Actualització de la Tossa. 06.07

Després d’inspeccionar la cara nord, personalment l’he desestimada per equipar-hi vies.
Tot i que el pany de paret es el mes alt de l’escola (20m) i es una zona molt fresca per l’estiu, la roca es força dolenta i només sembla factible treure-hi un parell de vies bones per les fissures, massa poc per fer el sector mínimament atractiu.

Retornem a la cara Oest on tenim noves línies, una d'elles feta per nous equipadors:

Es fantàstic que hi hagi mes penya que cregui en aquesta escola i a mes equipant-hi vies dures, que son les que falten. Encara no he parlat amb ells però li vaig donar un pegue en top rope solitari i depèn per on s’entri pot sortir 7a o 7b, encara que falta netejar-la millor.


Ara ve la crítica constructiva: han trepitjat massa el Dièdre vaquilla, la línia semiequipada que queda a la seva esquerra i que era especialment maca. Els parabolts nous hi queden just a 1 metre. Es podrien haver situat mes a la dreta, quedant dues línies tototalment independents.
A mes un dels parabolts està posat en una llastra. Be, suposo que es pot arreglar...


Per part meva n’he equipat un altre una de nova:
La temptació viu a dalt (6c/+).

Si, es la peli on surt l'escena mes famosa de la Monroe. Com que l’altre dia a un post del Celiavern parlàvem d'ella, doncs el nom d’aquesta peli lliga molt amb l'escalada...
Entrada molt técnica, que es el crux de via

seguit d’una repriseta i segona meitat de dièdre final tieso

Ah, falta posar-li les xapes, ja que se’m van acabar les de M12. La setmana vinent ja estarà apunt.



Finalment he equipat amb un parabolt l’entrada directa de la nº 20.
Cal superar el sotre de la balma amb un llançament potent seguit de una tècnica incorporació a placa, enllaçant finalment amb la resta. Tot plegat queda un viote de 7a+.

El buit del mestre Tei-Chi. La última de Montrebei.

El Teixi va morir en un allau a Chamonix aviat farà un parell d’anys
Pels que el vam conèixer, era una excel·lent persona i per la resta de la comunitat, el llegat de vies de qualitat que ens ha deixat arreu del mon es immillorable. Un dels seus llocs predilectes era Montrebei.

El Sam i l’Emili van enllestir a finals de Maig un dels projectes que van quedar pendents a la Paret de Catalunya.

La topo ja està a http://www.remi-thivel.com/, tambè us l'adjunto a continuació:



La vam fer diumenge passat amb el Josep “Pastes” i ens va agradar molt.
Es d’agrair la mentalitat de deixar-la arreglada per anar en lliure, a l’estil de l’última fornada de vies que han aparegut a aquesta escola: Incrèduls, Del Kike, De mica en mica...això implica molta mes feina que la de sortir per dalt com sigui (pensar mes, equipar i sanejar).


Josep al L1, traçat i roca complexes.


Els trams ressenyats en lliure (fins a 7a+) ens van sortir a vista i els graus proposats ens van semblar correctes.


Josep sortint del tram de 7a i entrant a R4 .





L6. La llastra d'equilibri impossible. Millor no tocar-la massa.

El A2 del L7 el vam apurar de segon i surt 7a+. De primer costa ja que es una fisureta que on caben els dits es on cal ubicar els micros, primer cal fer el pas desprotegit i colocar la peça després des de dalt. Ara, sabent el grau que queda dona mes moral per forçar-lo.

La sortida per les Rutas de Voyager es molt maca i queda en sintonia amb la via: L9 en lliure (6c/+) i L10 amb un A2 arreglat per fer ràpid en Ae de 2p. (bagueto abandonat llarg).

Amb els pas dels anys caldrà repetir-la amb un sortit de baguetilles per anar substituint les velles.

El camalot 2 repetit no el vam utilitzar.

En general cal negociar la roca. Algun susto, però s’anirà netejant.

Vam tardar 6h.45 min.




Foto tirada desde la R8. Hi ha una cordada en un dels millors llargs de Montrebei.
A veure qui adivina la via. Birra pagada.

CARREU

Vam pujar l’altre dia amb el Jesus a aquest preciós racó pre-pirinenc a fer les dues vies que va obrir el Blanco i el Ganxets i que ja van penjar a la web de Caranorte.


Topo del Miguelón i de l’Albert. Hi ha un altre versió pujant els graus un punt mes.


De la primera, la NI CONTIGO NI SINTIGUI teniu una molt bona descripció al bloc del Xavi (Alt Urgell)
A nosaltres no ens va agradar, la vam trobar massa rebuscada, com ho diria... amb regust “prefabricat”.
Ull, si ha plogut els dies anteriors, la travessa del primer llarg queda totalment mullada per una xorrera, però es pot fer en A0.
Tot i estar pràcticament equipada i ressenyada amb un grau mig-baix, aquesta via no es fàcil, sobretot a la placa xarter del L3, el millor de la via, on les adherències hi són obligades (6b) amb bons pinyos.
Recomenable si es vol completar la jornada apretant o com deia el company, posar-se de vi de garrafa...però atenció que la via següent ja és un bon reserva:

L’AROMES DE CHIRLA es un altre història. Es un línia excel·lent de tres llargs mantinguts en el 6c, lògica i semiequipada per gaudir de l’autoprotecció.
No cal un friend del 4, però un 3.5 si que el vam utilitzar. També pot anar be repetir peces intermitges, però es passa be amb un joc complert, economitzant material, sobretot al L2, que no perdona en tots els seus 55m.
Al tram final del L3 hi ha un Ae de 3 passos que surt en 7a. Nosaltres congelats pel fred que feia i que ja anàvem tard, no el vam lliutar gens...llàstima.
Per baixar ràpid i encadenar les dues vies, millor fer-ho caminant per la canal amb un ràpel final de 40m.

