Tractament amb clorhídric de cantells polits

_{Ja fa anys vaig llegir que els francesos del COSIROC van utilitzar àcid clorhídric per recuperar cantells polits. A continuació uns apunts sobre l’assaig que he fet per saber si es factible o no...}

_{Primer cal diferenciar un cantell polit (ha perdut l’abrasió degut al excessiu fregament de mans i peus) d’un cantell sobat (película de grassa humana dipositada per les mans, fàcilment eliminable fregant amb aigua i sabó)}

_{El calcari es una roca sedimentària formada majoritàriament per CARBONAT DE CALCI, amb un àcid fort com el clorhídric, formarà clorur càlcic (una sal inocua), diòxid de carboni i aigua.}

CaCO_3(s) + 2 HCl_(aq) → CaCl_2(aq) + CO_2(g) + H₂O_(l)

_{La reacció provoca nova porositat a la roca, tornant-li el tacte abrasiu.}

_{La dosificació ha de ser en petita quantitat (seqüències de gotes), mullant només la superfície del cantell que volem tractar (útil una ampolleta amb tap interior foradat tipus alcohol de farmàcia). Veureu que es produeix una efervescència que dura uns segons. Quan desapareix l’efervescència, repetir de nou l’operació, eixugant els regalims amb paper absorbent o de wc.}

_{He efectuat proves amb un còdol de calcari extremadament dur i polit:}.

_{En aproximadament 3 min es poden fer unes 10 aplicacions, gastant en total nomès uns10ml de producte (una culleradeta de café). Amb això, la roca ja agafa certa rugositat, encara que poc apreciable.}

<sub>Com mes cops es repeteixi l’operació, mes rugositat s’obtindrà, però cal temps i paciència.

En acabar, millor netejar amb aigua per eliminar la sal superficial.</sub>

L’àcid clorhídric utilitzat en l’assaig es el mes concentrat que es fabrica (32%), només disponible en drogueries industrials.

Normes de seguretat:

Evitar el contacte amb la pell (utilitzar guants) i sobretot amb els ulls, es corrosiu i pot provocar cremades greus.

Es tòxic per inhalació, amb la dosificació gota a gota, no hi ha problema de gasos i no cal utilitzar cap mascareta, però evitar inhalar directament el producte.

_Conclusió:

_{La rugositat aconseguida en 5 min. d’aplicació es casi inapreciable. Caldria molta dosificació i temps per obtenir un resultat espectacular, per contra, el producte gastat es mínim}

_{Interessant nomès per casos extrems de vies dures amb passos claus polits que no es poden evitar amb cap altra seqüència...}

_{A utilitzar només per reequipadors amb idees clares i força paciènca,} i sempre que sigui possible amb el màxim consens d’equipadors, locals, etc.

Rapelar d’una via llarga amb gri-gri

En una via equipada de varis llargs on decidim assegurar amb un fre automàtic , si hem de baixar en varis ràpels, hi han dues opcions habituals, però tenen alguns inconvenients.

Al final us detallo una tercera que m’he inventat i que penso que millora les altres.

1) L'opció mes coneguda es passar la corda fins la meitat per les anelles, fer un bucle a la corda just al sortir de les anelles i posar-hi un mosquetó per agafar i escanyar l’altre extrem que surt pel cantó contrari de les anelles i rapelar per aquest tram de corda, que queda fixada i per recuperar-la tibant del tram amb nus.

Es bastant perillosa per l'alta probabilitat de que s’enganxi el mosquetó o el bucle en branques i desaconsellable pel desgast a la zona del nus pel fregament.

També es la mes lenta ja que cal recuperar sempre tota una meitat de corda, desfer i tornar a fer el nus.

A mes, llencem les dues puntes avall amb el risc de que s’enganxin, sobretot si fa vent o be l’hem de portar tota plegada a sobre.

2) Rapelar els dos de cop.

Només recomanable si les reunions son a prova de bomba. Cal tenir clar que si un dels dos s'ancla a una assegurança i obra el fre, precipita el company al buit.

Es mes ràpida que l’anterior, ja que no cal esperar a que baixi el company, però també es perd molt temps localitzant la meitat de la corda i passant tota la meitat per l’anella. També cal llençar puntes avall o be l’hem de portar tota plegada a sobre.

3) Ara l’altra opció que m’he inventat:

Figura A: 

Cal passar una punta per les anelles, encordar-se-la a l’arnés i passar pel grigri l’altre extrem que surt de l’anella  i despenjar-se un mateix fins la R inferior (Veure figura A).

