-hi.

Hi ha vàries possibilitats d’aproximació, totes difícils si no t’ho expliquen. Si voleu ajuda no us talleu a demanar-m’ho. A la foto podeu veure les condicions hivernals d’ahir, que a peu de paret van transformar-se en estivals.




Destaco les mes recomanables de les que he fet (de dreta a esquerra):
- Pasion fruite, 6a+: bona per escalfar
- Nefertiti: 6c: molt estètica i desplomada.
- Txop suey de poll, 7a+: preciosa i variada, entrada dura de desplom, placa tècnica i aresta final d’equilibris.
- Sister falo, 6b+: Placa vertical de foradets, per reposar biceps.
- Kabernicola, 6b: sorteja el desplom mitjançant llastres amb molt de canto. Ideal per escalfar.
- Bolongo hasta la muerte, 7b: estètica i variada, entrada suau (poc habitual aquí) i duríssim escastament en bavaresa desplomada al mig.
- Familia montser, 7a: via d’off-with desplomat, molt poc comuna en esportiva. El nom ho diu tot. No es cap ruqueria embenar-se les mans a l’estil yankee. Veure foto:

- Matute, 7a: Et deixa sense paraules...i sense braços. Molt bona. Arrenca per una petita pila de pedres, no es cap trampa, la via va així.
- La minga dominga, 6c+. Placa vertical de foradets, per reposar biceps.
- Kamasutra, 7b+. L’esperó mes aeri i desplomat que hagueu vist mai. La secció central es molt dura, tècnica i diria que obligada. Jo la vaig gaudir en top rope. Tingueu les cameres fotogràfiques apunt.

Altres meravelles queden pendents: la socarramida, cagada rock, testa di caccio, tonica per tutti, roella blanca... però totes per sobre de 7b, que necessitarien jornades d’assaig que de moment ni em plantejo.

PROJECTE A ESPLUVINS: 1ª FASE ACABADA

Per anar fent boca: estem obrint un vioste de 500-600m amb el Josep Sànchez, “Pastes” i el Joan Vidal, “Indi”. Va per una de les parts mes tieses i amb mes ambientorro de la Torre de Lleida, a la cinglera dels Espluvins. Ja hem acabat la 1º part que casi es una via en si, de forma que ara ja es pot sortir per la feixa intermitja. De moment el tema va de llargs mantinguts de 6a-6b amb una tirada estrella que surt 6c mantingut, difícil d’oblidar. Roca especial i semiequipada per anar sense martell, però amb habituals trams exposats de 6a. En breu posarem de nou mans a la pedra per finalitzar-la i penjar la ressenya amb tots els detalls.



Foto: la primera meitat de via, ambient montrebeià.

actualitat de la Tossa

Nova via equipada a la Tossa i un reequipament d’una ja existent:

La nova: VIA GALIFARDEUS, 6b, 4 parabolts M12 (anem millorant) i R amb cadena i anella. Línia lògica que ressegueix dièdre, bavaresa, fissureta i placa final. Sense agafar-se a l’arrel d’una figuera queda 6a+/b.

Ull a la roca al tram central, sobretot per la closca de l’assugurador, pel de primer no hi ha problema ja que els seguros estan força prop.

En record a tots els despreciables que embruten el bosc.


Reequipada la nº 9, una bonica placa de V+ on només quedaven casquets d’spits. Ara està amb parabolts M10 i R de cadena i mosquetó. Encara no se si tapar els forats antics, ja que no molesten i estèticament es veuen poc. Per altra banda si mai s’ha de perforar de nou es sap on ja hi havia els forats antics. Ja veurem.

A l'obrir línies lògiques, de moment el grau no surt massa alt. A veure la pròxima, un desplom + placa llisa que te pinta de 7º. Ja informaré.

Montroig. Pala Alta. Via Ambigú.

Penjo un altre de les vietes que tinc obertes per aquestes parets de Déu:
Al Montroig, a la Pala Alta, via: AMBIGÚ, en homenatge a l’excelent programa de R3 del Diego Manrique i perquè la vida es un prisma de molts i diferents cantons.