Fa uns set anys també vam fer la pionera del Sector, la RATIKON, del A. Ballart i Cia. mes tranquil·la (MD+) però que també ens va agradar. El pèndol central i el tram final d’A1 els vam apurar en lliure i tot plegat no superava el grau màxim de la via (6b). Material: 4 pitons variats, micros i friends fins el nº 3

actualitat de la Tossa (05.07)

Període de tranquilitat pel que fa obertures, el mes maco i lògic del sector principal ja està obert. Alguna línia queda, però ja està reservada per col.legues que volen equipar-les.

Pel que fa a mi, el futur està en la cara nord, el pany de paret mes gran, fins a 20m. però hi caldrà sanejar molt i crec que només seran aptes les fissures.

Foto: La North Face...terreny verge. El sectors equipats són a la franja de dos pisos de la dreta que es difuminen dins el bosc.

De moment l’actualitat està en solucionar els projectes pendents i començar el reequipament.

Li he donat uns pegues en solitari a la “enlluernat i confós”; la secció dura encara està pendent de sol.lucionar. A veure si ve la inspiració...crec que anirà al voltant del 7c.

Pel que fa l’altre via que queda amb interrogant, la de la presa artificial, doncs he mirat de fer l’entrada directa, sense tocar aquesta presa, però m’ha semblat estratosfèrica. Tant en una versió com en l’altre, falta posar-hi la 1º expansió, feina que haurien de fer els seus autors, a mi no em motiva.

Encadenada una de les que em faltava provar, la via que van obrir l’Abel i el Jordi a la cara Nord (pis superior), fins ara massa humida. Sense tocar la fissura, ells li donaven 6c...doncs m’hi he hagut de penjar una estona per poder escollir quines eren les mini-regletes bones!.

Definitivament es molt mes difícil. Suposo que com que es dediquen al bloc l’han graduat amb aquesta escala i a la baixa, perquè jo li donaria 7b anant a vista. Al final, a la ressenya la deixo com a 7a/b i que cada un en tregui les seves conclusions. També es pot fer totalment per la fissura-diedre de la dreta i surt un V+.

Foto: la via en qüestió es la nº 33 de la llista.

Encadenada l’entrada directa de la nº 18. Es veia una mica tocada, o sigui que no crec que l’hagi descoberta jo. Sis passos de bloc en desplom molt txulos que es mereixen que hi posi una xapa per deixar-ho equipat. Espero fer-ho en breu. Aquest tram es un 7a/b de via.

Nota: Comença el període d’excursions escolars al turó, això vol dir llaunes i papers que tiraran des del prat de dalt la "simpàtica i educada" quitxalla.

Si veniu a escalar, recolliu-ne alguna i ajudeu a mantenir-ho net.

Antepauta

Pels que no ho conegueu, penjo unes fotos que hem van fer durant la visita a l’Antepauta, prop de Baldomà i Alòs (Montsec), guiats pel Albert Cortés, un dels recuperadors d’aquesta zona oblidada i actiu equipador de la Terra Ferma.

Al final han deixat un petit sector “cinc estrelles” amb casi una vintena de vies, les que vam fer, molt bones i la resta també s'hi veien. Graus per tothom, que van del 6b al 8a+ amb xapes aprop.

Orientació est, peu de via còmode però encaixat entre dos parets. (sol al mig dia)

Aproximació curta i plana(8 min.), excepte un pas al final per travessar el torrent... un record pel que es va emportar la cadena que feia de passamà. Segurament amb ell no li va fer falta, perquè estava sec, ara jo he veurem. Nosaltres vam haver de fer una passarel.la per pujar els nens.




Foto 1. Al primer terme, l'esperó de l'Hernia fiscal ,7b+ i al darrere, l'Edu a la llastra de Lolo criticón, 6c .



Foto 2. l'excel.lent placa final de la tastaolletes, 7a



Les ressenyes i aproximació les podeu trobar al Escalar nº 53 i si no, us ho explico "en privat"

Dues de noves a la Tossa

Equipades dues noves vies que augmenten l’oferta de 7 grau a la Tossa.

Com que són dues bones línies, es mereixen estar dedicades, totes dues, a uns vells coneguts:




La 1º via es diu MOBY DICK. Consisteix en una dura entrada desplomada de bavaresa i espectacular esperó, que sembla inaccessible, però aguantant, pots trobar els secrets que et porten a la cadena. Xapes a prop. Ja l'he encadenada en top rope solitari. Li dono 7a pendent de confirmar amb el rotpunkt "oficial".

