Les Vuardes, via Dérive, 300m, 7a

  

Les Vuardes és un paredot amb majúscules...300m verticals o desplomats amb molts sostres que ens poden recordar a primera vista Montrebei.

Ull!... tot i estar alta, es sud-est...a tenir en compte amb el sol que cada cop pica mes als Alps...nosaltres ens hi vam posar perquè donaven previsió de núvol...i vam sortir ben escaldats!

Vam escollir la Dérivee, una de les mes recomanades a la guia. La veritat es que te un traçat flipant i la marcaven poc obligada, (6b). es veritat que els parabolts estaven força propers en comparació a l’aire que solen tenir per aquest zona, tot i que algun tramet obligadet també hi és... i no és 6b.

La via comença molt xula i ben tibanera, amb uns primers llargs de pel.lícula, però aviat abunden les travesses tècniques amb uns graus surrealistes (vaig rapar en un 6b+), això,  junt amb la solana castigadora que ens va fondre, vam optar per sortir per dalt com fos i sense floritures.

Accès:

Just acabant el revolt d’esquerres al sortir del poble de Romme Sur Clusses, a l’esquerra agafem una pista cimentada amb forta pujada que posa prohibit el pas a vehicles no 4x4. La pista és estreta però està en molt bon estat. Poc després ja hi ha cartells de la cabana de les Vuardes, on arribem, sempre en pujada, en uns 15 min i aparquem (no mes de 4 places). Lloc molt tranquil per passar la nit. Nosaltres vam pujar perfecte amb autocaravana, però a la tornada el pastor ens va clavar la bronca, argumentant que nomès poden pujar 4x4 (???).

Un cop aquí, retornar a peu per la pista un 90 m i endinsar-nos a la dreta cap al bosc en sender molt poc definit, que es bifurca als 5 min...  tenim 2 possibilitats:

-A l’esquerra tenim accès amb varis rapels...alguna fita...ho vam veure realment poc marcat ...

- A la dreta, anem planejant fins trobar una gran canal boscosa que es va fen cada cop mes dreta i estreta. Surt algún cable passa-mà massa prim per agafar-s’hi, però tampoc fa falta...atents a quan el terra de la canal comença a ser un llit rocós amb rierol: aquí hem de flanquejar cap a l’esquerra (un cable mig enterrat i lligat a una soca ho senyala),  seguint pel peu d’un sòcol  de roca que cada cop es fa mes gran fins esdevenir la gran paret de les Vuardes (30’)

Les topos d'aquestes dues les podeu trobar al www.camptocamp.org , junt amb la descripció que he fet no heu de tenir problema. Després vam comprar la súper-recomanable guia local que cobreix tota les tàpies i esportiva de la vall de l'Arve: http://www.escalade-74.com/topos/topo_arve.htm

Tours d’Areu. Via Alcotest, 7a+, 200m

Doncs si que va ser un bon test...de grau i de coco, però també un plaer repetir aquesta via de qualitat excepcional.

El Piola la deuria obrir en la seva època més hardcore, ja que el grau està colladíssim i la distància entre xapes són bastant picants...i en 3er llarg, ratllant l’expo...després vam llegir a la guia local de portar algun flotant opcional, però fer-la només amb exprés va ser una experiència que ara no canviaria.

Només vaig encadenar el segon i tercer llarg...però quin llarg!...la resta de blocs hem van tombar.

Ull a l’últim llarg, hi ha l’últim parabolt  10m abans del cim i no saps per on tirar, a la dreta hi ha una via d’espits....cal anar recte, per l’esperó, més fàcil del que sembla, fins una terrasseta on trobem la R a la dreta.

Accès: a la meitat del carrer principal de Sallanches, direció Chamonix, trencar a mà dreta cap al carrer de l’oficina de turisme, seguir a la dreta, direcció en paral.lel i contrària a la del carrer principal i desprès a l’esquerra en forta pujada cap al pàrquing del antic remontador Burzier o camí del refugi Duran.