Sincerament, la via te un punt qutre i només es pot recomanar als col.leccionistes del sector, perfecte com a segona via del dia. L’objectiu era assolir una vistosa xemeneia al mur final. Te trams trencats de poc interès combinats amb d’altres de molt bons:
per exemple, el primer llarg, que un cop maquillat i equipat, surt 6c+ en roca molt especial. És seqüencial i tieso i a mes cal tibar amb molt carinyo dels cantos (ull a la llastra). En la 3º repetició va saltar el últim pitó o sigui que de moment i fins que no s’arregli el tema caldrà posar-hi mes morro (encara que la xapa no queda lluny). Es un misteri perquè jo juraria que hi vaig deixar un universal llarg i els col.legues diuen que van recuperar una V retallada (???).
A la 2º tirada hi destaca l’entrada a R, on cal tenir olfacte per no equivocar-se entre vàries opcions de fissures arrodonides (6a+).
Un cop a la R2 , vam veure un línia d’spits nous (exagerada) que venien per la dreta i moren just a l’inici de la xemeneia que era el nostre objectiu. Escalo la placa 6b, que m’hi porta, xapant un dels seus espits que em surt al pas i em fico a la xemeneia on trobo un R amb molts spits. Els blocs interiors inestables em donen a entendre que la xemeneia encara es verge, però decideixo respectar la línia. Destrepo i segueixo en tendència esquerra a buscar una plataforma on neix una fissureta de calcari perfecte, que resulta ser la cirereta del pastis, un passos tècnics de 6c molt macos que porten ja a la feixa de sortida. La via podria continuar pel bombo final fissurat, però sortiria un grau molt alt respecte la resta i caldria perforar molt i al final prefereixo deixar-la així.
Sorprenent la repeteixen al col.legues als pocs dies i com que estaven avisats de que anava el tema doncs l’acaben gaudint...mal gust o masoquisme?
Com deia la Emma Suarez a la Ardilla roja (Julio Medem): “A mi lo que me gusta es que me muerdan, no muy furte, pero tampoco flojo”.


La Pala Alta li tinc molt carinyo perquè m’ha regalat molt bons moments. Em recorda les parets marroquines de l’Atlas. És un lloc tranquil i apartat de qualsevol població i es perfecte a l’hivern ja que normalment queda per sobre la boira de la plana, amb una primera franja de fang solidificat i blocs sueltos i acabant amb calcari gris excel.lent. Consta d’un bon repertori de vies variades, des de artifos acrobàtics, difícils lliures d’autoprotecció i fins i tot freekies equipades molt bones. Us recomano les que mes m’han agradat a la Pala Alta:, de mes fàcils a més difícils:Del Llons, Capitan Veneno, Klan Homenauers, Rok & roll del kurriol, Gnoms, Trolls, Tridragons, La cara oculta.

Noves vies a la Tossa de Montbui.

He equipat aquests dies dues noves microvies (10-12m) a la Tossa. La de la dreta es diu la via de la Mila i la de l’esquerra la via d’en Lluc que son els noms dels meus fills bessonets.


Ambdues són de 6b i estan amb parabolts M10 i cadena amb mosquetó.

La via d’en Lluc te l’inici en una bavaresa blanca en deplomet i la primera xapa una mica alta a uns 5m, era l’única opció degut a la qualitat de la roca i buscant la comoditat del xapatge, però no te massa problema, un cop superat el primer i segon pas de ja hi ha molt de canto. La R cal buscar-la, un cop dalt de tot de la paret, flanquejant 1m. a la dreta, per sobre un arbre.














La de la Mila totalment plaquera i ja l’han repetit confirmant el grau.


Perdoneu el baix nivell informàtic de les ressenyes.

Intentaré equipar més línies que queden i millorar alguna instalació. Aniré informant.

NOTA: L’últim dia em va caure l’anima als peus, quan recollint la corda des de dalt vaig veure una bossa d’escombraries rebentada a baix al bosc... no m’entra al cap com hi pot haver gent tant porca. Cada cop que hi vaig m’emporto brossa amunt, però he de confessar que no dono a l’abast i cada cop n’hi ha mes. Una pena.

S’ACABA LA INVASIO DELS ALIEN?

Segurament com jo sou uns fans del micros artesans de la marca nord-americana CCH, els ALIENS, que des de que van aterrar al meu planeta semblava que es instal·laven per sempre dins la meva caixa de material, però les altres marques també s’espavilen i sembla que ara es posen a nivell. Els meu aliens es fan vells i aviat faran el últim vol. A mes, l’escassetat de stock a la que aquest fabricant condemna Europa encara fa mes difícil la meva futura elecció.
Tradueixo per sobre i resumeixo l’article de l’últim nº de Rock and Ice digital d’un tal Jeff Jackson per a qui estigui amb el mateix dilema.