La 2º via, ENLLUERNAT I CONFÒS es una tècnica placa llisa, que no arriba a la vertical, entrada de sostret i al mig un tram clau de molt poca presa i roma. Xapes a prop. Encara no l’he sol.lucionat, crec que anirà pel 7c.



Be, si heu llegit fins aquí, entre la foto i els noms de les vies, hauríeu de saber a qui estan dedicades...birra pagada al primer que l’encerti.

Nova via a Esplovins: CROSTERS DEL SEGRE

Per fi hem acabat el projecte que teníem a Esplovins amb en Pastes i l'Indi.
Han estat només tres intenses jornades, però repartides en molt de temps,...les obligacions no ens han permes acabar-la abans.



El nom de la via, CROSTERS DEL SEGRE ja dona pistes; com els bons vins de la terra ferma deixarà bon gust de boca als tot terreny que els agradin els grans recorreguts d’aventura.
Aquí s'hi pot trobar de tot: traçat lògic i espectacular, de la pitjor a la millor roca, graus obligats amb trams picants, poc equipament (excepte el L3) però si suficient per anar sense martell (jocs ben complerts de micros, friends i tascons).



Llàstima la vegetació a la reprisa central, que li treu ambient
i al llarg i mig de la selvàtica canal final, però era la sortida mes natural i qualsevol altra opció ens va semblar massa rebuscada. L’horari de l’última jornada tampoc donava per gaire mes floridures.

La resta d’informació la trobareu a la ressenya:


Gràcies Xgrane per les fotos.

Algun tram a expansió no esta estrictament obert al rotpunkt, ja que vam haver d’anar per feina o sigui que allà els graus hi son orientatius.

Comentar que entre la Trilogy i la Crosters del Segre sembla que es confirma que han obert un altre via. A la meitat del L12, bastant a l’esquerra vam veure un pitó.
A la reprisa de la nostra R12 un altre pitó amb mosquetó, que suposem es d’un abandonament després d’explorar el nostre traçat, ja que no hem trobat mes senyals fins el final de la canal de sortida on hi havia un bagueto en un arbre.

Ah, els primers repetidors tenen un útil regalet a la R15 i per suposat la birra pagada.

NOTA: El 03/02/08 van fer 1ª repetició (que jo sàpiga) els francesos Pascal Pérez i Benoit Montfort, confirmant mes o menys els graus. Felicitats!

Encadenaments i decotacions a La Tossa

Es suavitzen les temperatures i la Tossa comença a rebre alguna visita, com les de fa uns dies, d’en Mohawk i Ozzy (cliqueu per veure els excel·lents reportatges, d’on he tret les fotos) .

Ens hi trobem tots junts i aprofitant que tenia assegurador (gràcies David), encadeno la NEXUS 7.
Sorprenentment surt al primer pegue, això si, estava molt ben estudiadeta de quan la vaig equipar, així que li trec el plus i queda en 7b "pelat".

Aquí teniu un vídeo del Mohawk solucionant-la amb la corda per dalt.





Mes canvis: La Galifardeus (nº 24) passa de 6b a 6a+, David dixit.
Un altre: La sortida comuna de les vies de la balma dreta, ara queda de 6c. Un col·lega ja m’ho deia que no era tant difícil i efectivament en Mohawk va trobar la regleta que suavitza el moviment. Finalment aquestes vies queden una mica mes allargades al trobar una R un parell de metres per sobre i que jo tenia malament a la ressenya.

Foto de la dreta: Mohawk en la via en qüestió

Foto de l'esquerra: el que subscriu a la via nº 23, 7a

Tots aquests canvis els trobareu a la nova panoràmica. (últim post de la Tossa)

Encara no es poden dir dates, però hi ha la intenció de reequipar totes les vies que encara estan amb spits. Ja informaré de com van els treballs.

+ actualitat de La Tossa

Nova vieta equipada, grau baix, 6a+, va per una placa lògica:



“IN A SILENT WAY” , que es un disc històric d’en Mails Davis, el primer considerat com a fusió Jazz-rock.

La via i el disc, que el posaré aquesta nit, van dedicats “in memoriam” al Melitó Queraltó.

El Mohawk m’ha demanat que li recomani un bon circuit per la seva propera visita.
Basada en la última panoràmica que adjunto en aquest post, començant per la dreta i de mes fàcils a mes difícils, totes equipades i amb desculgue:

Nº 5: ideal per catar la roca de les plaques. 6a
Nº 15 o 24 o les dues: per escalfar braços, 6b
Nº 19. entrada dura (6c) i desplom de canto. 6b+
Nº 21. de les millors, entrada idem , travessa fina i placa final. 6c
Nº 23. La millor, imprescindible. 7a
Nº 25. La dura...7b

Si encara et queda temps i per acabar:

Nº 18. Si es vol continuar apretant. 1 pas molt dur. 6c+
Nº 26. ja per relaxar braços , d’equilibris. 6a+


Esperem la crònica del Mohawk. ..

La Tossa. Nova vieta

Nova via a la Tossa: Corto Maltés. 6a/b.

Dos en una: entrada que consisteix a pujar-se bloc de 2m, amb mantel inclòs i que et situa sobre una reprisa, aquest tram és sense expansió, l’assegurador ha de cobrir la jugada.
Ja sobre la reprisa comença la via d’esportiva, 6-8m sobre una placa vertical amb forats curiosos i roca bona, 2 xapes i cadena.





