El millor clau

Ho sento pel que esperàveu un altre tema mes animat...

Recopilant pitons per deixar-li a la nova esperança bigüoelera em vaig adonar amb pànic que només em queda un exemplar del que es sense dubte es el MILLOR PITO QUE S’HA FABRICAT MAI:

L’ACANALADA!!!

El pitó mes versàtil del món, entra en varis rangs de forat, des de l’universal a la “V” petita.

S’expandeix mes que el cony de la Bernarda (a diferència de les U’s que l’han substituït als catàlegs) i per la seva forma de mitja canya s’adapta ideal al falcar amb fustes o flors de pitons.

Ja ho diu la dita: “abans de fotre la cagada, clava-li una acanalada”

Només un inconvenient: igual de be que entra, costa de recuperar-lo.

Definitivament FADERS, l'únic fabricant que el produïa, ha descatalogat aquest producte fa anys, suposo que per la poca sortida que tenia.

Hi ha un especialista de material de muntanya interessat a versionar-lo, ja informaré sobre el tema.

La Tossa. Nova Etapa.

Per fi he començat el reequipament de les vies antigues de La Tossa.



El criteri es clar:
- Es substituiran tots els spits per tensors químics (gràcies a la subenció de la FEEC).
- Sempre que calgui es milloraran xapatges i ubicacions de les assegurances.
- Els casquets antics es taparan i dissimularan al màxim.
- Les vies d’autoprotecció, mantindran els trams desequipats però s’hi afegirà cadena per despenjar-se. Si es volen repetir i no es porten fissurers, recordeu que es molt fàcil accedir-hi des de vies veïnes o des de el cim per muntar-hi el top-rope. Espero que així es respectin per molts anys.

Com que ningú sap del cert la durabilitat dels químics, quedi aquest post com a informació per les generacions futures:
la resina utilitzada es la HILTI HY-150 i s'ha iniciat la tasca aquest Desembre del 2007.




De moment ja he restaurat tot el sector A.

La via Spígolo, que era meva, l’he allargada, ara comença mes avall i així es separa mes de la xemeneia oest. El pas dur continua sent a dalt, però surt mes maca i homogènia i crec que puja un plus: 6b.

Noves vies al Vermell

L’altre dia vaig estar al Vermell, cara sud, on hi vam fer unes vies noves, molt bones, que no he vist publicades enlloc.
Valen molt la pena i són súper llargues, 35m.

Poso els graus que em van semblar a mi, encadenant a vista.
Si algú sap el grau oficial que ho faci saber.



1- A la dreta del sostre de la Sessió Digital, el Brascó ha obert una megavia de fissura desplomada, 7a. Seguros allunyats però ben situats. Comença per un dièdre vermell, a mitja via es creua per la placa, enllaçant amb un nou dièdre i acabant per una placa gris. Ull al inici, han tret la primera xapa (M10) i la roca es una mica crosta, si peta algo aquí, et pots fer mal.

2- A l’altra banda del sostre, a l’esquerra de la Joc de l’Oca i d’un 8a nou del Brascó, hi ha una via nova que em sembla que es del Llullu. Jo li poso 7a+. Comença per una placa vermella de forats, continua amb llastres i dièdre, fins aquí súper-equipada i acaba per una interminable placa vermella amb seguros una mica lluny, roca vermellosa no del tot bona, totalment obligada i de moment molt poc marcada.

3- Finalment, l'altre via es a l’esquerra d’aquesta. Va per una planxa -esperó vermella rematada per un sostre. També es molt llarga. Em sembla que també es del Llullu.
NOTA: Al final la vam fer al gener del 2008. Jo li dono 7b, primera meitat fisura i segona de placa-esperó amb un pas difícil de veure i un altre dur amb grau obligat. Ull!, primer parabolt molt lluny, a 8m del terra, mola portar un friend o escanyar un cordino del 7 amb un nus a la fisura: La resta estan be, una mica lluny els de dalt de tot. Roca no del tot bona.

A veure si algú pot ampliar la informació.

Femme Fatale a la Paret d'Aragó.

Entre la ressenya, els autors (Ganxets i A. Castellet) i el pany de paret per on va, no hi havia dubte de que aquesta nova via de la Paret d’Aragó no defraudaria...però al final les expectatives es van superar.
Amb tots aquests arguments no va ser complicat convèncer al Paco perquè s’apuntés.