Al pàrquing (gran esplanada asfaltada entre apartaments) es pot dormir molt tranquil. Pujar caminant pel carrer que asfaltat que puja i de seguida es transforma en pista fins al refugi Duran i d’allà evident cap a peu de paret. (1h30’). La via és rapelable.

Les topos d'aquestes dues les podeu trobar al www.camptocamp.org , junt amb la descripció que he fet no heu de tenir problema. Després vam comprar la súper-recomanable guia local que cobreix tota les tàpies i esportiva de la vall de l'Arve: http://www.escalade-74.com/topos/topo_arve.htm

La Maladière. Vade retro satanàs, 6c+,Noli me Tangere: 7a+

La Maladière és una vertical paret que es recomana per dies de pluja, ja que vàries vies no es mullen, però a nosaltres ens va sol.lucionar el viatge gràcies a la seva orientació oest, gaudint de la seva ombra fins al migdia i evitant la calda canicular que cada cop afecta més als Alps.

Hi vam fer dues vies genials d’en Piola, ben equipades amb parabolts (tot i que sempre hi ha una mica d’aire ) i amb grau colladet, però correcte.

1) Vade retro satanàs, 6c+,. 280m: via desplomada i de cantell, per gaudir d’allò més. Surt al rotpunkt però lluitant, que no regalen. Ull als creuaments i reunions comunes d’altres vies...seguir sempre per parabolts i no per químics.

2) Noli me Tangere: 7a+, 280m , Un altre joia, més variada, amb desploms, travesses i plaques, amb un plus més de dificultat que l’anterior: aquí tenim vàries tirades de 7a+ que hem tomben, però son de bloc aïllat i en general són els setens més humans que vam fer aquest viatge.

Accès: uns 40km abans d’arribar a Chamonix, sortir al poble de la Balme i entre els pobles de St. Sigismond i La Frasse, aparquem a la Crux Verte,  un collet amb zona de pícnic. Just davant neix una pista ample que puja directe cap al cim, que després te un tram asfaltat. Arribem a un trencall, agafem la pista que planeja cap a l’esquerra.  Trobem un segon trencall, agafem el sender que puja cap a la dreta (cartell “la Dent”). Assolim el plà del cim i agafem un sender més petit i fitat en diagonal cap a l’esquetrra que ens porta en 30' al peu dels rapels de la via Les Trópiques (dos cartells). Es una cadena en un arbre i un químic. En 5 còmodes rapels assolim el terra

Les topos d'aquestes dues les podeu trobar al www.camptocamp.org , junt amb la descripció que he fet no heu de tenir problema. Després vam comprar la súper-recomanable guia local que cobreix tota les tàpies i esportiva de la vall de l'Arve: http://www.escalade-74.com/topos/topo_arve.htm

a l'esquerra la vade retro... i a la dreta la Noli..

cantell i desplom a la vade retro

 Travesses complexes a la Noli...

Verdón, que te quiero Verdón

Últim post de la setmaneta de vacances.
Abans de marxar de Suïssa fem un intent desesperat d’acostar-nos al nostre estimat Wendestock, però no hi ha res a fer, mitja paret està nevada.
Aprofitem per saludar el l’amic propietari del càmping i fer-hi unes cervesetes que ajuden a prendre una dràstica decisió: fugim cap al Sud, al Verdón, son molts kilòmetres però l’endemà al matí podem estar-hi escalant.



La imatge del Verdón com a destí freeky està equivocada. Per mi es una escola predominantment de tàpia, amb totes les seves variants: equipada, tradicional, artifo... roca perfecta, longituds variables de fins a 400 m. amb panys de paret contundents i extensísims, sovint les aproximacions son en ràpel, complicant les retirades i el grau està bastant ajustat,... al·licients per visitar aquesta escola que pot oferir bones dosis d’aventura.