En honor al mes intrèpid dels viatgers de l’univers del còmic, el Corto Maltés i al seu creador, Hugo Pratt.

BLOCS DE CLARAVALLS (URGELL)

Zona d’escalada en bloc que definiria com a mediocre... si seguiu llegint esteu avisats.

La meva relació amb el meu poble patern, Claravalls, consistia, en l’adolescència, a treballs forçosos en la recollida d’ametlles i a okupar la casa de l’àvia per anar de farra a la Fira del Teatre.
En l’última dècada, les visites ja es limitaven exclusivament a parar uns minuts per fer el cigaló al bar, tornant d’escalar de Vilanova de Meià.

Sabia que antigues generacions d’escaladors de Tàrrega ja s’havien enfilat per entrenar a una zona de blocs propera la poble i ara que el crash-pad ha entrat a casa, em va semblar casi un deure antropològic deixar-m’hi caure (en el sentit literal) un dia.

Com us deia, la zona es bastant mediocre, els blocs son d’arenisca, però falten netejar, son molt baixos, pràcticament amb un pas o dos ja estàs tibant les “estovalles” de sortida, que quan surt roma es realment difícil. Seguint la carena cap al N.E. hi ha molts mes blocs no ressenyats.
El terreny es coto privat de caça i els propietaris poden preguntar-vos que hi feu. Això d’escalar els sembla força estrany, però si els hi expliqueu amb tranquil·litat i educació no us hi posaran cap pega.

Si insistiu anar-hi us orientaré amb molt de gust.

Podeu baixar-vos les ressenyes i descripció de l’aproximació a la web de l’Agrupació Excursionista de l’Urgell:

http://aeurgell.gotdns.org/wiki/uploads/Escalada/blocs_claravalls.pdf

NOVES VIES A LA TOSSA

NEXUS 7 : Nova via que he acabat d’equipar, crec que anirà cap al 7b/+.

La via arrenca a peus volats des de sobre un bloc i segueix l’arc de la balma en flanqueig desplomat a esquerres de regletes i talonatges en aproximadament 12 moviments molt durs i seqüencials, fins assolir un bon canto que et permet tirar ja recte amunt i fer la segona part, 6m de placa final on només cal aguantar el tipus i no equivocar-se.

A la foto la primera meitat de via.

El primer parabolt no està situat a un lloc massa recomanable ja que es just a una punta de roca que sobresurt, però era l’únic lloc per poder xapar des de el terra i protegir la sortida a peus volats..

Com ja haureu endevinat el nom és un homenatge a la brutal pel·lícula BLADE RUNNER, ja que calen uns bons braços, com el del personatge NEXUS 6 Roy (Rutger Hauer) per fer aquesta via...

Ja s’han escrit autèntics rius de tinta sobre aquest film i si no l’heu vista no perdeu mes temps, només dir que es potser la millor peli de ciència ficció, però sobretot una reflexió sobre els nostres orígens, la pèrdua de la innocència, l’amor, la soledat, la mort...


***nota: La via l’he encadenat el 23/02/07, al primer pegue,

(això si, estava ben estudiadeta de quan la vaig equipar).

Ha sortit tan ràpid que he de treure-li el plus i queda graduada de 7b.***

Buscant noves línies al pis inferior he descobert una nova via que ja estava oberta, segurament pel Lete. Te una entrada de fissura desplomada i roca blanquinosa delicada, un pitó que es xapa des de el terra desseguida queda massa baix i cal vigilar per no picar terra. Després la fissura s’obre en dièdre i ja es pot col·locar algun friend intermig. Abans d’iniciar la sortida de dalt, força trencada , podem xapar un spit. R a un arbre. És un 6b molt bo, però delicat, em recorda el llargs picants de la nord de Frares..

MOLA ROQUEROLA

Una diamant amagat a Prades, la Mola Roquerola, als Cogullons: ahir hi vam tornar-hi amb en Pastes i avui amb el croiximent d’ossos de fons m’he animat a escriure‘n quatre ratlles.

Es un dels molts panys de parets d’aquesta serralada amb vies d’esportiva al.lucinants i roca perfecta, però per mi aquest sector te varis afegits que el fan molt especial:
Estar aïllat de qualsevol zona freqüentada
Te una bonica excursió per qualsevol dels varis camins d’accés que es triï.
La paret es una aèria balconada orientada al sud, perfecte per dies freds amb sol, amb excel.lents vistes sobre la vall, entre Farena i Capafonts,.
Vies de tot els graus, predominant les dures, que són les mes boniques, grau ajustat, alçada al voltant dels 20 m i quasi sempre amb entrades desplomades, però sobretot, qualitat alta.

Només te l’inconvenient de que està afectada per restriccions de nidificació, que van del 1 de Gener a 30 de Juny, o sigui que haureu d’esperar una mica per anar-hi.

Hi ha vàries possibilitats d’aproximació, totes difícils si no t’ho expliquen. Si voleu ajuda no us talleu a demanar-m’ho. A la foto podeu veure les condicions hivernals d’ahir, que a peu de paret van transformar-se en estivals.