A la Pilastra dels Voltors les he fet totes:
- La via que pren el mateix nom es la gran clàssica, molt bonica dins el seu grau.
- La de los Cuarentones, fins ara, era la de traçat mes espectacular, amb un llarg estrella d’artifo apurat en 7a+ que en aquell moment jo no vaig ni olorar.
- Mes tard es va obrir la Punyalada Trapera, la mes salvatge i mantinguda de totes.
...fins que ha arribat la última creació, que les supera a totes!

FEMME FATALE:
L1: Llarg plaquero de roca excel.lent que va buscant sinuosament els curiosos forats que hi ha per anar pujant. Alguna apretadeta difícil. Tot i estar força equipat, minimitza les expansions, cal reforçar amb algún micro. Obert amb “maestria”. Ull al fregament, en corda simple s’ha d’allargar molt les cintes. 6c



L2. Continua el festival de roca i forats perfectes. Un flanqueig finet per entrar a R. Es pot reforçar amb algún micro. Jo li pujaria un plus, 6b+.




L3: Fissureta a protegir i llarga placa excel.lent de 40m, mes fàcil que les anteriors i amb equipament potser massa generós. 6b.


L4. La tirada de 7a+/b. Cal tenir fe i creure-s’ho per encadenar, ja que l’aspecte monolític espanta. Molt tècnica de peus. Malgrat tot, els cantos van sortint i permeten respirar en varis punts de forma que la treiem a vista. Equipada.


L5. L’altre tirada difícil, 7a+. Comença amb una fissura a protegir que cansa mes del que voldries i tot seguit enfila el mega-desplom vermell de blocs dubtosos, primer xapant pitons i després ja parabolts. Tibades fortes amb passos llargs on cal anar seleccionant la roca.

- Just al final del tram difícil, amb la pila sota mínims, se’m trenca un canto de mà, aguanto la bandera de miracle, llenço al següent bloc a la deseperada i... no, uff, aquest no es trenca,...rotpunkt de la via salvat!.

Després de la secció equipada ve un tram amb un pitó que no es veu i mes distanciat del que pot semblar a la ressenya.

L6: 5+/6a. Llarg final on no es pot baixar la guàrdia. Els obridors van desestimar de la sortida fàcil pel dièdre i van enfilar recte per la placa equipada amb un sol pitó. Mola per seguir apretant però cal controlar, ja que pot arribar a ser expo en algun punt.

Topo:

Material: Joc simple de micros i de friends fins el nº3. Els tascons no els vam ni tocar.
A nivell de seguretat no es el mes recomenable però es pot fer amb corda simple, s’agraeix als llargs difícils. (ull al fregament del L1 i a una possible retirada)

Piades al CARANORTE

Nota: La Feixa dels Espàrrecs que porta al peu de la Pilastra, costa molt de identificar. Per qui no la controli:
Baixant del cim, veureu ràpidament el inici de la primera feixa amb una pintada a la roca que posa “benvinguts”. Aquesta NO ES. Seguiu pel fil de la carena i poc després veureu el inici de la següent feixa, molt mes ample i dividida en varies sub-feixes o pisos que tenen diferents entrades. Heu d’agafar-la just al començament, es la principal. Hi ha tres fites seguides, una a costat de l’altre que marquen el començament i se’n van trobant mes durant els primers cent metres. Es un sender trepitjat. A mitja feixa hi ha un ressalt molt vertical d'uns 20m que es baixa amb cordes fixes, seguit d'algun destrepe mes (ull!!!) i camí pla de nou fins al peu de la pilastra on cal remontar un sòcol de 30m per accedir a la R0.

ROCA ALTA, EL SANTUARI

Aquest finde vam estar a Roca Alta, repetint la via Trinxera.

Repassant la feina feta en aquesta paret al llarg dels hiverns, m’adono que s’ha convertit en un santuari personal d'aventura i tranquilitat.



El pany central concentra un munt de vies d’alta qualitat i ha mantingut un estil d’obertura exemplar, a diferència de la Roca dels Arcs, desvirtuada i ramposa de la meitat cap dalt.