WILD COUNTRY ZEROS.
Wild Country va allargar recentment el seu eix en els zeros, que funcionaven des de el 2002, per permetre entrar-los en emplaçaments mes profunds, però en el procés també es van millorar encara mes incrementant la seva flexibilitat
Els zeros #1 i #2 van de 61 a 67 gr. respectivament, isón molt adequats per artifo, però també per qualsevol fissura fina. Per artifo els zeros més petits són imprescindibles.
La gamma del ’ dels zeros excedeix la de Black Diamond i de Metolius en 2.3 mil·límetres. El TCU#00 va per sota amb 8.5mm i el #000 de C3 s’en va a 7.8mm, mentre que el #1 zero va a 5.5mm.
Entren be en forats per Lost Arrow i és lleument més estable que els Loweballs en les esquerdes irregulars on les quatre leves individuals poden rotar i assentar contra irregularitats.
No queden clavats quan caus sobre ells, a diferencia del disseny del Loweballs.
Els zeros arriben a ser més rígids a partir del #3 , que correspon amb el C3 i els TCU i la seves prestacions per escalar en lliure s’incrementen.
El disseny del xeringa treballa millor que el de Metolius per penya amb les mans grans.
Pel que fa al tibador, s’enganxa fàcilment amb altre material a l’arnes .
Els zeros #1 i #2 són els micros més petits del món.
Tan per artifo com per lliure de fissures fines són obligatoris.
Els zeros més grans, #3 i superiors, són extremadament funcionals i comparables a les altres marques .
Foto: el zero nº2

Més info a http://www.wildcountry.co.uk/home.htm


b) BLACK DIAMOND C3
El C3s està clarament un pas per davant de la resta. Combinant les millors característiques dels zeros i del TCU, el C3 és una unitat resistent i ultra-ergonòmica.
És més estret que qualsevol altra unitat del mercat, de forma que es coloca be en fissures poc fondes.
Pots xapar dins el bucle de cable per anar en artifo i la cinta semirígida queda sempra oberta amb un accés fàcil. La part superior del bucle està plastificada amb goma que flexa sobre les arestes però segueixen sent rígida lateralment.
La rigidesa (com el TCU), combinada amb el llarg bucle de cable (igual al del zero) és clau per col.locar les unitats més petites. Quan la fissura es fa petita això t’ajuda a encaixar el micro.
El plàstic que el recobreix protegeix be els cables de desfilar-se.
Subjectivament, el C3 senta be dins la mà.
La forma del tibador i l’encaix pel polze són adherents i Fins i tot el #000 senta be dins les mans mes grans.
Els C3s són realment els més fàcils d’utilitzar.
Això els fa especialment recomenables per anar en lliure i ser la diferencia entre encadenar o caure .
Foto: joc dels nous C3


Més info a http://www.bdel.com/


c) METOLIUS ULTRALIGHT TCU's
Els TCU de Metolius estava entre els mictros mes petits del mercat el mercat, des de 1983, i van revolucionar l’escalada en artifo i en lliure. En llocs com Yosemite o Indian creek amb fissures paral.leles , aquests (T)hree (C)am(U)nitsvan redefinir l’escalada facilitant unes proteccions rapidez, a prova de bomba sense sustos. Metolius la redisenyat recentment els seus TCUalleugerint-los de 25 a 30 per cent fent-los les unitats més lleugeres del món.
El TCU #00 és tres grams méslleuger que el seu equivalent de zero el # 3 i 14 grams més lleuger que el #000 de C3 Mentre que la grandària augmenta, la diferencia amb el pes respecte les altres marques també ho fa. El TCU #1, per exemple, és 16 grams més lleuger que els seus competidors, el #5 zero, i 12 els grams que el #1 de C3 Amb el seu poc estilitzat disseny de U, és bastant resistent amb l’ús i caigudes sobre arestes . El disseny de U protegeix el cable i ajuda a que no s’enredin amb la resta de material.
També es pot xapar directament al bucle d’acer guanyant uns preciosos centímetres en artifo.
El desavantatge és aquest disseny de doble destral que fa les unitats més amples al cap i per tant per a menys probables d’entrat en enplaçaments estretes en comparació als models equivalents de Black Diamond i Wild Country Els TCUsón més curts que les altres dues marques provades i això els fa menys adaptables a llocs profunds on necessites certa longitut per arribar-hi. Per mans massa grans cal barallar-se amb els tibadors dels models mes petits TCU han suportat la prova més important, són estables, durables, forts i ara, ultralleugers. Si el pes és la teva preocupació principal llavors aquest model és per tu.
Aquest 25% de pes extra es nota quan portes 3 jocs de frinds en una paret seriosa.
El TCU és també es mes lleuger per la butxaca!
Fotos: el nou TCU i el curiós codi de colors per saber si la col.locació es prou bona (una mica excessiu no?)