Diferents orientacions (nord a la paret del Duc, ombra a la tarda a la paret d’Escalés), el fantàstic riu al migdia i l’excel.lent prat del càmping municipal permeten fer-hi estada fins i tot en els mesos mes calorosos.
Foto: Paret del Duc.



Foto: el descens pot ser refrescant

Així que enxufem el turbo per fer quatre viotes en dos dies.
Fotos i una breu descripció de cada una:

A la paret d’Escalés:

- Demande: la clàssica per excel·lència, 400m de dièdres i xemeneies de gran bellesa al voltant del 6a. La guia la marca com equipada, però conteu amb unes bones excursions. Si voleu suavitzar el tema, porteu friends. Sobadeta.



- Ulla: Just al costat de la primera. Imprescindible. 400m desplomats i mantinguts, sobredosis d’encastaments. 6a/b (6b/c real). La guia la marca com equipada, però per fer-la només amb exprés cal anar molt lolo, si no, portar els friends mitjans/grans.



- Visión futeé: Via dels germans Rémy, tot un segell de qualitat i compromís. Curiosament marxem del seu país i ens els trobem aquí de nou, on conten amb bastants apertures. 4 llargs de placa mantingudíssima de 6c+ (7a/+ real) amb trams distanciats entre xapes.





A la paret del Duc:

- Série limiteé: 300m, primera meitat tranquil·la, 6b’s fàcils de dièdre i segona part mes dura i obligada, 6c collat. Últims tres llargs boníssims.
Foto 1º meitat.



Foto: un altre cordada a la segona meitat

Ratikon

Tot i ser el principal objectiu del viatge, poca cosa puc dir: la muntanya no ens va deixar veure el seus secrets i la pluja i la neu persistent van fer-nos desistir al cap de dos dies i marxar de Suïssa cap a zones mes càlides.


Rrrrreeeetiraaadaa!!!


Us recomano aquesta web com a introducció al tema i aquesta altre web amb bastantes ressenyes disponibles tot i que pel meu gust no coincideixen amb les millors vies.


Pel que fa a guia, jo tinc aquesta:

Em sembla molt complerta, els croquis són bonissims i es d’una mida petita i reforçada que et permet pujar-la a la paret. L’inconvenient es que està en Alemany.


Pel que fa a l’escalada, les parets es divideixen en dos grans àrees depenent de l’accés:




La zona oest es històricament la mes famosa per quantitat i qualitat de les vies.
La nostra experiència es que aquesta banda sembla més abandonada. A finals de Juny no hi havia un ànima a dalt, el refu estava tancat i barrat. Fins i tot al pagès de la masia que hi ha a sota li vam fer pena i ens oferia les claus de refu.
La pista d’accés s’agafa al poble de Schuders, es molt llarga, estreta i penjada, fa una mica de por, sobretot si plou i està enfangada. No vull ni pensar que passaria si coincidissin amb un altre cotxe en sentit oposat en algun punt crític.

La zona est també te grans vies, però amb menys quantitat i ara com ara concentra les “lolades” mes modernes. L’accés des de St. Antonien es ràpid, asfaltat i fàcil. Es controla part la paret des de baix i fins i tot te una zona d’esportiva i via curta o sigui que amb temps inestable aquesta àrea es molt mes recomanable. Aquí, el refu de dalt estava obert i els guardes eren molt simpàtics.


Vista del Schijenfluh desde St. Antonien.

IL CORNO DI PALONE

La següent zona d’escalada que vam visitar és una autèntica raresa perduda al Alps: IL CORNO DI PALONE , un delicatessen situat a la frontera Itàlo-suïssa del Pas d’Stelvio.
Nosaltres hi vam anar una mica per casualitat, perquè la vam detectar des de la carretera i portàvem la informació.

Les 2 hores de pujada contínua per fer 6 tirades en van semblar justificades gràcies a l’ambient totalment desplomat i pel fet de catar una de les roques mes rares que hàgiu escalat mai.