Aquí cal escalar amb tots els sentits, sempre dins l’absoluta verticalitat, a la primera meitat sobre roca dubtosa i a la segona en terreny excel.lent


L2 de la trinxera,6b+

Un resum de les repeticions de les vies mes bones que hi hem fet, d’esquerra a dreta:

- Vent de Borrufa: Dos llargs centrals interessants amb possibilitats d’alliberar-se en un grau assequible, malgrat tot, es la mes fluixeta d’aquest reportori
- Amadeus: la primera que es va atrevir a obrir per la placa des de baix. Molt bona. Es de les poques equipades. 7a
- Lolita la Mimosa: Històrica amb segell Barrufets, el que equival a línia bona i atrevida. Surt sense clavar (joc sencer de aliens amb el semafor repetit i un bon joc de tascons) i en lliure: primer i segon llarg (empalmats) 6b. Segon llarg 6c+.Tercer llarg 7a i últim llarg 6b. Sergi i Pastes, gener'08.
- Intifada: Sense dubte, la millor de la paret, per línia i estil. Portar aliens complerts fins el lila, no calen tascons ni camalots. Al últim llarg falta el pitó, però entren aliens a caldo. Surt tota en lliure, però passat l'últim parabolt caic en una patinada per una presa molsosa
-Misión improbable: No ens va agradar tant com l'anterior, potser no es tan llògica i tira mes de placa equipadeta amb trams a bloc, al últim llarg ens vam baixar congelats de fred, no notàvem els dits!
- Casting Buñuel: Una joia (amor de padre). De les línies mantingudes en el seu grau. Semiequipada on fa falta. 6c.
L’anècdota: alguns dels pitons casolans estan desenvolupats partint d’una aleació molt especial, tecnologia NASA...son de la hèlice d’un motocultor!
- Turpial: De les primeres que es va atrevir amb les plaques obrint des de baix. Tinc la 1a integral. Molt bona. 6c
L’anècdota: L’aperturista va caure al petar un canto en finalitzar el L1i va fer cremallera quedant-se penjat a cinc metres del terra...l’havia salvat l’últim seguro, ...un alien negre!
- Nabo de pavo: Obertura des de sota i equipament esportiu. Es bona, però una línia de parabolts aquí es desaprofitar el terreny i a mi em fa mal als ulls. 7a
Si es coneix la paret, es ideal com a descens ràpid per fer un altre via al sector central: de la R4 (fita al cim) fer un ràpel de 45m fins R3 i d’aquesta en 60m arribem al terra.
- El Burlón: De confecció mes clàssica però amb bonics trams en lliure i A2 de pitonatge ràpid que s’ha apurat en 7a/b. (i no 6b com diu una piada)
- Patas Kagás: Arrogant línia semiequipada, amb bones dosis d’aventura sobre tot tipus de roca. Grau collat. Segell Miguelón. 7a/b
- Trinxera: Similar a l’anterior però mes exposada, excursions sobre blocs inestables. Per altra banda, ebcadenar es mes asequible. 7b
L'anecdota: Després d'encadenar el tram de 7b (foto) i poc abans d’arribar al cim, se’m va trencar un bloc i em vaig marcar un puenting de 20m amb salt mortal inclòs.


- Albert Andreu: Sorprenent via dels 70 d’autors desconeguts. Audaç traçat sobre un pilar desplomat d’estil ordesià. Molt recomenable. Surt sense clavar i crec que l'han apurar en lliure, diria que sobre el 6c expo

Vies que no he fet i tenen bona pinta:
- Del Luís: Pendent. Segons el col.legues val la pena, segell Teixi. 7a
-Sputnik: Molt pelada, a clavar. . 6c+, A1 ...encara pendent
-Blaugrana al vent: La mes extrema. 7b+ segons últim encadenament 2008 (7a+ a equipar), a veure qui mi porta...
- Cirerator: Línia d’artifo alliberada en 7b el Desembre'o8 per Gil Gurri i Pau Franch.
La piada a http://toposiescalada.blogspot.com/2008/12/free-cirerator-roca-alta.html

-Fesderico: Vaig preguntar pel caranorte i me la van piar com a guapa. Obertura des de sota i amb equipament esportiu, 7a+. Portar un o dos cargols M8 i plaqueta per la R0 . Me la reservo com a segona via del dia.

MOJO PICÓN. Nord d'Ecos

Per anar completant la carpeta d’obertures, avui toca la via que vam obrir amb el Pastes a la cara Est de l’Agulla Lluís Estasen, la mes oriental de les plaques del Salt de la Nina, a la Nord d’Ecos.




En un intent a la “Lluna vagabunda lluna”, que vam abandonar per fred, vaig fixar-me en la línia verge que quedava a la seva esquerra, lògica i directa, però monolítica i tiesa, de forma que necessitaria moltes expansions i hem va tallar l’impacte visual que suposaven tantes xapes noves en un lloc relativament salvatge.