Destaco les mes recomanables de les que he fet (de dreta a esquerra):
- Pasion fruite, 6a+: bona per escalfar
- Nefertiti: 6c: molt estètica i desplomada.
- Txop suey de poll, 7a+: preciosa i variada, entrada dura de desplom, placa tècnica i aresta final d’equilibris.
- Sister falo, 6b+: Placa vertical de foradets, per reposar biceps.
- Kabernicola, 6b: sorteja el desplom mitjançant llastres amb molt de canto. Ideal per escalfar.
- Bolongo hasta la muerte, 7b: estètica i variada, entrada suau (poc habitual aquí) i duríssim escastament en bavaresa desplomada al mig.
- Familia montser, 7a: via d’off-with desplomat, molt poc comuna en esportiva. El nom ho diu tot. No es cap ruqueria embenar-se les mans a l’estil yankee. Veure foto:

- Matute, 7a: Et deixa sense paraules...i sense braços. Molt bona. Arrenca per una petita pila de pedres, no es cap trampa, la via va així.
- La minga dominga, 6c+. Placa vertical de foradets, per reposar biceps.
- Kamasutra, 7b+. L’esperó mes aeri i desplomat que hagueu vist mai. La secció central es molt dura, tècnica i diria que obligada. Jo la vaig gaudir en top rope. Tingueu les cameres fotogràfiques apunt.

Altres meravelles queden pendents: la socarramida, cagada rock, testa di caccio, tonica per tutti, roella blanca... però totes per sobre de 7b, que necessitarien jornades d’assaig que de moment ni em plantejo.

PROJECTE A ESPLUVINS: 1ª FASE ACABADA

Per anar fent boca: estem obrint un vioste de 500-600m amb el Josep Sànchez, “Pastes” i el Joan Vidal, “Indi”. Va per una de les parts mes tieses i amb mes ambientorro de la Torre de Lleida, a la cinglera dels Espluvins. Ja hem acabat la 1º part que casi es una via en si, de forma que ara ja es pot sortir per la feixa intermitja. De moment el tema va de llargs mantinguts de 6a-6b amb una tirada estrella que surt 6c mantingut, difícil d’oblidar. Roca especial i semiequipada per anar sense martell, però amb habituals trams exposats de 6a. En breu posarem de nou mans a la pedra per finalitzar-la i penjar la ressenya amb tots els detalls.



Foto: la primera meitat de via, ambient montrebeià.

actualitat de la Tossa

Nova via equipada a la Tossa i un reequipament d’una ja existent:

La nova: VIA GALIFARDEUS, 6b, 4 parabolts M12 (anem millorant) i R amb cadena i anella. Línia lògica que ressegueix dièdre, bavaresa, fissureta i placa final. Sense agafar-se a l’arrel d’una figuera queda 6a+/b.

Ull a la roca al tram central, sobretot per la closca de l’assugurador, pel de primer no hi ha problema ja que els seguros estan força prop.

En record a tots els despreciables que embruten el bosc.


Reequipada la nº 9, una bonica placa de V+ on només quedaven casquets d’spits. Ara està amb parabolts M10 i R de cadena i mosquetó. Encara no se si tapar els forats antics, ja que no molesten i estèticament es veuen poc. Per altra banda si mai s’ha de perforar de nou es sap on ja hi havia els forats antics. Ja veurem.

A l'obrir línies lògiques, de moment el grau no surt massa alt. A veure la pròxima, un desplom + placa llisa que te pinta de 7º. Ja informaré.

Montroig. Pala Alta. Via Ambigú.

Penjo un altre de les vietes que tinc obertes per aquestes parets de Déu:
Al Montroig, a la Pala Alta, via: AMBIGÚ, en homenatge a l’excelent programa de R3 del Diego Manrique i perquè la vida es un prisma de molts i diferents cantons.

Sincerament, la via te un punt qutre i només es pot recomanar als col.leccionistes del sector, perfecte com a segona via del dia. L’objectiu era assolir una vistosa xemeneia al mur final. Te trams trencats de poc interès combinats amb d’altres de molt bons:
per exemple, el primer llarg, que un cop maquillat i equipat, surt 6c+ en roca molt especial. És seqüencial i tieso i a mes cal tibar amb molt carinyo dels cantos (ull a la llastra). En la 3º repetició va saltar el últim pitó o sigui que de moment i fins que no s’arregli el tema caldrà posar-hi mes morro (encara que la xapa no queda lluny). Es un misteri perquè jo juraria que hi vaig deixar un universal llarg i els col.legues diuen que van recuperar una V retallada (???).
A la 2º tirada hi destaca l’entrada a R, on cal tenir olfacte per no equivocar-se entre vàries opcions de fissures arrodonides (6a+).
Un cop a la R2 , vam veure un línia d’spits nous (exagerada) que venien per la dreta i moren just a l’inici de la xemeneia que era el nostre objectiu. Escalo la placa 6b, que m’hi porta, xapant un dels seus espits que em surt al pas i em fico a la xemeneia on trobo un R amb molts spits. Els blocs interiors inestables em donen a entendre que la xemeneia encara es verge, però decideixo respectar la línia. Destrepo i segueixo en tendència esquerra a buscar una plataforma on neix una fissureta de calcari perfecte, que resulta ser la cirereta del pastis, un passos tècnics de 6c molt macos que porten ja a la feixa de sortida. La via podria continuar pel bombo final fissurat, però sortiria un grau molt alt respecte la resta i caldria perforar molt i al final prefereixo deixar-la així.
Sorprenent la repeteixen al col.legues als pocs dies i com que estaven avisats de que anava el tema doncs l’acaben gaudint...mal gust o masoquisme?
Com deia la Emma Suarez a la Ardilla roja (Julio Medem): “A mi lo que me gusta es que me muerdan, no muy furte, pero tampoco flojo”.