Es aconsellable que el col.lega et vagi donant corda des de la R, així que no cal llençar-la de cop i diminuim riscs d'enganxades o encara millor, baixar-la un mateix enrotllada al peu.

Passem a la Figura B

Un cop arribes a la R inferior, t’hi ancles i sense desencordar-se, fas de CONTRAPES, així que pot baixar el company per l’altre extrem lliure ( aquest fixar-lo també a la R, no fos cas que el company s’equivoqués de punta!)

Un cop sou tots dos a la R, desfer el nus i només cal recuperar el tram just del ràpel, i no tota la meitat com en els cassos anteriors, guanyant temps i energia.

Tampoc no cal buscar cada cop la meitat de la corda, amb això estalviem molt de temps.

No cal tirar puntes avall, per tant, anul.lem el risc de que s’enganxin. 

Tampoc hi han nusos que es puguin enganxar o desgastar la corda.

NOTA: Això no un mètode exhaustiu, es una experiència personal, cadascú l’ha d’intepretar amb la precaució necessària.

Ràpels “top”

Que malament estan muntats els ràpels en algunes vies llargues!

Com que si fas mes d'un llarg ja li diuen "escalada d’aventura”, sembla que ja es pot fer el qutre...

Doncs al contrari, a la paret s’haurien de minimitzar les expansions i si fem un forat ho hem de pensar una mica abans....quantes R’s amb 3 parabolts, tenen muntat un ràpel de pena!

El mes greu que he vist últimament, m’ha motivat a penjar aquest post:

unes reunions reequipades amb 2 químics inox de puta mare, li passaven un bagueto de 105.mm, del qual li penjaven un maillon…flipant!, després de tanta pasta i feina…acabaves rapelant d’un sol bagueto!.

Les cadenes de top-ropes d’esportiva tampoc es salven i a vegades hi ha veritables despropòsits. Tots hem desmontat una via desplomada de 35m a estrebades despenjant-te d’un mosquetó que es tanca gràcies a una mica d’esparadrap.

A continuació una idea de com muntar una R estil “Piola”, per mi el sistema mes barat i efectiu que hi ha…ja que hi actuen dos elements de seguretat.

L’únic a tenir en conte es que el bagueto sigui prou llarg per evitar que treballi, però tampoc massa sobrat per evitar-li massa impacte en cas de que saltés el parabolt inferior.

Per aquest motiu, aquesta proposta es molt adequada amb materials flotants (pitons, ponts de roca...)

Un altre ventatge es que els dos parabolts poden estar tant separats com calgui (i no com els limitats 20cm que obliguen les cadenes ---> exemple típic d'enllaçar sabina + assegurança que queda lluny) o en el cas que no ens agradi expansionar tota la R sobre el mateix tram de roca (bloc o llastra sospitosa )

L’únic inconvenient es que l’usuari ha de pensar una mica abans de passar la corda (tampoc es tan complicat, no?) i que el bagueto envelleix, però com que es l’element redundant i no treballa, no pateix fatiga i hauria d’aguantar uns forces anys (probablement mes que algunes cadenes que venen alguns fabricants).

fissures equipades...no gràcies!

Una petita paret verge i desconeguda.
L’escassa alçada, fa que sigui un objectiu menor i massa temps posposat.
Al final li passo el mapa del tresor al col.lega fanàtic, que no perd temps per encetar el botí...però uns altres pirates han arribat abans i van desembarcar l’artilleria pesada....
La visó es desagradable: l’excel.lent fissura, motiu principal de la paret està paraboltada de dalt a baix!

Pirates verticals:
Una fissura que ratlla tota una possible via mola deixar-la desequipada. Si no et va el rotllo de l’autoprotecció, munta-li un R a dalt de tot i fes-li els top ropes que vulguis però deixeu lloc a l’estil “net”... les futures generacions t’ho agrairan.

un exemple: “Afluixa maduixa”, 6c, a El Casot.

Un sector 100% esportiu on han deixat amb molt bon criteri aquesta bona fissura desequipada.

Químics versus parabolts

Difícil decisió, algunes idees per qui s’ho hagi de plantejar algun dia (parlem d'esportiva, es clar):


Durabilitat
Químics: estimada en 30 anys (50 anys per la Hilti RE-500)
Parabolts: Molt variable, depenent del material i la humitat (els de la Calavera, per exemple, porten deu anys i ja tenen mal aspecte). Els de inox duren molt mes, però la contínua micropresió dins el forat continua sent el perill de totes les expansions.

Resistencia:
Similar, per sobre dels 2000 kg-força en els dos casos si la feina es fa be. Ull a les incompatibilitats entre alguns tensors de poc relleu i algunes resines.
Idem amb els parabolts, no es pot mesclar inox i altres materials (zincats, bicromatats).