Després d’uns anys vaig tornar-hi per repetir la “Lluna...” i a l’últim llarg vaig veure que començaven el seu reequipament ...això eliminava les meves reserves estètiques i vam posar-nos mans a l’obra.

L’obertura havia de ser per sota, apurant en lliure, però amb el nostre nivell limitat, la poca presa que fa aquesta paret i que la roca no arriba a ser del tot excel.lent, van obligar-nos a treure el pedal en alguns trams.

De totes formes, en aquests punts la ubicació de les expansions es va estudiar per repetir-la posteriorment en lliure.

De seguida vam veure que els punts on tirar d’autoprotecció eren anecdòtics i vam optar per deixar-la tota equipada, encara que amb alguna excursió.

Com que anàvem amb trepant lleuger de mol poca autonomia, vam utilitzar parabolts M8, que per altra banda, van quedar homologats amb alguna volada.

La clau per aconseguir un traçat totalment en lliure era a la part superior, on una planxa desplomada rematada per una barrera de sostres obliga a les altres vies a passar en artifo. Estudiant la paret s’endevinava una canaleta que moria just en el punt feble dels sostres, un regal dels Déus que calia aprofitar. El problema era que un cop a la paret no teníem referències per arribar a aquest punt que quedava ocult.
Amb intuïció de navegant, un flanquig providencial al L2 i molta sort, al final del L3 casi em caic de l’alegria: estava ben be al peu de la desitjada canaleta.



Els dos últims llargs.

En tres tardes, després de la feina, pujant i baixant corrents, vam obrir pràcticament tota la via, però just a l'última expansió es va acabar la bateria. Els següents dies ja van entrar les gelades i vam aparcar el projecte fins a la primavera següent.

Una nota curiosa es que durant aquest període, el Paca volia obrir la mateixa línia amb el seu estil, amb la boira no va veure les nostres cordes fixes fins que va ser a peu de paret.
Segons ens va dir “li havíem pres la última gran placa de Montserrat” (ho sento Paca...una festa menys!) però no es va resignar i va obrir la via Joana (A4+) a la dreta de la Lluna.

Per fi va tornar la caloreta i vam pujar per obrir el muret final i a l’endemà mateix hi vaig tornar amb el Paco que va apuntar-se la primera en lliure i graduar la via.



Alguns dels repetidors han deixat critiques (bones) AQUÍ:

a Terradets: - Doctor, doctor, que em passa?

-Dr.: Els símptomes son clars,... el diagnòstic indica que pateix la variant mes perillosa d’una incurable malaltia des de fa dues dècades i sembla que cada cop li empitjora mes...no te curació possible.

A la Paret de Bagasses, sector Amanita (...o Lupitan segons l’anomenen ells), a Terradets, L’Isaac i l’Emili van obrir aquest VIOTE l’any passat i ja te forces repeticions.
Algunes piades aquí.

Nosaltres la vam repetir la setmana passada. Hem va sortir tota en lliure i encara estic bavejant. (per sort el 7b hem va tocar de 2on, que si no...)

El traçat es molt atrevit i surt molt homogènia amb un grau elevat.


La via va just a la dreta del sostre amb xorreres negres


Material: friends 0.75, 0.75, 1, 1, 2 i 3, joc aliens (groc i vermell repes) i tascons mitjans. Pot ser útil un ganxo i una pedala si no es va a fer-la en lliure.

L’inici es mes per valents, amb domini de l’autoprotecció en fissures i alguna llastra o bloc suelto.
A partir de mig L3 la via canvia totalment, tornant-se mes monolítica, la roca passa a ser excel·lent i pràcticament equipada. Dos o tres parabolts hi sobren, però coneixent els autors, no ha estat per covardia, si no mes aviat, per “Cortes-ia” cap als mes limitats...

Felicitats als autors i enveja sana, que aquesta línia ja l’havíem mirat quan vam repetir “el Cràpula”, ...però qui no corre, vola!

Aproximació en 30 min. per les Bagasses i ràpid descens en tres ràpels.
Horari aproximat 5 horetes.

Adjunto una ressenya molt complerta, amb comentaris i alguns graus arreglats tant a la baixa com a l’alça. Així que ja no faig descripció llarg per llarg, només algunes fotos:






L2, 6c d'encastaments. Pelat.



L3. Sortint del flanqueig. Comencen les plaques de roca bona




L4. Inici del 7b...a apretar!!!