La Pala Alta li tinc molt carinyo perquè m’ha regalat molt bons moments. Em recorda les parets marroquines de l’Atlas. És un lloc tranquil i apartat de qualsevol població i es perfecte a l’hivern ja que normalment queda per sobre la boira de la plana, amb una primera franja de fang solidificat i blocs sueltos i acabant amb calcari gris excel.lent. Consta d’un bon repertori de vies variades, des de artifos acrobàtics, difícils lliures d’autoprotecció i fins i tot freekies equipades molt bones. Us recomano les que mes m’han agradat a la Pala Alta:, de mes fàcils a més difícils:Del Llons, Capitan Veneno, Klan Homenauers, Rok & roll del kurriol, Gnoms, Trolls, Tridragons, La cara oculta.

Noves vies a la Tossa de Montbui.

He equipat aquests dies dues noves microvies (10-12m) a la Tossa. La de la dreta es diu la via de la Mila i la de l’esquerra la via d’en Lluc que son els noms dels meus fills bessonets.


Ambdues són de 6b i estan amb parabolts M10 i cadena amb mosquetó.

La via d’en Lluc te l’inici en una bavaresa blanca en deplomet i la primera xapa una mica alta a uns 5m, era l’única opció degut a la qualitat de la roca i buscant la comoditat del xapatge, però no te massa problema, un cop superat el primer i segon pas de ja hi ha molt de canto. La R cal buscar-la, un cop dalt de tot de la paret, flanquejant 1m. a la dreta, per sobre un arbre.














La de la Mila totalment plaquera i ja l’han repetit confirmant el grau.


Perdoneu el baix nivell informàtic de les ressenyes.

Intentaré equipar més línies que queden i millorar alguna instalació. Aniré informant.

NOTA: L’últim dia em va caure l’anima als peus, quan recollint la corda des de dalt vaig veure una bossa d’escombraries rebentada a baix al bosc... no m’entra al cap com hi pot haver gent tant porca. Cada cop que hi vaig m’emporto brossa amunt, però he de confessar que no dono a l’abast i cada cop n’hi ha mes. Una pena.

S’ACABA LA INVASIO DELS ALIEN?

Segurament com jo sou uns fans del micros artesans de la marca nord-americana CCH, els ALIENS, que des de que van aterrar al meu planeta semblava que es instal·laven per sempre dins la meva caixa de material, però les altres marques també s’espavilen i sembla que ara es posen a nivell. Els meu aliens es fan vells i aviat faran el últim vol. A mes, l’escassetat de stock a la que aquest fabricant condemna Europa encara fa mes difícil la meva futura elecció.
Tradueixo per sobre i resumeixo l’article de l’últim nº de Rock and Ice digital d’un tal Jeff Jackson per a qui estigui amb el mateix dilema.

WILD COUNTRY ZEROS.
Wild Country va allargar recentment el seu eix en els zeros, que funcionaven des de el 2002, per permetre entrar-los en emplaçaments mes profunds, però en el procés també es van millorar encara mes incrementant la seva flexibilitat
Els zeros #1 i #2 van de 61 a 67 gr. respectivament, isón molt adequats per artifo, però també per qualsevol fissura fina. Per artifo els zeros més petits són imprescindibles.
La gamma del ’ dels zeros excedeix la de Black Diamond i de Metolius en 2.3 mil·límetres. El TCU#00 va per sota amb 8.5mm i el #000 de C3 s’en va a 7.8mm, mentre que el #1 zero va a 5.5mm.
Entren be en forats per Lost Arrow i és lleument més estable que els Loweballs en les esquerdes irregulars on les quatre leves individuals poden rotar i assentar contra irregularitats.
No queden clavats quan caus sobre ells, a diferencia del disseny del Loweballs.
Els zeros arriben a ser més rígids a partir del #3 , que correspon amb el C3 i els TCU i la seves prestacions per escalar en lliure s’incrementen.
El disseny del xeringa treballa millor que el de Metolius per penya amb les mans grans.
Pel que fa al tibador, s’enganxa fàcilment amb altre material a l’arnes .
Els zeros #1 i #2 són els micros més petits del món.
Tan per artifo com per lliure de fissures fines són obligatoris.
Els zeros més grans, #3 i superiors, són extremadament funcionals i comparables a les altres marques .
Foto: el zero nº2