Estètica:
A mi el químic inox em sembla mes discret que el conjunt espàrrec + plaqueta.

Col.locació:
Aquí la diferència es abismal, pels químics cal:
- foradar, fer encaixos en el forat de sortida, raspallar, bufar, tornar a raspallar i bufar, insertar la resina (fàcil en cartutxos envasats, mes complicat amb el sikadur 31), girar uns quants cops el tensor per assegurar la mescla correcte i finalment netejar la superfície de resina sobrant...15 min. si es te pràctica
- El parabolt només cal enfonsar-lo en el forat i apretar la femella. Tot i la simplicitat, de n’hi do del munt de parabolts mal posats que es veuen (en particular, els Fixe M10 expansionen fatal). 4 min. en total.

Temps d’espera:
Pels químics, des de 2h a dos dies, depenent de la resina i la temperatura. Això es un problema en desploms on volem xapar de forma immediata el seguro per seguir equipant.

Normalment es fan tots els forats primer i posteriorment s’aplica la resina i tensor.
Si entre les dues operacions plou, cal esperar fins que el forat està totalment sec.
En l'altre extrem, si fa molta calor i ens distraiem uns minuts entre forat i forat, la resina pot assecar-se dins la boquilla.
El parabolt no te cap d’aquests problemes.


Eliminació:
Si l’has cagada amb un químic, ja pots buscar una radial. Serrar a mà o trencar-lo pot ser una odissea.
Enfonsar un parabolt es simple, si s’ha tingut la precaució de deixar el forat de la mateixa llargada que el espàrrec.

Incognita de la instalació.
Una resina en mal estat no es fàcil de detectar, ni pel equipador ni pel repetidor. Ull amb les Hilti, son molt delicades pel que fa a l’emmagatzematge, necessiten temperatures molt estables.
Per exemple: una via a Siuranella sud , no se que del “gusano”.
Els parabolts mal expansionats son evidents, per l'equipador i pel repetidor, tenen l’espàrrec sortit mes de 2cm de la femella.

Economia:
Preus de fabricant del 2007 (iva incl.):
0.82 eur/parabolt zincat M10x90+ 0.75 eur/plaqueta bicromatada= 1.57 eur/u. total
2 eur/tensor inox +2.5 eur/resina en cartutxo (per forat, aproximat) = 4.5 eur/u. total (per aquesta opció cal pistola específica)
casi el triple!

Conclusió:
Les tres característiques mes diferenciades son les que ens poden fer decidir, el factors mes determinants són:

L’econòmic i disponibilitat de pistola, específica (hilti) o no (sikadur).

Pel que fa a durabilitat, guanyen el químics per golejada.

També el temps disponible, però aquest no hauria de ser tant important, la feina ben feta...

Altres factors com l'estètic ja no son tant importants i depenen dels gustos.

El (mal) ús del gri-gri

A rel d’una cas que hem va explicar un col.lega, últimament m’estic fixant amb com assegura la penya al peu de les nostres vies d’esportiva i la conclusió es pessimista:
no hi han mes accidents de miracle.


L’estampa sempre es aquesta, amb tres variants:

- L’assegurador no mira l’escalador i centra la seva atenció altres motius mes "interessants"...ERROR!
- A mes, agafa permanentment el gri-gri amb la mà, per poder bloquejar el mecanisme i donar corda ràpid... ERROR GREU!!
- Amb l’altre mà no agafa la corda que surt per sota, si no la que surt per dalt o directament no agafa cap corda. ERROR MOLT GREU!!!

Amb la tendència a utilitzar cordes mes fines, la situació empitxora encara mes.

La combinació dels tres factors porten a un resultat fatal que em va explicar el col.lega:

L’escalador cau.
L’assegurador, que no el mira , nota una estrebada de corda.
Pensa que el seu company li demana corda per xapar, com que està bloquejant el gri-gri amb la mà, aconsegueix donar-li mes corda ràpidament.
Amb l’acceleració de la gravetat, l’escalador cau 10m per segon. Estava apunt de xapar la cadena, però en dos segons arriba al terra!!!

Aquest accident es real.

Si veieu algú que assegura malament, digueu-li; segur que us mirarà malament, però potser eviteu un accident.

http://en.petzl.com/ProduitsServices/GRIGRI%20experience.pdf

El millor clau

Ho sento pel que esperàveu un altre tema mes animat...