L5. 6c. Placa coral.lina. Un plaer pels sentits.

NOTA: Repeticions posteriors informen que els va saltar una xapa, veure foro caranorte.

COVA DE L’ÒS

Aquest sector d’esportiva te un dels bagatges mes llargs de Montserrat, va néixer a la mateixa època que el Secretivo Marcelino, però fins ara la seva divulgació ha sigut nul.la.

Per fi han sortit ressenyes a la nova guia del Luichy, però tot i amb això no sembla que la gent s’animi.

Nosaltres hi hem fet un parell de visites i ho hem vist molt abandonat, però ens ha agradat: per la qualitat d’algunes línies que s’escalen a vista de veritat (absència de magnesi), per les distàncies, correctes però obligades, que fan apretar el coco i per la tranquil.litat del lloc.



Aquí va un post a veure si a la penya s’anima a anar-hi.

Aproximació: Venint de Barna, entrem a Monistrol i passada la benzinera, de seguida hem de girar a l’esquerra, passant just entre el Restaurant Bartomeu i el bar Bartomeu, veure foto:

Entrem a una urbanització on hem de seguir la pista principal mal asfaltada.
Hem de passar pels carrers c/. Avet, c/. Azina, c/. Xiprer i c/. Pi (tot ben senyalitzat) i aparcar al final d’aquest, al costat d’uns contenidor de d’escombraries , on neixen davant nostre 3 pistes.
Jo recomano la de l’esquerra (Travessera del Pi), que després d’unes cases, es converteix en un caminet que en 5-10 min. et porta directa a la Cova de l’Òs.
Per accedir a vies de mes a la dreta, abandonarem el camí abans, improvisant trencalls, però està molt tapat i pot ser útil portar tisores de podar.

Vies que m’han agradat: d’esquerra a dreta i amb les numeracions de la guia:

A l’esquerra de la paret, cara nord i ombra, peu de via ple d’esbarzers però t’hi pots posar a sobre mes o menys còmode:
Nº 1. Jihad. 7a+++. Molt guapa, atlètica. Difícil a vista i grau apretadíssim (veient els autors s’enten...)
Nº 2: K-brons. 7a. Guapa i en proporció a la de l’esquerra es molt mes suau.

Ja a la cara Est:
Nº 8. 6b+. Potser la mes guapa de la placa exterior de la llastra que forma la cova. Ideal per escalfar però cal apretar fort ja que està desfassadíssima de grau.
Nº 15. 7a. Excel.lent i llarga placa de finures vàries. Segon xapatge delicat. Flanqueja per ajuntar-se amb la nº 16 uns 4m per abans del que marca el dibuix de la guia, per sota el sostret, a xapar la penúltima xapa de la nº 16.
Nº 16. 7a. Igual de bona que l’anterior però amb un tramet de fissureta.
Nº 23 Frikialpí. 7a. Brutal fissura de 30m que demana tot el repertori tècnic. Imprescindible per als que es sentin identificats amb el nom. Les dues primeres xapes son burins correctes. Al croquis de la guia surt graduada de 7b+ i 7a. La correcte es 7a.

Nº 24, Jarrai, 7a+. genial, entrada fusura, esperó desplomat i placa final.

Nº 35. Esparrix, 7a+ Un cop neta d'esbarzers la fissura d'entrada, surt un bon totxo on destaca la finura plaquera.

nº 36. El bordar de l'Os, 7a. Contundent i estètic esperó que t'obliga a fer per la placa. Crux dur.

Per que ningú s’emporti un mal gust de boca també senyalo una que de moment NO ES RECOMENABLE: la nº 22, molt bruta de molsa i fang, encara s’hi trenca molt la roca, desfassadíssima de grau. Acaba en una cadena 6m per sota de la dibuixada al croquis. A dalt hi ha un altre cadena, però ull que en el tram entre elles no hi ha expansions.

Encara en falten algunes que m’han recomanat, Cagüenflaken 7b, Karaperro 7b+ (la vam tocar, però em va semblar inhumana)...anirem fent.

Maragda al Peladet

Maragada: pedra preciosa, brillant de color verd.

La via Maragda al Peladet si que es una pedra preciosa de 200m, també recorda al Verdón, però no es pot dir que sigui brillant...



El Peladet no decepciona mai, totes les vies del pany central son boníssimes i la línia de la Maragda es la mes dura i variada de totes, però es va equipar malament per dalt i això li treu qualitat, fins el punt que a vegades la dificultat ve donada per la mala ubicació d’alguns burins, que d’altra banda, es conserven força be.