Més info a http://www.metoliusclimbing.com/ultralight_tcu.htm

SEGELL VERGARA A AGULLES

Primer per curiositat i després com a incondicional, he anat repetint totes les ressenyes que m’han caigut a sobre i que he pogut fer del Juanillo Vergara.
Per mi es un dels millors aperturistes de Montserrat i ha signat a Agulles autèntiques lliçons magistrals de com obrir placa montserratina, sempre per sota, amb mínimes expansions i buscant la dificultat.
Encara que de forma no tant establerta com St. Benet, Agulles també te una tradició de escalada fina i grau local més dur. En Juanillo segueix de forma estricte aquesta norma. Jo entre () us poso el grau que ell ha proposat. Pugeu un punt (o mes) totes les seves ressenyes per equiparar-les a altres escoles.
A continuació una selecció de les que he fet:

LA VESPA, c. est:
- Juanito piquete y los mataesquiroles: Una joia. Placa fina al primer llarg amb spits justos (6c). Segon llarg de desplom amb canto i flanqueig finet (6b). Equipada. Molt complerta.
- Recuerdos del mundiello: Molt similar a l’anerior, (L1: 6b, L2:6c). Equipada. Les dues vies haurien d’estar dins de la llista de les millors de Montserrat.

LA FILIGRANA, c. oest:
- Sin bien común: molt ben oberta i original, seguros justíssims però sense ser expo. El primer llarg és de flanqueig molt fi per sobre un desplom, força obligat (6c) o sigui que els de segon també s’ho han de currar. L2 mes tranquil (6b) de bolos grans però més alejes. Últim llarg molt curiós, fent honor al nom de l’agulla, comença per la cara oest i donat la volta a esquerres, acaba a la cara est (6a+). Equipada. Imprescindible. Ràpel 30 m .

AGULLA SENSE NOM, c. Est.
Aquesta agulla està ja dins a Frares, però al costat d’Agulles, de fet s’hi accedeix per la canal ample, de forma que l’incloc en aquest article.
- Dicotomia: Preciosa. Encara que de dificultat mes baixa i asequible, no pots relaxar-te ja que segueix la tònica de grau ajustat i qualitat (L1:6a, L2: 6b). Pas al mig del 2on llarg “riglero”. Equipada. Ideal per agafar el to i passar-se a la via de l’esquerra que detallo a continuació...
- Refugios para naufragos: La mes extrema del recull, amb un domini absolut d’obrir placa montserratina. Es increïble com es pot tenir tant de morro per apurar tant les expansions. Aprofita flanquejant la llarga paret d’aquesta agulla fins plantar-se sota la bola final. El L1 te un inici finet i un tram d’aleje que cal estudiar be per anar a buscar un spit lluny (6b+). El L2 es de flanqueig molt fi, al final descendent i amb adrenalínica entrada a R. Els de 2on han de donar la talla. (li posa 6b però és mes difícil que el L1). El tercer és el mes dur de grau (també li posa 6b), però amb dues xapes no tan allunyats al tram difícil, encara que acaba amb un flanqueig de V+ de 12m per entrar a R on no es pot descartar la possibilitat de picar amb els arbres. Última tirada de Ae/7a de dos spits i després pitons amb tram final de V sense problemes. En lliure em va semblar surrealista sortir de la R, no queda clar si cal fer una tram d’Ae o no, en tot cas després entre la roca i els pitons em va fer mandra de provar. En tota la via es van trencar forces cantos de forma que ara estarà mes neta. Vam utilitzar els aliens groc, vermell i carbassa, un cop cada un, encara que ell marcava més friends però potser va ser per durant l’obertura. Una obra d’art per anar a fer grau i coco.

Inici del L2 de la Refugios para naufragos


Adjunto topo amb les dues vies, arreglada pel que fa a traçat i homogeneitzant els graus però mantenint el desfase de la escala "local".


Per últim una que encara no he fet però que segons els colegues no pot faltar al currículum, es tracta de la Josep Mº Alsina a l’Oest del SETRILL (6b).

Bloc a Menorca (sense psico)