Recopilant pitons per deixar-li a la nova esperança bigüoelera em vaig adonar amb pànic que només em queda un exemplar del que es sense dubte es el MILLOR PITO QUE S’HA FABRICAT MAI:

L’ACANALADA!!!

El pitó mes versàtil del món, entra en varis rangs de forat, des de l’universal a la “V” petita.

S’expandeix mes que el cony de la Bernarda (a diferència de les U’s que l’han substituït als catàlegs) i per la seva forma de mitja canya s’adapta ideal al falcar amb fustes o flors de pitons.

Ja ho diu la dita: “abans de fotre la cagada, clava-li una acanalada”

Només un inconvenient: igual de be que entra, costa de recuperar-lo.

Definitivament FADERS, l'únic fabricant que el produïa, ha descatalogat aquest producte fa anys, suposo que per la poca sortida que tenia.

Hi ha un especialista de material de muntanya interessat a versionar-lo, ja informaré sobre el tema.

Cagades al arnesos

No se el que cobren els dissenyadors de material de muntanya, però més d’un es mereix directament una petada al cul.

M’havia de canviar l’arnés de paret. Les premisses són: fiabilitat, cintura còmode i bons portamaterials.

Directament vaig anar a mirar el catàleg de Peltz, ja que tot i ser la marca més cara, també són (o eren) una garantia de qualitat.


El nou model CALIDRIS, era una evolució (després de molts anys d’estudi i tal...) del que jo JA tenia, el GOROU. Tot perfecte, cintura ample, regulació rápida, lleuger...però no te argolla al darrere per penjar les trèkings!!!..
flipo com s'han deixat aquest detall tant important, no se en que pensen però estic segur que la majoria d’ascensions en pared són d’un sol dia i amb baixada a peu, on volen que pengem les sabates, a un dels portametrials lateral?



Mirant alternatives, vaig provar-me el model de KOSMAN de FIXE, que es una copia exacte del del Peltz, fabricat per una empresa de la Rep. Checa, a diferencia que aquest si que te fins a 2 argolles al cul.

Encara que malfiat de la marca catalana, me la vaig acabar comprant.
Al segon dia, es va trencar el portamaterial del davant tan sols amb una petita enganxada.
No vull ni pensar que et passi això en una tapia compromesa amb mig joc de friends penjant'hi...

Ja a la botiga hem comprovat que la resta de portamaterials d’aquest arnés també es trenquen amb molta facilitat.

N’hi ha que continuen amb la seva mala fama i d’altres que se la comencen a guanyar.

El vertiqualidad dels Alps

El llibre ”233 escaladas de dificultad en los Alpes”, és un excel·lent recull de vies dels Alps i a més, feta per un autor català, en Jordi Lluch.
Tot i que la vaig comprar just al publicar-se, confesso que no la vaig valorar prou, potser per suposar l’autor com a massa “clàssic”.
Dons res d’això. Amb els anys, repetint les vies que ens venien de gust per tot l’arc alpí, hem comprovat al tornar a casa que ja sortien a aquesta guia, fins i tot aquelles que consideràvem autèntiques rareses.
Al meu entendre la selecció de vies proposades és molt meditada i es nota que l’autor en té bones referències, des de les més històriques dels grans massissos fins a les mes modernes i extrems del Ratikon o Wendestock, però totes de gran bellesa i elevada dificultat.
La graduació, en escala alemanya, es tirant a subvalorada o sigui que no subestimeu cap via i penseu ens movem en alta muntanya.

El text és breu però dona informació suficient per repetir la via. En canvi, els croquis d’en Ballart, d’estil panoràmic, no estan a l’alçada de l’obra i caldrà complementar-ho amb ressenyes més detallades.

S’ACABA LA INVASIO DELS ALIEN?

Segurament com jo sou uns fans del micros artesans de la marca nord-americana CCH, els ALIENS, que des de que van aterrar al meu planeta semblava que es instal·laven per sempre dins la meva caixa de material, però les altres marques també s’espavilen i sembla que ara es posen a nivell. Els meu aliens es fan vells i aviat faran el últim vol. A mes, l’escassetat de stock a la que aquest fabricant condemna Europa encara fa mes difícil la meva futura elecció.
Tradueixo per sobre i resumeixo l’article de l’últim nº de Rock and Ice digital d’un tal Jeff Jackson per a qui estigui amb el mateix dilema.