Si mai es reequipa, fins i tot amb menys expansions per llarg, però pensant millor la seva ubicació, la via guanyaria.

Algun exemple: n’hi ha que estan al costat d’una bona fisura d’autoprotecció, altres que en una bona reprisa xapes a la cintura, alguns que els has de sobrepassar per poder-los xapar o mes d'un que els tens aprop i no els veus perquè estan amagats...

La via surt sense clavar si es va en lliure, amb un joc complert de micros, friends fins el nº 2 i tascons mitjans petits.

Graus apretats.

Amb dues cordes de 60 es baixa en tres rapels des de l’última reunió seguint la via Destellos (alternar una R si i una no)

Descripció:
L1: 7a. Fissura molt desplomada amb algun pitó i burí i trams a protegir, que et posa els braços a petar just quan toca l’apretada final per entrar a reunió. Quan vaig fer la Satèl.lits, ho vaig provar en bavaresa i no va sortir. Aquest cop, convençut que era per la placa, vaig a mort i...volada!. Encara no entenc ara com es fa,... han petat algunes llastres al pas? ...algú l’ha tret recentment?

L2: 6a/b. Pas de placa fina i obligada.

L3: 6a/b: Llarg flanqueig horitzontal a esquerres fins a xapar un primer burí que costa de veure. A partir d’aquí totes les ressenyes marquen recte i no ho es, cal anar en diagonal i amb els burins fora del traçat lògic; resultat: a sobre de les excursions, hem toca destrepar fins a tres cops per xapar els burins que m’he passat i amb les cordes mal guiades.


L4: 5+, Ull amb el llarg “fàcil”, només una sabina al mig i la resta a pèl.

L5: 7a. Sorprenent i dura placa vertical de roca crostosa on cal apretar fort i afinar el sentits. Diferent del que esperes trobar-te al Peladet. Surt a vista.




L6:7a. Placa de roca perfecta i alguna excursió, rotllo “Wenden” però de nou burins mal ubicats. Adrenalínic pas clau on se’m peta un peu i volo. Després surt, però torno a volar en el següent tram dur per una relliscada del gat. Uff, es dona per servida la dosi d’adrenalina setmanal.



L7: 5+. No buscar el primer burí que marquen les altres ressenyes, no hi es. Diagonal ascendent cap a l’esquerra a xapar directament el primer parabolt de la Destellos. 30m verticals i només dos parabolts més, impedeixen relaxar-te fins que no es xapa la R.

La bona topo:

Esperó N.O. del Serrat del Moro en lliure?

Intent en lliure de l'Esperó N.O. del Serrat del Moro (o Sánchez del 68), una bona via, combinada d’artifo, que sempre s’ha quedat fora dels reculls “the very best clàssics”.
La línia es elegant, amb la primera meitat mes discontínua però compensada per l’ambient de la segona.

Els burins estan molt vells, o sigui que a part del grau també cal apretar el “coco”.

No teníem cap referència sobre la graduació, només que s’apurava bastant i hem anat a fer una repetició a vista ràpida (4h 30 min), a veure que sortia.

Hem solucionat fins a 7a+ i han quedat pendents tres passos d’A0 al L2 que ens van semblar de molt durs, però que tenien pinta d’estar tocats.

Segur que algun bou ja l’ha apurada, he estat preguntant i de moment no tinc informació.

Algú ho sap???

NOTA 29/10/07: Willow informa al Foro Caranorte que ells la van apurar tota donant-li 7b màxim als passos del L2 que nosaltres no vam fer i decotant el L9 de la meva topo...collons amb aquesta penya!


Adjunto topo:




Només vam utilitzar un joc de micros (fins el 0.75) i 5 plaquetes recuperables i algun cordinillo.