Més info a http://www.wildcountry.co.uk/home.htm


b) BLACK DIAMOND C3
El C3s està clarament un pas per davant de la resta. Combinant les millors característiques dels zeros i del TCU, el C3 és una unitat resistent i ultra-ergonòmica.
És més estret que qualsevol altra unitat del mercat, de forma que es coloca be en fissures poc fondes.
Pots xapar dins el bucle de cable per anar en artifo i la cinta semirígida queda sempra oberta amb un accés fàcil. La part superior del bucle està plastificada amb goma que flexa sobre les arestes però segueixen sent rígida lateralment.
La rigidesa (com el TCU), combinada amb el llarg bucle de cable (igual al del zero) és clau per col.locar les unitats més petites. Quan la fissura es fa petita això t’ajuda a encaixar el micro.
El plàstic que el recobreix protegeix be els cables de desfilar-se.
Subjectivament, el C3 senta be dins la mà.
La forma del tibador i l’encaix pel polze són adherents i Fins i tot el #000 senta be dins les mans mes grans.
Els C3s són realment els més fàcils d’utilitzar.
Això els fa especialment recomenables per anar en lliure i ser la diferencia entre encadenar o caure .
Foto: joc dels nous C3


Més info a http://www.bdel.com/


c) METOLIUS ULTRALIGHT TCU's
Els TCU de Metolius estava entre els mictros mes petits del mercat el mercat, des de 1983, i van revolucionar l’escalada en artifo i en lliure. En llocs com Yosemite o Indian creek amb fissures paral.leles , aquests (T)hree (C)am(U)nitsvan redefinir l’escalada facilitant unes proteccions rapidez, a prova de bomba sense sustos. Metolius la redisenyat recentment els seus TCUalleugerint-los de 25 a 30 per cent fent-los les unitats més lleugeres del món.
El TCU #00 és tres grams méslleuger que el seu equivalent de zero el # 3 i 14 grams més lleuger que el #000 de C3 Mentre que la grandària augmenta, la diferencia amb el pes respecte les altres marques també ho fa. El TCU #1, per exemple, és 16 grams més lleuger que els seus competidors, el #5 zero, i 12 els grams que el #1 de C3 Amb el seu poc estilitzat disseny de U, és bastant resistent amb l’ús i caigudes sobre arestes . El disseny de U protegeix el cable i ajuda a que no s’enredin amb la resta de material.
També es pot xapar directament al bucle d’acer guanyant uns preciosos centímetres en artifo.
El desavantatge és aquest disseny de doble destral que fa les unitats més amples al cap i per tant per a menys probables d’entrat en enplaçaments estretes en comparació als models equivalents de Black Diamond i Wild Country Els TCUsón més curts que les altres dues marques provades i això els fa menys adaptables a llocs profunds on necessites certa longitut per arribar-hi. Per mans massa grans cal barallar-se amb els tibadors dels models mes petits TCU han suportat la prova més important, són estables, durables, forts i ara, ultralleugers. Si el pes és la teva preocupació principal llavors aquest model és per tu.
Aquest 25% de pes extra es nota quan portes 3 jocs de frinds en una paret seriosa.
El TCU és també es mes lleuger per la butxaca!
Fotos: el nou TCU i el curiós codi de colors per saber si la col.locació es prou bona (una mica excessiu no?)

Més info a http://www.metoliusclimbing.com/ultralight_tcu.htm

SEGELL VERGARA A AGULLES

Primer per curiositat i després com a incondicional, he anat repetint totes les ressenyes que m’han caigut a sobre i que he pogut fer del Juanillo Vergara.
Per mi es un dels millors aperturistes de Montserrat i ha signat a Agulles autèntiques lliçons magistrals de com obrir placa montserratina, sempre per sota, amb mínimes expansions i buscant la dificultat.
Encara que de forma no tant establerta com St. Benet, Agulles també te una tradició de escalada fina i grau local més dur. En Juanillo segueix de forma estricte aquesta norma. Jo entre () us poso el grau que ell ha proposat. Pugeu un punt (o mes) totes les seves ressenyes per equiparar-les a altres escoles.
A continuació una selecció de les que he fet:

LA VESPA, c. est:
- Juanito piquete y los mataesquiroles: Una joia. Placa fina al primer llarg amb spits justos (6c). Segon llarg de desplom amb canto i flanqueig finet (6b). Equipada. Molt complerta.
- Recuerdos del mundiello: Molt similar a l’anerior, (L1: 6b, L2:6c). Equipada. Les dues vies haurien d’estar dins de la llista de les millors de Montserrat.

LA FILIGRANA, c. oest:
- Sin bien común: molt ben oberta i original, seguros justíssims però sense ser expo. El primer llarg és de flanqueig molt fi per sobre un desplom, força obligat (6c) o sigui que els de segon també s’ho han de currar. L2 mes tranquil (6b) de bolos grans però més alejes. Últim llarg molt curiós, fent honor al nom de l’agulla, comença per la cara oest i donat la volta a esquerres, acaba a la cara est (6a+). Equipada. Imprescindible. Ràpel 30 m .