Aprofitant una setmaneta de vacances amb la família i per matar el gusanillo vaig recopilar algo de info per fer escalar a Menorca sense masses aspiracions. Després motivat a tope amb les fotos i vídeos de psicoblok que ara estan tant de moda vaig fer-me il·lusions de donar uns pegues sobre aquestes magnífiques línies sobre el mar. Al final de psicoblok res de res i de bloc "normal", doncs bastanta cosa, alguna més interessant que les altres...a continuació un resumet per a qui li pugui interessar:
Jo només tenia controlats dos llocs per psicoblok:
- Cala Mitjana. Segons la ressenya, dues zones, una cova amb vies dures al voltant de 8a i una placa desplomada amb vies mes humanes 6º i 7º. Problema: només s’hi pot accedir amb zòdiac. Jo vaig intentar-ho nedant i crec que es factible. En una aproximació de reconeixement, quan soc prop de la cova (10 min) un grup amb kayac m'avisa que estem rodejats de meduses. Flipant amb la sort que he tingut al no tacar-ne cap, m’entorno a la platja donant una volta mar endins per evitar-les.
- Cala Rafelet: No vaig poder veure les parets. El problema es que l’accés es totalment diferent al de la platja i havia de deixar la família massa estona sols. Cal anar pel poble de s’Algar i al hotel Palmeras i allà fer un ràpel o localitzar un destrepe. la cala està fora del poble.
Zones de bloc:
Aquí el tema es força mes assequible i evident:
- Cala Mitjana: Un bloc d’aspecte guapo d'uns 15 m de llarg i 8 d'alt ple de vies (mín 6a) a costat de la platja, mooolt patinós degut a la humitat. Vaig buscar per altres roques properes i no hi ha rés mes obert i tot bastant brut. Possibilitat de boniques travesses a pocs metres sobre l’aigua sortint de la platja. Poc interessant. Accés amb cotxe.
- Cavalleria: Cap amb far que és un caos de pedres punxegudes, buscant pels cingles surt alguna placa guapa però amb caigudes molt dolentes. Hi ha una zona d’esportiva perduda. Poc interessant. Accés amb cotxe.
- Cales Coves: Petita zona amb vies d’esportiva fàcil Vº,6º i curta però es veien maques, es pot fer alguna travessa sobre l’aigua.
- Cala Pilar: Desprès d’una excursioneta de 25’ arribes a una cala força verge envoltada de petits cingles d’arenisca (duna fòssil). Els trams mes interessants estan oberts i mola escalar-hi mes per la curiositat del lloc i les formes que no pas per la qualitat de les línies. A destacar un gran tsunami-visera i dues coves-vivenda on algunes vies pugen per la façana de pedra amb sortida tsunami a la cornisa.

Cala Pilar, als torrents que vorejen la platja hi ha els blocs

- Cala Rafelet. Preciosa mini cala que s’endinsa per un torrent ombrívol on a banda i banda hi ha petits cingles per blocar, algunes coves baixetes són interessants, amb molt de canto. Sembla molt poc obert. Cal caminar 10 min.
Cala Rafelet

- Penya de l’Indi Vermell: al mig de l’illa, a costat de la carretera, en un coll després del poble de Es Mercadal, (a ma dreta direcció Mahó), és un jardí petrificat de grans blocs d’arenisca vermella amb formes de fantasia, des de grans cantos a plaques impossibles, des de bloc petit fins al gran tsunami que dona nom al lloc. Cal saltar una valla i endinsar-se per un camí brut i poc encoratjador que es va aclarint fins accedir a aquesta preciosa zona.

Peregrintage Benedictí

Aquest estiu hem fet un intensiu a St. Benet. De tots es coneguda la qualitat de les vies a aquesta zona montserratina i sempre hi he anat fent visites per “tatxar” les clàssiques, però he de confessar que m’ha sorprès de nou la concentració de viotes per m2.
Després d’un mes de la meva paternitat vaig tornar-me a posar el gats, però amb el temps justet ja que només disposo de matinals. M’he de limitar a Montserrat i descartant les grans tàpies i amb la zona d’Agulles bastant esgotada, reviso les topos de St. Benet i m’adono de tot el que em falta. Amb diferents companys anem repetint autèntiques meravelles que us detallo a continuació:

- 1º dia: Amb el Juanillo torno a repetir la Brown Sugar (6b+, je, je) , a la MOMIA, una mica per força perquè no m’agrada repetir però és la única que queda a l’ombra. Flipo mandarines, que guapa que és!!! No la recordava tant difícil!, la inactivitat passa factura i tot i que surt en lliure vaig molt a límit. Sortim per la Valor, 6a+ i no dona temps per res més ja que hem anat lents.

- 2º dia: Amb el Juanillo camviem d’agullla i ens dirigim a LA TRUMFA per fer la Obstaculo impertinente, 6b+, llargs empalmables al gust, L2 sorprenentment riglero i últim llarg amb obstaculo peleón; un altre joia!. Acabem el matí fent la Babacul (6c+) a la S.E. del CONTRAFORT DE LA PRENYADA, mooolt guapa i seguros justets. Un error al pas clau i no l’encadeno.

- 3º dia: la calor apreta. De nou busquem l’ombra de la S.O. de la MOMIA amb el Juanillo. Torno a repetir la Albert Cervera, 7a+, però vull sortir per dalt (l’altre cop vaig fer la integral Cirili Climb). Els dos primers 6c/+ surten en lliure, el L2 molt al límit, però el 7a+ em destrossa, els primer passos em semblen inhumans i això que es dièdre!, la resta guapíssim, últim llarg amb ambient picant. Acabem fent totxos a l’espatlla de la Mòmia.