Descripció:
L1: Diedre i entrada fineta a R d’Ae que surt en 6b+. 40m
L2: Fisureta que aviat queda tancada per un desplom que evita cap a la dreta en Ae. Els primers xapatges s’apuren en 6c fins que et quedes sense mans ni peus i fem 3p. A0. 20m
L3+L4: Bonica fisureta a l’esquerra del diedre herbós, 6a. Continua per un altre fisura mes trencada i fácil amb final d’Ae que no passa de 6a. Total: 40m
L5+L6: Pas de bloc a estudiar (a la topo ja dono masses pistes...) amb caiguda lletja sobre reprisa, 6c. Continuar pel L6, fàcil, 5º. Total: 35m
L7+L8: Placa, reprisa túnel i deplomet d’Ae que surt 6b tibant-li d’una llastra (...!). Continuar en diagonal per una repriseta, 4+. Total 35m
L9. Placa excel.lent, Ae amb sortidetes i algun burí sense xapa. En lliure bona roca i un pas de difícil “lectura” on vaig punxar. El Pastes li va donar 7a, per mi una mica mes: 7a+. 40m
L10. 6c. Pel fil de l’esperó, mooolt vertical. Burins mes separats i roca a estudiar. Tot plegat 6c dur i psicològic. 40m
L11. Placa i rampa fins al cim. 4+. Es pot montar R a mitja aresta cimera, a la dreta, 1m per sota, 40m, o anar al bosc del final.

Descens: direcció sud, per un corriol que segueix el peu de l’última franja rocosa (cara oest), primer en pujada, uns 150-200m i després ja baixa per un bosc penjat (ull!) fins a l’extrem d’aquest on hi ha un ràpel en un arbre (45m). Un segon ràpel de dues anelles i 30m ens deixa a la canal de St. Jeroni.

"Iglesias" de la Nord de Frares: el Patito Feo

Hi havia una vegada una horrible via que fa poc s’ha convertit en una autèntica meravella...
en aquest cas el final feliç l'han fet possible els restauradors que van creure amb aquesta línia (mai podrem agrair prou la tasca que en Kim & Cia han fet a les nostres parets).



La “Iglesias” de La Boleta del Portell Estret (Nord de Frares) era una infame pedalada de l’època en que va sorgir la nefasta moda de les directes a cop de burinador.

Ara hi han parabolts M10 cada 2-5m, alternant-se amb burins antics amb la xapa correcta que encara permeten fer-la a pedal.

Però el que per mi es important es que questa restauració facilita una escalada lliure d’absoluta bellesa i verticalitat on s’aprofita del primer a l’últim metre.

Només calen exprés, unes 16 o18 si es xapen burins antics i el babero.


Descripció:

L1: 6c+. Molt curiós i tècnic i amb trams trencats on cal concentració.

L2: 7a/+. Molt “tieso” i "pilós", bones patates per reposar amb explosiu tram clau.



L3: 6c: Tram tècnic i la resta a aguantar.

L4: 6b+: Molt semblant a l’anterior però mes curtet.
Millor saltar-se la R i montar-la al peu de la boleta.

L5: 6b+: Boleta final. Entrada de bloc i muret tieso.
Aquest llarg el pot fer de primer tota la cordada, ja que de la reprisa de la R4bis, ja es baixa en ràpel o destrepant (10m) fins al collet de la cara est.

En definitiva: tot un descobriment per a una escalada antològica

Frec a frec

Aquest "viote" de l'Ajipi ocupava un lloc privilegiat en la meva llista de pendents, per la seva atractiva i mantinguda línia, qualitat de l’aperturista (en solitari!!!) i inusual llargada.

A mes, va per la nord d'Ecos, a la que tinc especial predilecció.


L’anava postposant, esperant aquell període ideal de forma montserratina que, sincerament, no arriba mai.

Ens decidim gràcies a la proposta del “Pastes”i ens hi posem a finals de Juliol, amb forta canícula i no massa entrenats, però com que estem apunt de marxar de vacances familiars, ve de gust un viote com a cirereta de la temporada.

La via es per treure’s el barret, 475m de pura llògica, molt mantinguda i obligada, on cal apretar des de el primer metre fins l’últim (literal).

Al contrari del que esperàvem, no la recordo com una via d'excesiva tensió, mes aviat d’anar fent, concentrat i motivat.
El grau es humà, va sortir tota a vista i dins un bon horari, 8h. (el “speedy” Sànchez, sempre forçant el cronòmetre).
Les xapes (parabolts M8) estan lluny a partir del 6c.
La primera meitat són plaques equipades, alternades amb trams de fissura a protegir.
La segona meitat, ja per sobre la feixa, va per una gran placa del Salt de la Nina on només col.locarem tres aliens fins el final.
Orientació N.E.
Important anar amb la topo original.
Joc complert de micros i friends fins el 2. Tascons mitjans opcionals (substituïbles pels micros).

Adjunto algunes fotos i resum dels llargs amb la meva proposta de grau.