Es tracta d’esquistos que formen franges desplomades semblant a Ordesa, però en làmines molt mes fines, que li donen un aspecte molt fràgil.

A mes de la considerable distància entre seguros en algún tram, la morfologia de la roca amaga la situació de les xapes, vaja, que aquí es nota l’aire sota els peus.

Nosaltres vam fer “IL VOLO DE L’ANIMA”, fins a 6c+. Ens va semblar la més homogènia, però n’hi ha de mes difícils que prometen grans sensacions.

VAL DI MELLO

A continuació uns quants articulets sobre la setmaneta que hem estat als Alps.
La intenció era anar només al Ratikon, però el mal temps ens va fe buscar alternatives.
Us explico més aviat aspectes pràctics per si algú s’anima a anar-hi algún dia i no m’enrotllo massa amb les ascensions i les batalletes.

La primera parada va ser a VAL DI MELLO (Itàlia).

Situada al nord de Lecco es una vall granítica de tipus glaciar.
Es un lloc preciós, com un parc natural però sense serveis i molt mes permisiu del que estem acostumats a casa. Excepte caps de setmana i temporada alta d’estiu, no hi ha problema amb dormir amb la furgo al pàrquing.

Sorprenen d’entrada les megatàpies de granet, que tenim a sobre, són infinites, semblant a Yosemite, però amb feixes boscoses que les tallen. Les del segon pis tenen aproximacions força llargues i les de dalt de tot potser ni estan obertes. Mola encadenar parets per estalviar-te de caminar.




El Precipizio degli asteroidi una de les primeres tàpies que es troba al segon pis de la vall.






El imponent Qualido



Ull amb el negre, que les baixades no son senzilles (tipus vires del Midi d’Ossau).
L’escalada es tombadeta, d’adherència o de fissura, però també hi han trams tiessos.

Vam triar la via estrella de la Vall, la “Luna nascente” 300m i per no caminar, vam accedir-hi escalant una altre via: “el risveglio de Kundalini” que va per un sòcol inferior (de 400m!).
La dificultat era una mica baixa pel nostre gust, fins a 6b, però l’equipament (o la seva absència) li donen un regust interessant a l’ascensió: en els 700 m.de via no hi ha ni una sola expansió i les tirades força netes, a excepció d’algun friend abandonat. Només cal un joc de micros i un de friens fins el 3 amb el 2 repe. El nº 4 es pot substituïr per una mica de morro.


no comment...


...i el f4 al cotxe!. El jefe directament sense mans!

Sobredossis de fissures d’encastament i els dos últims llargs d’adherència “a pèl” no apta per cardíacs (ull si es posa a ploure en aquest tram, sortir de la via pot ser impossible!).

Ah, si que havia algun espàrrec, però l’havien xafat (en todas partes cuecen habas...).

El vertiqualidad dels Alps

El llibre ”233 escaladas de dificultad en los Alpes”, és un excel·lent recull de vies dels Alps i a més, feta per un autor català, en Jordi Lluch.
Tot i que la vaig comprar just al publicar-se, confesso que no la vaig valorar prou, potser per suposar l’autor com a massa “clàssic”.
Dons res d’això. Amb els anys, repetint les vies que ens venien de gust per tot l’arc alpí, hem comprovat al tornar a casa que ja sortien a aquesta guia, fins i tot aquelles que consideràvem autèntiques rareses.
Al meu entendre la selecció de vies proposades és molt meditada i es nota que l’autor en té bones referències, des de les més històriques dels grans massissos fins a les mes modernes i extrems del Ratikon o Wendestock, però totes de gran bellesa i elevada dificultat.
La graduació, en escala alemanya, es tirant a subvalorada o sigui que no subestimeu cap via i penseu ens movem en alta muntanya.

El text és breu però dona informació suficient per repetir la via. En canvi, els croquis d’en Ballart, d’estil panoràmic, no estan a l’alçada de l’obra i caldrà complementar-ho amb ressenyes més detallades.