- 4º dia. Canvi de company. Pujo amb el Jesus però comença a ploure. Fem esportiva, primer a la S. de l’ELEFANT amb roca molla. Quan seca baixem a la XIRIMOIA, La del Xavo, La somnis humits amb la Destivelle, molt guapes i acabem a la S.E. del CONTRAFORT DE LA PRENYADA, aquí és on disfruto més amb el L1 de la Cal Magre (6c)


- 5º dia: S.E DE L’ELEFANT amb el Pastes, una integral que feia molt de temps que volía fer: apurar en lliure la Cerdà-Pokosky (6c+) i el dièdre Capeta del costat (6a+). A la primera via, jo fallo al 6c+ al no entrar-me el mosquetó a l’espit que te la placa retorçada. Si hi aneu passeu d’ell, el pitons estan a caldo i són més fàcils de xapar. Material: friends i tascons mitjans.
A la segona via, el dièdre Capeta, al mig del L1 hi ha un spit força nou i sorprèn el L2, bastant dur i raro de protegir. Uns metres abans d’acabar, el dièdre pinta molt qutre i hem sembla que la via surt per la reprisa de l’esquerra. Després veig que la topo marca més o menys fins dalt. Algú ho ha fet?. Material: frineds fins al 2, aliens i 3 plaquetes.

Una simpàtica escaladora veneçolana fent esportiva a la sud de l'elefant.


L1 del capeta

El salvatge L2




- 6º dia: apoteòsic: amb el Josep a La MOMIA, Sangre de barrio (6c+) sortint per la Variant Camacho del 90 (6b, expo) . Empalmable cada dos llargs. El pas inicial del L1 de 6c+ no surt, patinada mútua, la resta de la via obligada i amb ambient, fins a la variant al L5, sort que li va tocar al Pastes, només tres seguros a la tirada. Ell es planta al últim parabolt sense inmutar-se (6b, alejes de 8m) però allà cal fer un desplom, 6c “real” amb hòstia a la reprisa que et queda a 6m. Li entra, s’ho mira, destrepa, s’ho pensa, li manxa de nou i ufff, surt..jo de 2on flipo. Continuem amb la S.E. de la MOMIETA, via Quinzmaníacs, una passada de guapa, empalmable al gust, oberta per baix pel Ajipi, amb algun tram picantet i sortida de desplomet curiós.

7º dia: La Mòmia. C. Sud. Escándalo público. Un altre imprescindible, al nivell de les seves veines. Reequipada ja fa anys amb parabolts, tots els llargs són bonics i obligadets, com el mantingut 6a+ del L3, el espectacular desplom de 6c+ del L4, el mantingut pilar de 6b del L5 i un dels llargs amb mes patata de momtserrat, el 6a del L6.

Si algú li falta alguna d’aquestes vies, no ho dubteu, són una meravella.
Em queden bastantes de pendents: la Inòpia, la Pleniluni, Kumbaya...són tan guapes com m’imagino?
i si algú dia m’inspiro vull fer la Kung-Fu i la Trencaigües...són suïcides?

Casting Buñuel a la Roca Alta. Vilanova de Meià

Per sol·licitud de l’Indi rescato una antiga topo a la que tinc un carinyo especial.
No us perdeu els caretos de la ilustració, (de la peli Viridiana) i també adjunto algunes fotos que he rescatat de l’obertura.
Si us va l’equipament aventurer i us moveu be en el 6b/c, us la recomano, es 5 estrelles. Després d’acabada l’he repetit en 3 ocasions i cada cop he flipat mes.
Es spits a les tirades els vam afegir a posteriori, protegint millor algun pas expo. Tot i això te fama de cutre (immerescuda) ja que està molt equipada amb ferros variats i els que l’han repetit els ha agradat molt i no s’han queixat pas en aquest sentit.
Aquesta tàpia es molt resultona i ha donat altres joies obertes per baix en línies que semblen impossibls i on acaba predominant el lliure, com “Intifada”, “Turpial”, “Lolita la mimosa”, “Patas kagás”, “Albert Andreu” ...


La "Belle de jour"




Obrint la preciosa bavaresa crocant del L3. Roca curiosament sólida



Última jornada d'obertura. Repetint el L1 per anar a buscar la corda fixada al L3

MALI. ESCALADA AL SAHEL

L’altre dia hem va tornar a les mans aquest article que vaig publicar a la revista del club , es del Nadal del 2002, l’he rellegit i m’ha recordat aquell viatge tan especial per mi i he pensat en penjar-lo al blog. Aviso que no és gens tècnic, ja que estava escrit per a tots els públics.