L1: Es el més dur, obligat i tècnic, trams de roca delicada i xapes que no estan aprop, però que sempre es van localitzant. 7a/+.

L2: De tràmit per assolir una reprisa. II

L3: Dièdre tranquil, la roca ja es bona. 6a+

L4 i L5: Empalmables, dibuixant una doble “S” per placa. 6b+






L6: Fissura i entrada desplomada a R amb tram de roca delicada. 6b+

L7: Placa fissurada amb crux en tram de roca delicada on cal tibar sense manies. 7a



L8: El fàcil, xemeneia i placa que porta a la feixa. Vº.

Fins aquí hem anat ràpid (3’30h). Petit descans a la feixa per hidratar-nos i descansar els peus. Ens notem una mica “enpajarats” pel sol i a les següents tirades afluixem el ritme.

L9: Compromès. En els primers xapatges pots picar terra. Després travessem una zona on costa veure les xapes, que són de les dues vies que hem de creuar. De nou la via es separa i cal negociar un pas de desplomet. 6c+.


L10, L11 i L12: Molt semblants entre ells, 6b, 6c i 6c respectivament que escalem amb calma ja que les xapes allunyen i a vegades no es veuen, però l’itinerari s’intueix.

L13: També en la tònica de l’anterior, finura al primer tram, gran flanqueig i canvi de placa. 6b+ .



L14. Final apoteòsic per un gran esperó desplomat, alterna passos fins amb bones patates, mes físic que la resta de llargs, els metres acumulats es noten als braços, sobretot al crux, que cal estudiar des d’un repòs no massa bo. Les xapes es localitzen be. 6c+.


Una curiositat: aquest crux es va obrir mes a pèl, la xapa es va posar a posteriori, després d’una mega-volada en la 1ª repetició, també en solitari i pel mateix autor...tot plegat flipant!!!


Nota: Ull al comentari de la guia nova, on la marca de 6b obligat. Amb aquest grau diria que no s’arriba ni al primer parabolt...

Verdón, que te quiero Verdón

Últim post de la setmaneta de vacances.
Abans de marxar de Suïssa fem un intent desesperat d’acostar-nos al nostre estimat Wendestock, però no hi ha res a fer, mitja paret està nevada.
Aprofitem per saludar el l’amic propietari del càmping i fer-hi unes cervesetes que ajuden a prendre una dràstica decisió: fugim cap al Sud, al Verdón, son molts kilòmetres però l’endemà al matí podem estar-hi escalant.



La imatge del Verdón com a destí freeky està equivocada. Per mi es una escola predominantment de tàpia, amb totes les seves variants: equipada, tradicional, artifo... roca perfecta, longituds variables de fins a 400 m. amb panys de paret contundents i extensísims, sovint les aproximacions son en ràpel, complicant les retirades i el grau està bastant ajustat,... al·licients per visitar aquesta escola que pot oferir bones dosis d’aventura.

Diferents orientacions (nord a la paret del Duc, ombra a la tarda a la paret d’Escalés), el fantàstic riu al migdia i l’excel.lent prat del càmping municipal permeten fer-hi estada fins i tot en els mesos mes calorosos.
Foto: Paret del Duc.



Foto: el descens pot ser refrescant

Així que enxufem el turbo per fer quatre viotes en dos dies.
Fotos i una breu descripció de cada una:

A la paret d’Escalés:

- Demande: la clàssica per excel·lència, 400m de dièdres i xemeneies de gran bellesa al voltant del 6a. La guia la marca com equipada, però conteu amb unes bones excursions. Si voleu suavitzar el tema, porteu friends. Sobadeta.



- Ulla: Just al costat de la primera. Imprescindible. 400m desplomats i mantinguts, sobredosis d’encastaments. 6a/b (6b/c real). La guia la marca com equipada, però per fer-la només amb exprés cal anar molt lolo, si no, portar els friends mitjans/grans.



- Visión futeé: Via dels germans Rémy, tot un segell de qualitat i compromís. Curiosament marxem del seu país i ens els trobem aquí de nou, on conten amb bastants apertures. 4 llargs de placa mantingudíssima de 6c+ (7a/+ real) amb trams distanciats entre xapes.





A la paret del Duc:

- Série limiteé: 300m, primera meitat tranquil·la, 6b’s fàcils de dièdre i segona part mes dura i obligada, 6c collat. Últims tres llargs boníssims.
Foto 1º meitat.



Foto: un altre cordada a la segona meitat