AGULLA SENSE NOM, c. Est.
Aquesta agulla està ja dins a Frares, però al costat d’Agulles, de fet s’hi accedeix per la canal ample, de forma que l’incloc en aquest article.
- Dicotomia: Preciosa. Encara que de dificultat mes baixa i asequible, no pots relaxar-te ja que segueix la tònica de grau ajustat i qualitat (L1:6a, L2: 6b). Pas al mig del 2on llarg “riglero”. Equipada. Ideal per agafar el to i passar-se a la via de l’esquerra que detallo a continuació...
- Refugios para naufragos: La mes extrema del recull, amb un domini absolut d’obrir placa montserratina. Es increïble com es pot tenir tant de morro per apurar tant les expansions. Aprofita flanquejant la llarga paret d’aquesta agulla fins plantar-se sota la bola final. El L1 te un inici finet i un tram d’aleje que cal estudiar be per anar a buscar un spit lluny (6b+). El L2 es de flanqueig molt fi, al final descendent i amb adrenalínica entrada a R. Els de 2on han de donar la talla. (li posa 6b però és mes difícil que el L1). El tercer és el mes dur de grau (també li posa 6b), però amb dues xapes no tan allunyats al tram difícil, encara que acaba amb un flanqueig de V+ de 12m per entrar a R on no es pot descartar la possibilitat de picar amb els arbres. Última tirada de Ae/7a de dos spits i després pitons amb tram final de V sense problemes. En lliure em va semblar surrealista sortir de la R, no queda clar si cal fer una tram d’Ae o no, en tot cas després entre la roca i els pitons em va fer mandra de provar. En tota la via es van trencar forces cantos de forma que ara estarà mes neta. Vam utilitzar els aliens groc, vermell i carbassa, un cop cada un, encara que ell marcava més friends però potser va ser per durant l’obertura. Una obra d’art per anar a fer grau i coco.

Inici del L2 de la Refugios para naufragos


Adjunto topo amb les dues vies, arreglada pel que fa a traçat i homogeneitzant els graus però mantenint el desfase de la escala "local".


Per últim una que encara no he fet però que segons els colegues no pot faltar al currículum, es tracta de la Josep Mº Alsina a l’Oest del SETRILL (6b).

Bloc a Menorca (sense psico)

Aprofitant una setmaneta de vacances amb la família i per matar el gusanillo vaig recopilar algo de info per fer escalar a Menorca sense masses aspiracions. Després motivat a tope amb les fotos i vídeos de psicoblok que ara estan tant de moda vaig fer-me il·lusions de donar uns pegues sobre aquestes magnífiques línies sobre el mar. Al final de psicoblok res de res i de bloc "normal", doncs bastanta cosa, alguna més interessant que les altres...a continuació un resumet per a qui li pugui interessar:
Jo només tenia controlats dos llocs per psicoblok:
- Cala Mitjana. Segons la ressenya, dues zones, una cova amb vies dures al voltant de 8a i una placa desplomada amb vies mes humanes 6º i 7º. Problema: només s’hi pot accedir amb zòdiac. Jo vaig intentar-ho nedant i crec que es factible. En una aproximació de reconeixement, quan soc prop de la cova (10 min) un grup amb kayac m'avisa que estem rodejats de meduses. Flipant amb la sort que he tingut al no tacar-ne cap, m’entorno a la platja donant una volta mar endins per evitar-les.
- Cala Rafelet: No vaig poder veure les parets. El problema es que l’accés es totalment diferent al de la platja i havia de deixar la família massa estona sols. Cal anar pel poble de s’Algar i al hotel Palmeras i allà fer un ràpel o localitzar un destrepe. la cala està fora del poble.
Zones de bloc:
Aquí el tema es força mes assequible i evident:
- Cala Mitjana: Un bloc d’aspecte guapo d'uns 15 m de llarg i 8 d'alt ple de vies (mín 6a) a costat de la platja, mooolt patinós degut a la humitat. Vaig buscar per altres roques properes i no hi ha rés mes obert i tot bastant brut. Possibilitat de boniques travesses a pocs metres sobre l’aigua sortint de la platja. Poc interessant. Accés amb cotxe.
- Cavalleria: Cap amb far que és un caos de pedres punxegudes, buscant pels cingles surt alguna placa guapa però amb caigudes molt dolentes. Hi ha una zona d’esportiva perduda. Poc interessant. Accés amb cotxe.
- Cales Coves: Petita zona amb vies d’esportiva fàcil Vº,6º i curta però es veien maques, es pot fer alguna travessa sobre l’aigua.
- Cala Pilar: Desprès d’una excursioneta de 25’ arribes a una cala força verge envoltada de petits cingles d’arenisca (duna fòssil). Els trams mes interessants estan oberts i mola escalar-hi mes per la curiositat del lloc i les formes que no pas per la qualitat de les línies. A destacar un gran tsunami-visera i dues coves-vivenda on algunes vies pugen per la façana de pedra amb sortida tsunami a la cornisa.

Cala Pilar, als torrents que vorejen la platja hi ha els blocs

- Cala Rafelet. Preciosa mini cala que s’endinsa per un torrent ombrívol on a banda i banda hi ha petits cingles per blocar, algunes coves baixetes són interessants, amb molt de canto. Sembla molt poc obert. Cal caminar 10 min.
Cala Rafelet

- Penya de l’Indi Vermell: al mig de l’illa, a costat de la carretera, en un coll després del poble de Es Mercadal, (a ma dreta direcció Mahó), és un jardí petrificat de grans blocs d’arenisca vermella amb formes de fantasia, des de grans cantos a plaques impossibles, des de bloc petit fins al gran tsunami que dona nom al lloc. Cal saltar una valla i endinsar-se per un camí brut i poc encoratjador que es va aclarint fins accedir a aquesta preciosa zona.