SOMNIS VERTICALS AL SAHEL
Suposo que ens ha passat a tots els viatgers...algun cop hem vist una foto i a l’instant hem sentit un desig irreprimible d’estar en aquell lloc, de veure’l amb els nostres propis ulls. Fa anys vaig llegir un article d’escalada a Malí. Les fotos eren precioses i hi sortien unes agulles de roca rogenca que s’elevaven verticals sobre l’infinit desert del Sahel. El repte tècnic d’aquelles roques ja em va enganxar de seguit: semblaven columnes perfectes, sense sòcols ni reprises que les tallessin, estètica pura. Inevitablement la imaginació em va transportar dins la foto, imaginant-me com un puntet dins la paret que intentava resseguir les possibles fissures per on pujar.
Igual d’intensa va ser la curiositat per aquell desconegut país sub-saharià, impregnat d’exotisme islàmic, una cultura massa castigada últimament des de el mon occidental , però on també hi habiten els urgollosos Tuaregs i altres ètnies encara influenciades per antigues creences animistes.

El Sahel es diferencia del desert saharià perquè hi passa el riu Níger, miracle de vida enmig d’un infern de sorra i pedres. Malgrat tot, aquesta zona formada pels països de Malí, Nigeria, Mauritània i Txad, és extremadament pobre i hi manquen la majoría de comoditats o infrastructures turístiques. Pel mateix motiu, afortunadament es manté encara verge i autèntic.

Per fi, aquest Gener vam reunir-nos un grupet d’amics a qui també els atreia la idea: érem dos escaladors i quatre companys més. Després d’infinites complicacions burocràtiques pels visats i bitllets d’avió, vam enlairar-nos per fi de Moltpellier cap a Malí.

Sempre es diu que durant el primer contacte amb el país, a l’aeroport d’arribada, un ja es pot fer una idea bastant aproximada de les costums locals. El nostre cas no va ser cap excepció: a l’instant vam gaudir de l’extrema hospitalitat local i fins i tot ens va rebre el president del país (encara que dins la multitud no el vam ni distingir) i també vam notar de seguida l’arrelada filosofia africana...vam haver de ser nosaltres mateixos qui descarregar les maletes de l’avió i organitzar el visat de passaports, això sí, tot molt més ràpid i divertit que a qualsevol aeroport occidental.

A partir d’aquí el viatge va ser com estar en família: cal dir que al peu de les parets que volíem escalar, en un petit poblet de cabanyes anomenat Daari, hi viu en Salva, un català que ja fa anys es va enamorar de la zona i va decidir establir-s’hi. Es escalador i hi treballa de guia. Encara que ell ja tenia un ‘tour’ contractat, vam poder llogar-li un Land Rover i l’Asís, un tuareg amic seu ens va fer de xofer.

El primer objectiu del viatge era escalar. Volíem fer-ho de seguida, abans no ens agafessin els inevitables descontrols intestinals. Les principals característiques d’aquestes parets són l’extrema calor, uns 40ºC al mig del dia i un incessant vent anomenat ‘Harmatan’ que és un arma de doble fil: et va refrescant, permeten que no t’ofeguis de calor però a la vegada et deshidrata fins a deixar-te sec com un bacallà. Hi ha moments que és extremadament fort i provoca una total incomunicació amb el teu company de cordada o fins i tot pot arribar a tirar-te fora de la paret. També la roca és estranya: són grans blocs superposats que fan l’escalada molt atlètica. Per altra banda, les fissures són arrodonides i relliscoses i estan plenes de rat-penats que xisclen enfadats quan hi poses la mà, però no mosseguen, encara que això no t’ho acabes de creure mai.

No m’allargaré amb detalls tècnics, però en tres jornades vam poder fer cinc vies.
En la segona ruta, on la majoria d’ascensions fan vivac, vam sortir en el dia i en la tercera jornada vam conseguir un encadenament inèdit de tres vies.

Així doncs vam fer cim a les tres agulles més característiques de la zona, però el que és més important es que vam viure unes jornades d’escalada de la forma més pura que podem imaginar: la nostra vida consistia en començar a escalar a les 6 del matí, finalitzar la via al crepuscle, descendre per sopar tots junts davant del foc, convivint amb la gent del poblat i dormir sota els estels del desert.

Com que també ens interessava visitar el país i no volíem avorrir els companys que no escalaven, vam recollir els trastos i vam iniciar el viatge en el vell Land Rover. Les activitats van ser variades:
Un improvisat safari fotogràfic d’elefants que havíem de perseguir corrent per la sabana... molt maco però sens dubte més perillós que escalar. També vam realitzar una travessa a peu del país Dogon, una tribu que viu dins la falla rocosa de Bandiagara on es poden veure impressionants i misterioses construccions penjades de la paret a més de 200m del terra sense cap tipus d’accés humanament possible. Vam navegar pel Níger en les típiques barques de pesca local...