WILD COUNTRY ZEROS.
Wild Country va allargar recentment el seu eix en els zeros, que funcionaven des de el 2002, per permetre entrar-los en emplaçaments mes profunds, però en el procés també es van millorar encara mes incrementant la seva flexibilitat
Els zeros #1 i #2 van de 61 a 67 gr. respectivament, isón molt adequats per artifo, però també per qualsevol fissura fina. Per artifo els zeros més petits són imprescindibles.
La gamma del ’ dels zeros excedeix la de Black Diamond i de Metolius en 2.3 mil·límetres. El TCU#00 va per sota amb 8.5mm i el #000 de C3 s’en va a 7.8mm, mentre que el #1 zero va a 5.5mm.
Entren be en forats per Lost Arrow i és lleument més estable que els Loweballs en les esquerdes irregulars on les quatre leves individuals poden rotar i assentar contra irregularitats.
No queden clavats quan caus sobre ells, a diferencia del disseny del Loweballs.
Els zeros arriben a ser més rígids a partir del #3 , que correspon amb el C3 i els TCU i la seves prestacions per escalar en lliure s’incrementen.
El disseny del xeringa treballa millor que el de Metolius per penya amb les mans grans.
Pel que fa al tibador, s’enganxa fàcilment amb altre material a l’arnes .
Els zeros #1 i #2 són els micros més petits del món.
Tan per artifo com per lliure de fissures fines són obligatoris.
Els zeros més grans, #3 i superiors, són extremadament funcionals i comparables a les altres marques .
Foto: el zero nº2

Més info a http://www.wildcountry.co.uk/home.htm


b) BLACK DIAMOND C3
El C3s està clarament un pas per davant de la resta. Combinant les millors característiques dels zeros i del TCU, el C3 és una unitat resistent i ultra-ergonòmica.
És més estret que qualsevol altra unitat del mercat, de forma que es coloca be en fissures poc fondes.
Pots xapar dins el bucle de cable per anar en artifo i la cinta semirígida queda sempra oberta amb un accés fàcil. La part superior del bucle està plastificada amb goma que flexa sobre les arestes però segueixen sent rígida lateralment.
La rigidesa (com el TCU), combinada amb el llarg bucle de cable (igual al del zero) és clau per col.locar les unitats més petites. Quan la fissura es fa petita això t’ajuda a encaixar el micro.
El plàstic que el recobreix protegeix be els cables de desfilar-se.
Subjectivament, el C3 senta be dins la mà.
La forma del tibador i l’encaix pel polze són adherents i Fins i tot el #000 senta be dins les mans mes grans.
Els C3s són realment els més fàcils d’utilitzar.
Això els fa especialment recomenables per anar en lliure i ser la diferencia entre encadenar o caure .
Foto: joc dels nous C3


Més info a http://www.bdel.com/


c) METOLIUS ULTRALIGHT TCU's
Els TCU de Metolius estava entre els mictros mes petits del mercat el mercat, des de 1983, i van revolucionar l’escalada en artifo i en lliure. En llocs com Yosemite o Indian creek amb fissures paral.leles , aquests (T)hree (C)am(U)nitsvan redefinir l’escalada facilitant unes proteccions rapidez, a prova de bomba sense sustos. Metolius la redisenyat recentment els seus TCUalleugerint-los de 25 a 30 per cent fent-los les unitats més lleugeres del món.
El TCU #00 és tres grams méslleuger que el seu equivalent de zero el # 3 i 14 grams més lleuger que el #000 de C3 Mentre que la grandària augmenta, la diferencia amb el pes respecte les altres marques també ho fa. El TCU #1, per exemple, és 16 grams més lleuger que els seus competidors, el #5 zero, i 12 els grams que el #1 de C3 Amb el seu poc estilitzat disseny de U, és bastant resistent amb l’ús i caigudes sobre arestes . El disseny de U protegeix el cable i ajuda a que no s’enredin amb la resta de material.
També es pot xapar directament al bucle d’acer guanyant uns preciosos centímetres en artifo.
El desavantatge és aquest disseny de doble destral que fa les unitats més amples al cap i per tant per a menys probables d’entrat en enplaçaments estretes en comparació als models equivalents de Black Diamond i Wild Country Els TCUsón més curts que les altres dues marques provades i això els fa menys adaptables a llocs profunds on necessites certa longitut per arribar-hi. Per mans massa grans cal barallar-se amb els tibadors dels models mes petits TCU han suportat la prova més important, són estables, durables, forts i ara, ultralleugers. Si el pes és la teva preocupació principal llavors aquest model és per tu.
Aquest 25% de pes extra es nota quan portes 3 jocs de frinds en una paret seriosa.
El TCU és també es mes lleuger per la butxaca!
Fotos: el nou TCU i el curiós codi de colors per saber si la col.locació es prou bona (una mica excessiu no?)

Més info a http://www.metoliusclimbing.com/ultralight_tcu.htm