Vint dies passen ràpid quan s’és feliç. Sense adonar-nos va arribar el dia de tornar i també sense adonar-nos Malí ens va marcar a tots per sempre. Avui, després d’uns quants mesos d’haver tornat, recordem amb nostàlgia la imatge de les agulles de roca rogenca retallant-se sobre l’infinit desert del Sahel.

Nota apart (víes realitzades):
- Suri Tondo: Vía Guy Albert. 400m, ED-, 6b/A0 (7a)
- Kaga Tondo. Vía Esperó Nord. 600m, MD+, 6a/b
- Integral del ventilador:
Kaga Tondo. Vía Sans Mill, 150m, MD+,V+
+
Kaga Tondo. Vía:,Vuelva Ud. Mañana, 200m, ED-, 6b, Ae
+

Kaga Pamari. Vía Macumba Circus, 100m, ED-, 6b,Ae

Primera visió de les tàpies: el Sahel i el massís d'Hombori al fons. Infinites possibiliats d'obertures

La Main de Fatma, el grup d'agulles més estètiques del massís i que concentren el major nº de víes

Fissures de sortida a la Guy Albert. Agulla de Suri Tondo

Dos guris molt lletjos i els seus bojos invents occidentals. Al fons a l'esq. el Suri Tondo. A la dreta el Kaga Tondo

El llarguíssim esperó N. Del Kaga Tondo. En cercles blaus es pot veure una cordada de Italians que van repetir la via uns dies després.

La Tossa de Montbui. Vies d'escalada

La Tossa de Montbui és el pujol que domina la conca d’Odena i Igualada pel S.O. amb excel·lents vistes sobre aquesta part de l’Anoia. S'hi pot accedir en cotxe fins al cim on trobem una torre i una ermita pre-romàniques (s.X) que val la pena visitar. Per sota, la plana cimera està pràcticament envoltada d’una franja rocosa d’escassa alçada (10-15m) on s’hi han anat obrint petites vies, sobretot en la seva part oest i nord, on la franja es de millor roca i es divideix en dos, una superior i un altre inferior.
El peu de via es fresquet, ideal a l’estiu, ja que es troba a l’ombra del bosc.
La roca és de calcari molt tou amb presa roma i poc adherent a les plaques compactes.
En les vies equipades les expansions són espits que encara aguanten però caldria anar renovant.
Sense fer cap treball d'investigació, suposo que les primeres vies que s’hi van obrir van ser la xemeneia nord, visible des de Igualada i potser alguna fissura mes com a pràctica d’artificial, però va ser el Lete, aperturista de la generació dels Pirates, qui va descobrir el petit potencial de zona esportiva i hi va obrir les plaques més boniques i potents. En els meus inicis i juntament amb el Ricard vam obrir més vies, algunes d’equipades i alguna altra línia “clean”, totes de grau baix-mig (6a+ max.). Últimament han aparegut dues vies mes, una amb parabolts i un altra amb químics (aquesta última més descol·locada cap al est i no surt a la ressenya).
Sincerament, aquesta escola només te interès local per fer-hi escapades ràpides ja que està a 10 min. en cotxe d’Igualada i nomès hi calen 2 min. més d’aproximació.
Aniré obrint vies, ja que queden forces línies llògiques. Ja aniré informant. De moment penjo les ressenyes que ja havia fet, adjuntant-t’hi la nova via de parabolts: No se el grau d’aquesta, te dues entrades, una directa i un altre amb flanqueig des d'un presa artificuial sikada. Hem falta provar-les l ja que cal company que et cobreixi ja que el xapatge queda molt alt en les dues versions que tenen pinta de setè grau .



Foto 1. Cara est de la Tossa. terreny verge, roca mediocre...
Foto 2: Marian a un 6a de la placa del sector B
Foto3: Sector C, la bauma de la dreta
Foto 4: sector D, vies Borkum Riff i Dièdre vermell

via FELA Ransome KUTI al Coscollet

Us presento una nova via que vaig obrir amb el Miguelón davant del Coscollet i que encara no s’ha publicat. Està dedicada al rei de l’afro-beat, el gran FELA KUTI.

La línia la va descobrir el Miquel i va resultar molt espectacular, montrebeiana, sempre en lliure molt tieso i mantingut i hi ha quedat el mínim material posat per poder-la fer sense martell. Hi ha trams obligats de 6c sobre roca dolenta, sobretot en les tirades L2 i L4 que va obrir el Miquel. És orientació S-S.O. de manera que es per a l’hivern. La topo es del Miquel i amb els graus força ajustats com es habitual.
En definitiva un aventura gratificant però cal anar-hi amb ganes de descarregar adrenalina. Si algú hi te interès li envio l’aproximació i el descens que són una mica complicats.